El dia que convocar un referèndum va deixar de ser un delicte

BarcelonaPer demanar l’absolució dels presos polítics, les formacions independentistes no es cansen de repetir que convocar un referèndum no és delicte. I el cert és que no ho és des de fa catorze anys. El ple del Congrés va aprovar el 21 d’abril del 2005 derogar la reforma del Codi Penal que tipificava com a delicte la convocatòria de referèndums i que havia aprovat el PP en solitari dos anys abans per frenar el pla Ibarretxe. Era un context polític totalment diferent en què l’“amenaça secessionista” no provenia de Catalunya, sinó del País Basc, amb un PNB marcadament sobiranista. El dictamen va ser aprovat per tots els partits, amb l’excepció dels populars, que es van quedar sols defensant penes de presó de 3 a 5 anys i inhabilitació de 6 a 10 anys per als qui convoquessin o autoritzessin consultes populars.

La sessió va estar exempta de la tensió que es va viure el 18 de desembre del 2003, quan l’oposició en ple es va negar a votar la inclusió d’aquests articles al Codi Penal perquè havien arribat al Congrés com a esmenes del Senat en un procediment inèdit. Un debat pujat de to que es va saldar amb crits de “Mans enlaire, això és un atracament!” de diversos diputats i amb la bancada d’IU exhibint una pancarta amb el lema “Tots a la presó” mentre la presidenta del Parlament, la popular Luisa Fernada Rudi, cridava a l’ordre per l’enrenou a l’hemicicle.

Després de guanyar les eleccions contra pronòstic per la gestió del PP dels atemptats de l’11-M a Madrid, José Luis Rodríguez Zapatero es va comprometre en el discurs d’investidura a l’abril a derogar “aquest despropòsit antidemocràtic”, però la reforma no es va validar fins un any més tard. Com actualment, el PSOE no tenia majoria absoluta i també necessitava el suport del nacionalisme perifèric per aprovar els comptes.

Ignacio Astarloa, portaveu de justícia del PP, que va ser l’encarregat de presentar les esmenes contra la modificació del Codi Penal, va subratllar la necessitat de “no privar l’Estat d’instruments sensats de defensa davant del desafiament de qui vol -i així ho ha anunciat- convocar un referèndum de secessió de manera il·legal”. Es referia a l’aleshores president basc, Juan José Ibarretxe, que mantenia el compromís d’impulsar una consulta si guanyava els comicis de l’abril tot i el revés patit al Congrés l’1 de febrer, quan la proposta del nou Estatut polític va ser rebutjada per 313 vots en contra, amb només 29 vots a favor i dues abstencions d’ICV.

Escenari inversemblant per al PSOE

Astarloa, després de lamentar que convocar un referèndum ara no tindria conseqüències jurídiques i sortiria gratuït, va criticar que el PSOE considerés “inversemblant la possibilitat que es produís un referèndum” i titllés de “colpista o boig” el que tingués la idea de fer-ho. El PP no anava errat amb la seva anàlisi, però s’equivocava de protagonistes.

El més paradigmàtic, però, és que els populars van defensar mantenir la reforma per no haver de recórrer al 155. “Al no acceptar que en el nostre dret hi hagi instruments ordinaris sensats per abordar aquestes situacions, vostès han acceptat que sigui possible recórrer als instruments extraordinaris de l’article 155, al qual, segons nosaltres, no s’hi hauria d’acudir, per suprimir els instruments ordinaris”, va anotar el dirigent del PP, que ara defensa un 155 indefinit per a Catalunya. Les formacions basques van acaparar tot el protagonisme en el debat perquè també es va anul·lar l’article que castigava amb presó a qui donés subvencions a entitats o partits dissolts o suspesos per la seva relació amb delictes de terrorisme.

Margarita Uría Etxebarria, del PNB, va denunciar que la reforma del Codi Penal del 2003 va ser una llei ad hoc per empresonar el lehendakari si tirava endavant amb el dret a decidir. “Es va incomplir el principi de generalitat perquè era evidentment una llei feta per a un cas concret, per a una persona concreta”, va denunciar Uría abans de qualificar la llei de “matusseria i barbaritat política”. Igual de bel·ligerant va ser Gaspar Llamazares (IU), que va acusar el PP d’“introduir el delicte polític en un sistema democràtic” amb una legislació que ni Coalició Canària (CC), soci del PP a l’anterior legislatura, va secundar.

Jordi Jané es va vantar que CiU fos la promotora inicial de la derogació perquè “mai s’havien d’haver portat aquestes conductes al Codi Penal”. Des d’ERC, Agustí Cerdà agraïa que el PSOE restaurés alguns “drets lesionats”. Un PSOE que seguia veient inviable que es convoqués un referèndum. “No m’imagino cap autoritat o funcionari públic posant en marxa un referèndum”, opinava Álvaro Cuesta, que s’aferrava al TC en última instància: “Si a partir d’aquí -ja estaríem en la bogeria- es produeixen desobediències a resolucions judicials, el Codi Penal ja tipifica els delictes de desobediència”, afegia. Aquest és un dels delictes als quals s’enfronten ara els encausats de l’1-O.

Catorze anys més tard i a les portes de l’aniversari del referèndum, el PP va anunciar que vol recuperar la llei que va promoure José María Aznar. “Els esdeveniments recents de la història d’Espanya tenen prou entitat per merèixer un retret penal i tenir un efecte dissuasiu”, va dir Pablo Casado.