De la lliçó d’història d’Ernest Maragall a l’assossec del president

BarcelonaAssegut a la cadira del president del Parlament hi havia Ernest Maragall, que la vigília de Reis va complir 75 anys. A l’altra punta del saló de plens, assegudes a la tribuna de convidats, l’Elna, de 7 anys, i l’Ada, de 5, l’escoltaven amb més respecte que alguns diputats de Ciutadans. Maragall és net de poeta i germà de president. Les nenes són les filles del nou president del Parlament, Roger Torrent. Cap dels tres no oblidarà aquest dia.

De les meses d’edat dels Parlaments només se n’acaben recordant les famílies dels integrants. No serà el cas d’aquesta mesa de gener del 2018, perquè Ernest Maragall va oferir una peça oratòria per a la història, concretament sobre la història de com hem passat de la mà estesa de l’Estatut de Pasqual Maragall al puny de ferro de l’estat espanyol que pega, empresona i amenaça. Arrimadas no sona gens elegant quan demana a Maragall que reconsideri la delegació de vot als electes empresonats Junqueras, Forn i Sànchez. Albiol no vol ser menys i la secunda. Iceta, més hàbil, els corregeix a tots dos i dona la raó a Maragall. Romeva es tomba cap a Iceta i, tot assentint amb el cap, li dibuixa amb els llavis un “Molt bé!” Xavier Domènech, assegut a l’escó de Joan Herrera, calla.

A l’hora de votar, l’ordre alfabètic fa coincidir, camí de l’urna, Arrimadas i Artadi. La majoria parlamentària encadena tres aplaudiments seguits cada vegada que sona el triplet Ponsatí, Puig, Puigdemont (el següent a la llista, per cert, és Eduard Pujol). Dos ex-Unió, Antoni Castellà i Ramon Espadaler, ara separats pel passadís, es donen la mà amb cortesia. Anna Tarrés, l’exseleccionadora espanyola de natació sincronitzada, ara al grup parlamentari de Junts per Catalunya, s’ha estrenat a l’hemicicle portant penjada al coll la Creu de Sant Jordi que li van concedir el 2008. La sessió té un to assossegat, mig de ressaca, mig de propòsit d’esmena. Les parets encara recorden els alcaldes amb les vares saludant amb brogit de festa la República naixent a l’escalinata del Palau. És escruixidor pensar que Carles Puigdemont s’ho està mirant des de Brussel·les i Oriol Junqueras des d’Estremera.

Arriba l’esperat discurs del nou president de la cambra. Roger Torrent parla seriós i solemne, amb veu forta i èmfasi excessiu. Potser són els nervis o el reflex inconscient de voler sonar presidencial amb 38 anys. Es pregunta oportunament “Si no podem parlar de tot, ¿de què serveix el Parlament?” Quan es confessa lector de Stefan Zweig, Andrea Levy, que no ha parat quieta en tot el matí, deixa anar des de l’escó de l’última fila: “ Lee, lee ”.

Persistent i perfeccionista

El 2015 Forcadell havia victorejat “la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana!”, mentre que Torrent acaba donant visques a la democràcia i a Catalunya. A la sortida parlo amb Blanca Brugués, la seva dona, bibliotecària dels jutjats de Girona. Nascuda a Celrà, també té 38 anys i eren companys d’institut, encara que van començar a sortir més endavant. El defineix com a persistent, perfeccionista, treballador, poc amic de delegar, parella i pare divertit, que va a córrer quan té temps (va córrer l’última Sant Silvestre de Camprodon), aficionat del Barça i del Girona i lector empedreït. Diu que és ell qui gestiona el seu propi estilisme. Quan li pregunto per les responsabilitats que es poden derivar dels seus actes, la Blanca no vacil·la: “Farà el que hagi de fer”. Potser perquè, com diu Zweig, “per a la nostra generació no hi hagué escapatòria [...] i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò”.