Noves incorporacions al sobiranisme: el dia que van fer el pas

Si analitzem totes les enquestes que han preguntat sobre el sentiment independentista dels últims 20 anys comprovarem com aquesta opció política creix lentament però sense aturador. I aquesta percepció social, palpable al carrer, ha tingut el seu reflex entre les elits catalanes. Molts polítics, intel·lectuals, periodistes, artistes, acadèmics i historiadors han evolucionats des de posicions autonomistes o federalistes fins a postulats inequívocament sobiranistes. El cansament de la incomprensió i la frustració d'un estat federal que mai no arriba provoca aquesta evolució de manera inevitable.

El filòsof Josep Ramoneda creu que el cafè per a tothom forma part del pecat original. "La divisió d'Espanya en 17 autonomies va generar 17 problemes en comptes de resoldre'n dos, que eren els problemes català i basc, i 30 anys més tard aquests dos problemes pendents no només no s'han resolt sinó que s'acosten a la porta de sortida". L'evolució de Ramoneda cap al sobiranisme és fruit d'"una certa fatiga", que es va accelerar arran del "discurs efímer de l'Espanya plural" que propugnava José Luis Rodríguez Zapatero, que qualifica de "cant del cigne cap a Catalunya". Ara bé, al seu parer "allà va quedar clar que des d'Espanya no hi havia res seriós a proposar".

Ramoneda considera que la independència de Catalunya seria especialment idònia perquè, un cop assolida, "en un país independent el nacionalisme com a opció partidista s'haurà acabat i ningú no es podrà sentir propietari de la pàtria". "Per això sol ja val la pena, perquè els catalans ens alliberarem del nacionalisme", remarca.

Segons l'historiador Jaume Sobrequés, "el creixement del sobiranisme ha tingut l'origen en la consolidació dels dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, a Madrid", que al seu parer han edulcorat l'esperit de la Transició i han treballat per reforçar el poder central en detriment de l'estat autonòmic mitjançant el cafè per a tothom . En la seva opinió, si s'hagués respectat el pacte inicial no s'hauria arribat a la situació actual de desafecció. "No ens enganyem; els independentistes eren molt minoritaris durant la Transició i la gran majoria de la població volíem llibertat, amnistia i autonomia, uns objectius que vam assolir absolutament i que van ser un gran èxit col·lectiu", explica.

Sobrequés considera "el got de la paciència catalana" es va començar a omplir amb el primer govern de Felipe González i "gota a gota ha arribat fins a dalt de tot". Per això, creu que "les polítiques del PP no són més nocives que d'altres del passat, però els catalans hem arribat al punt de saturació".

L'exdirector del Museu d'Història de Catalunya creu que "lentament s'ha aigualit la satisfacció assolida entre grans capes socials catalanes i molta gent s'ha decantat cap al sobiranisme". És el seu cas particular: després de militar al PSC i ser-ne senador i diputat, Sobrequés va protagonitzar una de les primeres sortides del seu partit per aterrar a la Convergència que començava a liderar Artur Mas.

Sobrequés va ser el primer però no l'únic dirigent del PSC que ha abraçat el sobiranisme. L'exministre d'Indústria Joan Majó també ha arribat a la mateixa conclusió. En el seu cas, sempre havia apostat per una sobirania compartida en un marc federal de la UE. "Amb Jordi Pujol a Barcelona, Felipe González a Madrid i Jacques Delors a Brussel·les, era un model versemblant", afirma, però "després va arribar José María Aznar i tot va començar a anar per mal camí".

El principal obstacle que Majó veu en el camí de l'estat català és la negociació prèvia. "El problema és que tot això s'ha de fer a través d'un pacte amb Madrid", avisa. I després obre la porta a un segon acord amb la UE per tal d'encabir-hi la Catalunya independent. Al seu parer, "Europa serà una unitat política de tipus federal o no tindrà cap paper rellevant al món, ni ella ni cap dels seus estats membres".

Majó fa la pregunta que alguns nous independentistes no volen sentir: "Els que afirmen que un pacte federal amb Espanya és molt complicat d'aconseguir ¿creuen potser que és més fàcil arribar a un pacte per la separació?" I ell mateix hi respon: "Si ho creuen de bona fe crec que s'equivoquen, i si no ho creuen enganyen la gent".

Raül Romeva és avui una de les cares visibles d'ICV amb un discurs desacomplexadament sobiranista. "Jo era un federalista pragmàtic: el sistema autonòmic em semblava insuficient i m'estava bé avançar cap a un model d'estat de caràcter federal", explica. I afegeix: "No estava en contra de la independència i em semblava una opció bona, però en aquell moment vaig fer una concessió ideològica A favor de buscar un acord federal amb els altres pobles d'Espanya".

En aquest sentit, Romeva afirma que va creure que Zapatero buscava realment un canvi del model d'estat, però més tard ho va veure diferent: "Especialment durant la tramitació de l'Estatut a Madrid vaig quedar decebut en veure que el PSOE no encarnava una altra Espanya gaire diferent de la que representa el PP".

En paral·lel, la trajectòria política de Romeva a Brussel·les li va descobrir la cara menys amable de l'Estat. Afirma: "Vaig comprovar que l'estat espanyol, que teòricament havia de defensar els catalans, sovint treballava a Brussel·les en contra dels interessos dels catalans". En aquest sentit, afirma que el va xocar "la impossibilitat d'aconseguir objectius tan senzills i elementals com poder parlar en català al Parlament Europeu". En conseqüència, considera que "si no tens aliats ferms a la resta de l'Estat no té cap sentit intentar la via federal".

Però no només han aterrat al sobiranisme persones procedents de les files progressistes. És el cas de l'alcalde de Vic i líder del corrent sobiranista d'Unió, Josep Maria Vila d'Abadal. "Sempre havia defensat un estat català en un marc confederal amb Espanya, en el qual tinguéssim sobirania cultural i econòmica", explica.

Una única nació, i és Espanya

En la seva opinió, aquest objectiu, que pensava "honestament" que era "possible", se'n va anar en orris el mateix dia que es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional (TC) relativa a l'Estatut. Per Vila d'Abadal aquell va ser el "dia clau", perquè l'alt tribunal va deixar clar que "només hi ha una nació, que és l'espanyola, i és l'única que té dret a tenir un estat".

Al marge de la política, un cas conegut, sobretot en els ambients periodístics, és el de Miquel Giménez. Aquest periodista i escriptor va entrar a militar al PSC l'any 1983. "Jo provenia de la tradició llibertària i em va seduir el model republicà, federalista i d'autogestió que propugnaven els socialistes aquells anys", explica. Giménez confessa: "Com que sóc de resolució lenta, el meu distanciament amb el federalisme va ser molt gradual, però al final vaig arribar a la conclusió, sobretot arran del procés estatutari, que els únics federalistes d'Espanya són catalans". I posa una metàfora: "Per jugar a tenis calen dos jugadors; si en falla un, llavors ja no jugues a tennis, sinó a frontó".

El seu gir ideològic li va passar factura dins del PSC. "Un dirigent un dia em va dir que havia de triar entre el partit i el país, i vaig triar el país", explica. De seguida va notar les conseqüències: "Era ben conscient que gràcies al carnet del partit treballava en alguns llocs, com per exemple a COMRàdio, i quan vaig tornar el carnet l'any 2008 casualment vaig perdre aquesta feina".

L'hora del divorci

Molt allunyat del món polític, i per això més directe i contundent, el director de cinema Manel Huerga ho té ben clar: "Em vaig empassar el rotllo de la Transició i que aquest país podria tenir una relació normal amb Espanya, però durant els últims anys aquest respecte mutu ha desaparegut perquè hi ha algú a Madrid que ha decidit fer marxa enrere i que això s'ha acabat".

"És com una relació de parella: si tot va bé, perfecte, però si una parella ja no s'estima, i a sobre es fa la guitza, més val divorciar-se", explica. En conseqüència, Huerga creu que ha arribat l'hora de la separació política, que no hauria de ser traumàtica perquè "Catalunya és un país que pot anar sol pel món i Espanya també".

En tot cas, deixa clar que no té ni ha tingut mai cap "esperit patriòtic" en un sentit ni en l'altre. "No m'he sentit mai ni espanyol en el sentit estricte ni tampoc catalanista; jo sóc més aviat un ciutadà del món i i especialment un ciutadà de Barcelona", confessa. I afegeix: "Precisament pel fet d'anar pel món t'adones que les formes i les actituds de l'espanyolisme són anacròniques i desagradables, i jo sincerament no vull tenir-hi res a veure ni que em relacionin amb aquesta gent".