Deu anys del setge del Parlament: el dia que els diputats van entrar en helicòpter

Aquest dimarts fa deu anys que centenars de persones del moviment dels indignats van bloquejar l'accés al Parlament per protestar contra les retallades amb motiu del debat dels pressupostos. En una situació insòlita que no s'havia viscut mai a la cambra catalana, el president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i una part del Govern i de l'oposició van haver d'accedir-hi en helicòpter per esquivar els manifestants, que van escridassar, empènyer i ruixar amb esprai els diputats que ho van fer a peu. Fins a vuit vegades van aterrar helicòpters al Parc de la Ciutadella.

Tot i la previsió de possibles incidents, l'expresident Mas reconeix que no s'imaginava que hauria d'accedir així al Parlament. "Va ser una decisió que vam prendre sobre la marxa perquè calia buscar un mitjà alternatiu si en cotxe no hi podíem accedir". La seva obsessió era garantir que la sessió plenària se celebrés com estava programada: "Si el Parlament no funcionava, la notícia donaria la volta al món", diu. Per aquest motiu, va decidir que ell i De Gispert serien els primers en agafar un helicòpter. "Com a mínim nosaltres dos havíem de ser al ple a l'hora per donar una certa imatge de normalitat, explica. Ho va aconseguir a mitges. El ple va començar amb només un quart d'hora de retard, tot i que amb l'hemicicle mig buit i modificant l'ordre del dia per començar amb el debat pressupostari i no amb la sessió de control al Govern.

Mas no amaga que aquell dia va ser el més trist que ha viscut com a parlamentari. "Com a polític, l'1-O, perquè els que agredien eren les forces de l'ordre, i aquell dia eren manifestants, però el dret a la manifestació té uns límits i les agressions i el respecte a les institucions ho són", deixa clar. Parla d'una de les imatges que es van fer més virals aquell dia. La d'un grup de persones que participaven en les protestes intentant robar el gos pigall del diputat de CiU Josep Maria Llop, que és cec i a qui van sacsejar mentre es dirigia al Parlament acompanyat del també diputat de CiU Jordi Turull, que el va sortir a buscar quan li va demanar ajut. Els joves els van acorralar en un garatge i els van insultar.

"És cec però és un putu convergent com tu", li van respondre a Turull quan els va retreure si no els hi feia vergonya agredir una persona invident, relata Llop, que admet que ell també va perdre els papers: "Vaig etzibar un cop de puny a la persona que em volia treure el gos perquè no volia que el gos quedés desemparat. No patia per mi, sinó per ell". Llop, com Mas, el líder del PSC, Miquel Iceta, o la dels populars, Alícia Sánchez-Camacho, van anar a la caserna dels Mossos del Poblenou, que es va convertir en el quarter general dels diputats que no havien pogut entrar al Parc de la Ciutadella i el centre de coordinació per dissenyar l'entrada a la cambra catalana. La majoria ho van fer en helicòpter, però Llop i Camacho, que tenia pànic a volar, ho van fer en furgons policials a mesura que bona part dels manifestants van marxar a la plaça Sant Jaume en desacord amb els incidents. No va ser fins que va seure al seu escó que Llop es va adonar del que acabava de passar. Per això no va refusar la tauleta de xocolata que li va oferir l'ara consellera de Cultura, la llavors diputada Àngels Ponsa, en veure-li la cara. "El discurs de Mas-Colell no el vaig escoltar", admet rient.

Tura: "No va ser un setge"

Una de les que més va patir la ira dels concentrats va ser l'aleshores diputada del PSC, Montserrat Tura, a qui van pintar una creu a la gavardina. La que havia sigut consellera de Justícia la legislatura anterior es va negar a entrar-hi escortada en un furgó policial, com li va proposar el conseller d'Interior, Felip Puig. "Vaig entrar i sortir caminant perquè quan he tingut un càrrec públic sempre he anat a parlar amb els manifestants", explica Tura. Assegura que no va ser el seu pitjor dia com a parlamentària. "Em van llençar un parell de llaunes buides i em van escopir, però això ja m'ho havien fet abans", relata rient.

Com ja va fer quan va declarar com a testimoni dels fets, l'exdiputada rebutja parlar de setge. "Va ser un encerclament i no un setge perquè es buscava bloquejar el Parlament i no entrar-hi, però la consigna d'aturar-lo va fer que la causa es judicialitzés", argumenta. L'Audiència va absoldre les dinou persones que van seure al banc dels acusats el 2014, però un any més tard el Suprem va anul·lar la sentència en considerar que els drets de manifestació i la llibertat d’expressió no poden ser prioritaris al de participació política i va condemnar vuit dels acusats a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat. Les penes, però, encara no s’han fet efectives, perquè estan a l'espera de si se'ls concedeix l'indult. En paral·lel, cinc anys després, el Tribunal Constitucional tampoc ha respost els recursos d'empara d'alguns d'ells. "Anirem a Estrasburg quan el TC ens respongui", deixa clar Eduardo Cáliz, advocat de quatre dels encausats, que denuncia que "cap testimoni va declarar que hi hagués algun ferit" i alerta que la sentència del Suprem "limita el dret a la manifestació" en parlar de "violència ambiental".

Tura, com Mas, es mostra partidària dels indults. "Ja han passat un viacrucis judicial perquè reflexionin. Aquelles imatges no es corresponen amb el moviment del 15-M i la gran majoria se'n va desmarcar", ressalta. Ni ella ni cap diputat van presentar cap reclamació: "Vam valorar que la justícia només havia d'actuar en defensa de l'honorabilitat de la institució", exposa l'exconsellera, que al judici va dir que li havien fet dues traces i no una creu per evitar que fos interpretat com un assenyalament.

Menys comprensiu es mostra Joan Boada, que no dubta en qualificar aquell 15 de juny del 2011 com "la pitjor experiència com a parlamentari". El diputat d'ICV, a qui van ruixar, en aquest cas, amb esprai vermell, va ser perseguit des de l'estació de França fins a l'entrada que hi ha al passeig de Pujades amb Wellington, punt que els Mossos van alliberar com a únic accés davant del bloqueig dels altres espais. Aquell episodi va ser el detonant perquè deixés la política. "Aquell dia vaig decidir que no continuaria perquè em miraven amb odi simplement perquè era polític perquè molts no em coneixien". De por, però, no en va passar. "Sentia impotència, indignació, perquè els volia explicar que presentàvem uns pressupostos alternatius, però no t'escoltaven, em veien com un enemic, mentre que jo ho feia com a servei al país", lamenta. "Allò era de tot menys democràcia", conclou.