Un dia a ritme de conseller

Barcelona / IgualadaToni Comín: Un ‘outsider’ per refer ponts amb la sanitat

Una seixantena de bates blanques el miren expectant. “Mai havia estat davant de tants metges. Fa respecte”. El conseller de Salut, Toni Comín, escolta. Apostar pel model públic. Revertir les retallades. Donar estabilitat a les plantilles. Reforçar la capacitat resolutiva de l’atenció primària. Millorar les infraestructures hospitalàries. Pren nota al ritme vertiginós al qual la junta de personal i la mèdica, que li fan saber que han “patit molt”, exposen el seu memorial de greuges. No pren mai cafè ni li cal. Té els ulls oberts de bat a bat. És migdia i fa tot just tres hores que ha deixat la seva filla Laia, de 3 anys, a l’escola. Té previst recollir-la a les cinc de la tarda per anar a la piscina. “Els divendres a la tarda intento conciliar”, exposa. Queda, però, una llarga jornada de visita a la Vall d’Hebron, el centre hospitalari més gran de Catalunya.

No pot dissimular la seva estupefacció quan el gerent li comenta que no es recorda la visita de cap conseller de Salut almenys des de fa 20 anys, tret de reunions puntuals i inauguracions. Comín (Barcelona, 1971) està convençut que “venir de fora” de l’àmbit que ha de gestionar i tenir un “perfil independent” l’ajuden a afrontar els reptes de la seva conselleria amb les mans més lliures i la ment més oberta. Es mou com un peix a l’aigua responent a metges i infermeres. “Vull estar en diàleg permanent amb vosaltres”, “Hem de posar el professional al centre i el pacient al centre del professional”. Els xiuxiuejos dels que l’escolten van en la línia de constatar que el seu estil té poc a veure amb el del seu predecessor, Boi Ruiz, que va haver de marxar a cops de pedra en una de les seves últimes visites al centre. De fet, ha aconseguit arrencar un aplaudiment dels sindicats pel simple fet de reconèixer la seva tasca i donar-los l’oportunitat d’explicar-se.

Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, Comín és home d’anar sense corbates ni cotilles. “La responsabilitat no té res a veure ni amb la rigidesa ni amb l’encarcarament”, assegura. Evita, però, criticar la gestió que va fer l’anterior conseller. Diu que no li aporta res fer-ho. Ell, que va ser un diputat maragallista que va acabar estripant el carnet del PSC, és ara una peça clau en el full de ruta de 18 mesos per assolir la independència. Aquest és el termini durant el qual es compromet públicament a treballar per definir un projecte del sistema sanitari “en majúscules”. Això sí, no hi ha pressupost i ho diu sense pal·liatius. Escoltar, explorar sinergies i millorar la gestió dels recursos professionals és, diu, el que està al seu abast.

Ho vol veure i conèixer tot. I ho fa desprenent-se del protocol de conseller. També el personal de l’hospital té molt a dir i a ensenyar. Troba coneguts en qualsevol racó. El metge que li ensenya com introdueixen una vàlvula al cor a través de l’artèria femoral estiueja, com ell, a Castellterçol. Oncologia i UCI pediàtrica, planta de nounats -on recorda llargues estades quan la seva neboda, que va pesar 450 grams, estava ingressada allà-, l’hospital de traumatologia, el laboratori de bioquímica -dels més grans d’Europa-, els equips de recerca. És només una petita part del recorregut, on parla amb prestigiosos metges, saluda talentosos investigadors, eficients cuineres i abraça pacients. Alguns de l’edat de la Laia. “Qui ho fa és Toni Comín, de persona a persona, no com a conseller”, diu. I repeteix la paraula “admiració” per tot el que descobreix i frisa per donar-li molta més projecció pública.

Onze hores de visita

Des que va prendre possessió del càrrec ha aconseguit fixar unes rutines horàries als matins. La seva parella, el Sergi, i ell esmorzen plegats amb la nena. A la nit, quan ell arriba, sopen junts. Reconeix que els veu menys que quan era professor de ciències socials a Esade però que el que han perdut en quantitat de temps ho han guanyat en “estabilitat”. La visita a la Vall d’Hebron ha durat ni més ni menys que onze hores. Diu, per això, que “cansa més” un ple del Parlament. La piscina amb la Laia, un altre dia.

Jordi Baiget: L’ombra del poder es desplaça a primera fila

“Segur que esteu fent combinacions matemàtiques, eh?”, pregunta Jordi Baiget a vuit estudiants del campus d’Igualada que passen l’estona al bar jugant a cartes. És la tercera parada d’una jornada que el porta a inspeccionar el teixit empresarial i universitari de l’Anoia i l’Alt Penedès. És un home discret, més acostumat a estar allunyat dels focus que no pas a parlar a càmera. La seva arribada a la conselleria d’Empresa i Coneixement l’ha fet saltar de la sala de màquines -la secretaria del Govern- cap a primera fila. Li ha canviat la vida? “Si és pels horaris, no. Si és per la projecció externa, sí. Ara bé: abans anava caminant de casa a Palau, i ara faig el mateix en direcció al departament. Tinc les mateixes rutines”, respon Baiget (Balaguer, 1963), assegut al cotxe en un trajecte entre Mediona i Igualada. Acaba de visitar l’empresa tèxtil Naulover i es dirigeix cap al consistori de la capital de l’Anoia.

El dia arrenca d’hora. Passa pel departament abans de pujar al cotxe que el durà, juntament amb el xòfer, un escorta i el cap de gabinet -Joaquim Bohils, amb qui ja va col·laborar a Palau-, cap a Naulover. L’esperen la responsable de l’empresa, Carme Noguera, i altres empleats, a banda d’un bon esmorzar. Cap al final de la visita li explica que obriran botiga a Dubai. “Celebro que us vagi bé”, li diu Baiget, que observa amb atenció un reportatge de la model Malena Costa a la revista ¡Hola! “Ara està amb un futbolista que jugava a l’Atlètic de Madrid”, comenta algú. El conseller no marxarà d’allà amb les mans buides: li regalen roba per a la seva dona.

De Roca a Palau

“És evident que ens interessa que les empreses ens vegin a prop seu”, sosté Baiget. La seva trajectòria a Convergència s’enceta a la dècada dels noranta, assessorant Miquel Roca. En els anys de tripartit es va convertir en cap del gabinet d’estudis del partit, des d’on fiscalitzava els governs d’Entesa. Amb l’arribada d’Artur Mas a la Generalitat es va convertir en director general de coordinació interdepartamental i, en la segona legislatura, va fer el salt a la taula del consell executiu com a secretari del Govern. “Comporta molta feina, però és interna”, sosté Baiget. La confiança que li té l’expresident és evident: va ser un dels pocs dels seus col·laboradors amb qui va parlar sobre la possibilitat que la CUP cedís dos diputats a Junts pel Sí per garantir l’estabilitat pressupostària poc després de les eleccions del 27-S. Un dia abans que Mas plegués, Baiget i ell van redactar el decret de convocatòria d’eleccions del 6-M i, després, es van posar a treballar en el disseny de la campanya. L’endemà, el pla es va torçar. Tant, que el conseller va haver de marxar rabent del Camp Nou.

El dia 11 de gener, després d’haver-ho parlat els dies previs amb Mas, Puigdemont li demana que ocupi la cartera d’Empresa. Des d’aleshores ja ha firmat en 14 llibres d’honor de localitats catalanes. En alguna hi ha passat fred, com a Jesús, però ni tan sols això ha provocat que es posi l’abric tan sovint com li recomana el seu entorn. “I això que en dies posteriors estava tovet”, recorden els col·laboradors.

Improvisació i empresaris

A CDC es té Baiget per un home discret, treballador. “El fet que no tingui aspiracions polítiques d’alt nivell fa que no desperti anticossos”, assenyala un alt dirigent consultat. Parla fluix, sense cap excés verbal, i se’l veu menys encotillat en privat que no pas davant dels mitjans. Amb una excepció: en la passada edició de la 080, la presentadora va introduir un discurs del conseller que no estava previst. “I va ser la seva millor intervenció!”, exclamen al seu equip, que li recomana deixar-se anar. En privat canvia: explica la seva afició per la música -té milers de discos-, traça el seu dissabte ideal -de compres pel barri, sopar a fora en família- i repassa el currículum de les seves dues filles, que estudien dret i administració d’empreses (la gran) i economia (la petita). Com la mare i com el pare.

El conseller assegura que manté el vincle amb els amics que tenia a Balaguer fins als 10 anys, quan el seu pare, empleat de Fecsa, va ser enviat a Terrassa. Ara té una casa a Cabanabona, el poble de la seva dona, entre Ponts i Guissona. Hi passarà la nit, perquè l’endemà té un acte a Agramunt. Abans l’hauran entrevistat al Canal Taronja, haurà llegit els diaris que té al cotxe i haurà rebut suggerències i precs de dues associacions empresarials del territori. “No pateixen gaire pel procés”, defensa Baiget. “El que ens diuen és que fem bé el que s’hagi de fer”, afegeix el conseller, amb veu baixa. Les seves gestions amb l’establishment requeriran la discreció que ha anat acumulant en dècades de trajectòria política.