El dia que Aragonès es va estrenar fent rodar caps (d'ERC)

BarcelonaLa de dilluns de la setmana passada no va ser una remodelació de Govern qualsevol, com a mínim per a Esquerra. Malgrat que ja fa dos anys que Pere Aragonès és president, dilluns es va estrenar en un art que encara no havia practicat: el de fer rodar caps de consellers del seu partit al consell executiu. Pot semblar una tasca habitual en un president, però Aragonès fins ara l'havia evitat. De fet, canviar membres del Govern sempre havia sigut tradicionalment l'última opció per a Esquerra. En els últims set anys, només ho havia fet en dues ocasions. Aquesta vegada, ha sigut diferent: tres carteres de cop.

Malgrat la reculada d'Esquerra a les eleccions municipals del 28 maig, la primera idea del president va ser no tocar el seu gabinet. Així ho transmet el 30 de maig. No explica que sí que li ronda pel cap fer-ho més endavant, quan necessiti un revulsiu. Però tot canvia als voltants del pont de primers de juny. Esquerra ja ha decidit que Gabriel Rufián torni a ser candidat a les eleccions generals. Si haguessin sigut al desembre, el partit es plantejava el relleu del seu líder a Madrid –un dels noms que es barallaven era el de Joan Ignasi Elena–, però amb la imminència dels comicis, el moviment queda descartat. Rufián continua, sí, però s'arriba a la conclusió que cal buscar-li una número dos renovada que tingui un perfil diferenciat. És llavors quan surt el nom de la consellera d'Acció Climàtica, Teresa Jordà, i tot comença a fer un gir al Palau de la Generalitat.

Una veu de la cúpula ho explica així: Rufián és un perfil "metropolità a l'esquerra del PSOE" i Jordà ha de fer de contrapunt en representació de "l'independentisme tradicional" de l'interior del país –és de Ripoll–. I tots dos són garantia de "canya" a la dreta. Alguns al partit encara recorden el rebombori de Jordà durant la campanya de les generals del 2011: "Girona és la resistència al feixisme ranci del PP". El cercle el tanca Francesc Marc-Álvaro, "del món convergent". Tres noms, tres perfils i tres fronteres de vot on picar la porta.

Si la idea és posar Jordà de candidata cal remodelar obligatòriament el Govern, i aquí és quan el president decideix fer una cosa que no tenia pensat fer fins més endavant: fer una remodelació més profunda de l'executiu. Si el que cal és canviar més consellers, el primer nom està cantat: Josep Gonzàlez-Cambray. Aragonès li reconeix haver impulsat mesures impopulars per als mestres, com avançar el curs escolar, però sap que és el més desgastat de tots. S'acaba de convèncer, també, perquè és el mes de juny i pot tancar el cicle: nou curs escolar, nou conseller, nova oportunitat per refer les malmeses relacions amb el món educatiu.

Però per transmetre que la reforma és profunda, el president vol modificar alguna cosa més i l'escollit és Juli Fernández. Històric opositor de la B-40, està tocat des del febrer quan Aragonès havia cedit davant del PSC i havia acceptat fer aquesta carretera. Prescindir de Fernández és la decisió més complicada. Només porta 8 mesos al càrrec i, més enllà d'una relació política, els uneix l'amistat. Ell mateix ho explica en la compareixença que fa dilluns: "Tenim una complicitat mútua". En aquella compareixença ja està embastat que a Fernández se li ha buscat una sortida honrosa –se'l recol·loca a la direcció del grup parlamentari i del partit–, però Aragonès no ho pot explicar. No vol parlar del partit des del Govern. Els canvis queden tancats.

Les dades de l'excepcionalitat

Si anem a les dades, encara es veu més l'excepcionalitat d'aquesta remodelació. En el període 2016-2023, des que hi ha governs independentistes a la Generalitat, Junts va canviar 18 vegades de consellers mentre va formar part del Govern. Puigdemont va substituir-ne sis –alguns perquè no veient clar l'1-O– i Quim Torra cinc. En aquest còmput cal sumar la destitució de Jordi Puigneró i els sis consellers juntaires que van marxar quan es va trencar el Govern.

En el mateix període i fins dilluns passat, ERC només havia prescindit de dos membres del Govern en set anys. Un per motius electorals, quan Ernest Maragall va marxar a fer de candidat a Barcelona per primera vegada el 2018, i l'altra quan l'ARA va revelar el cas d'assetjament a Exteriors que va acabar amb la destitució d'Alfred Bosch. La resta de vegades sempre ho havia evitat, fins i tot durant la pandèmia, quan consellers com Alba Vergés i sobretot Chakir El Homrani havien estat en l'ull de l'huracà.

El mercat d'hivern

La decisió de canviar el Govern obliga a buscar substituts. David Mascort és continuïtat, ja que fa anys que és la mà dreta de Jordà. Els altres dos no és tan fàcil. "Era com el mercat futbolístic d'hivern. Necessitàvem rendiment immediat", explica un coneixedor dels canvis. En tornar del viatge a Marsella, el president ofereix el càrrec a dues exconselleres: Anna Simó i Ester Capella. Amb Simó, Aragonès havia viscut mil batalles parlamentàries. Capella li havia gestionat la conselleria de Justícia durant els espinosos temps dels presos polítics. Màxima fidelitat al partit, màxima confiança amb el president. Govern canviat i una fase més de la presidència completa: fer rodar caps del mateix partit.