Deu anys de la llavor de la desconnexió
L’aprovació de l’Estatut al Congrés va obrir una crisi territorial que explica l’actual escenari espanyol
BarcelonaEra el 30 de març del 2006. Després de mesos de tempesta política que van derivar en la primera modificació substancial del text, acordada a la Moncloa entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, l’Estatut se sotmetia a aprovació al Congrés. Va ser el moment en què es va obrir la caixa dels trons que va precedir el que l’expresident de la Generalitat José Montilla va batejar com la “desafecció” creixent de la societat catalana respecte a l’Estat. Deu anys després, aquella llavor ha germinat en un procés sobiranista que ha forçat una crisi territorial sense la qual difícilment s’explicaria també el canvi de paradigma del mapa polític espanyol, que a aquestes alçades és indestriable del bloqueig de la investidura. Espanya s’ha endinsat en un escenari que no té precedents recents.
“Avui pot ser un gran dia”, proclamava aquell 30 de març de fa 10 anys el llavors president del Congrés Manuel Marín. Els socialistes s’esforçaven a normalitzar un debat que els inquietava per la por al rearmament ideològic de la dreta espanyola. El PP s’havia abocat a sembrar el dubte del pedigrí estatal del PSOE per la via de qüestionar la constitucionalitat del text, cosa que va fer forat en amplis sectors del centreesquerra espanyol. En aquella mateixa sessió, la que era vicepresidenta del govern Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, va defensar que l’acord per a l’Estatut era “la millor argamassa per construir l’estat autonòmic”. L’Estatut -després de la primera retallada- era el sostre “constitucionalment impecable” a què estaven disposats a arribar els socialistes.
“El principi de la fi de l’Estat”
Un sostre que se sortia de mare, a criteri del PP, que ja aquell dia de març del 2006 va proclamar això a la cambra baixa espanyola, per boca de Mariano Rajoy: “Som al principi de la fi de l’Estat”. Una sentència premonitòria, vist amb la perspectiva dels anys. Paradoxalment, bona part del catalanisme polític va trobar en el recurs promogut pel mateix PP i pel Defensor del Poble al Tribunal Constitucional (TC) la benzina que va acabar alimentant el motor que va impulsar el català emprenyat cap a l’independentisme, a jutjar per l’històric demoscòpic del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). “D’alguna manera, posant la qüestió de l’articulació institucional de Catalunya en el primer pla, es va obrir una escletxa d’oportunitat perquè l’independentisme, que era minoritari però en cap cas inexistent, plantegés la seva proposta”, argumenta per a l’ARA Jordi Muñoz, politòleg de la UB.
Després del “raspallat” de l’Estatut de què presumia Alfonso Guerra -pel camí havien caigut elements nuclears del text validat al Parlament, com el finançament pròxim al concert o el concepte de nació- va arribar la campanya de recollida de firmes del PP contra la reforma estatutària, les mobilitzacions sobiranistes cada cop més concorregudes, el procés de consultes populars simbòliques i el detonant definitiu: la sentència del Tribunal Constitucional que el 2010 laminava un text validat per les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya i aprovat en referèndum pels catalans. “La campanya anticatalanista que va posar en marxa la dreta espanyola va tenir un impacte emocional important a Catalunya”, recorda Muñoz.
L’Estatut havia posat a prova les costures del model constitucional del 1978, i bona part del catalanisme constatava, reflexiona Muñoz, que havia “viscut en una ficció d’una autonomia, una sensació que aniria creixent gradualment, sense un final definit ni un topall clar”. El debat estatutari va posar, segons el politòleg, “les cartes damunt la taula i l’Estat va definir clarament els límits de l’estat autonòmic”, de manera que “el que molts veien a Catalunya com un punt de partida, per a l’Estat era el punt d’arribada”. I el desenllaç d’aquell debat va tenir un impacte directe en la mentalitat de bona part del catalanisme, que va atorgar a l’independentisme fins al 48% dels vots en els comicis del 27-S.
La qüestió territorial, sumada a una situació de crisi econòmica i l’esclat de trames corruptes, ha contribuït a la mutació del mapa polític espanyol amb l’aflorament de noves formacions que, com Podem, han trencat el discurs hegemònic del bipartidisme, per exemple, en la defensa del dret a decidir dels catalans. Fins al punt que el referèndum, una petició compartida per una àmplia majoria de ciutadans de Catalunya, s’ha instal·lat al bell mig de l’agenda política espanyola i condiciona les converses de la investidura, bloquejada des del 20-D. Fa deu anys del debat que va sembrar la llavor de la desconnexió i del sisme del sistema polític espanyol.
Quatre fites que expliquen l’esclat de la tempesta política perfecta
L’Estatut del 30-S
El 30 de setembre del 2005, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA van aprovar al Parlament l’Estatut redactat a Miravet. El text era el punt de trobada de les diferents sensibilitats autonomista, federalista i sobiranista del catalanisme polític.
Aprovació del text rebaixat al Congrés
Després de l’acord de la Moncloa de gener del 2006, que rebaixava el text del Parlament, l’Estatut va arribar al Congrés el 30 de març del 2006. El no d’ERC -llavors al Govern amb PSC i ICV-EUiA- a la rebaixa va fer trontollar de nou l’executiu Maragall. Començava el compte enrere del primer tripartit, alhora que el PP accelerava en l’ofensiva anticatalanista.
‘Sí’ dels catalans
El 18 de juny del 2006, el 73,9% dels votants catalans donaven el sí a l’Estatut rebaixat en un referèndum amb una participació del 49%. Maragall ja havia expulsat ERC del Govern i havia convocat eleccions avançades per al novembre.
L’estocada del TC
Quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut, el Tribunal Constitucional va donar la raó a part dels recursos del PP i del Defensor del Poble. La sentència va alimentar l’esclat social del sobiranisme que va forçar el procés actual.
