Quan es van despertar Rajoy encara hi era
BarcelonaDes de la mateixa nit del 20-D molts es van afanyar a donar per mort Mariano Rajoy. Els pitjors resultats del PP des del 1989 i la sensació d’aïllament semblava que deixaven tocat el polític gallec, incapaç de desempallegar-se de l’ombra de la corrupció. Tant Pedro Sánchez com Albert Rivera van notar la sang i van decidir fer una pinça per remoure el cap de files conservador, convençuts que era la baula feble del PP i l’únic camí per superar la situació de bloqueig. El pla era senzill: mentre l’un (Sánchez) havia de deixar clar en tot moment que amb Rajoy seria impossible qualsevol pacte, l’altre (Rivera) havia de burxar en les files populars per animar una rebel·lió interna. La fam de poder (i sobretot la por de perdre’l) faria la resta. Sobre el paper semblava un bon estratagema. Però no ha funcionat. Un cop més els adversaris de Rajoy han comès el mateix error: subestimar la seva capacitat de resistència, que és el mateix que dir la seva habilitat per fer veure que no passa res quan tothom al seu voltant és presa del pànic.
L’essència de la dreta
Com s’explica, però, que el PP hagi fet pinya al voltant d’un líder tan desprestigiat com Rajoy i no s’hagi plantejat una alternativa? Les raons són diverses, i el temor a una cruenta batalla interna no era la menys important, però n’hi ha una que és crucial: Rajoy representa millor que ningú l’essència de la dreta espanyola. És aquella significativa porció de l’electorat espanyol que s’identifica amb els valors més conservadors i són refractaris al canvi, els que hi veuen una aposta segura enfront de les incerteses de l’esquerra, els que consideren que per fer front al desafiament català cal un polític experimentat, amb un gran coneixement de les interioritats de l’administració, i no personatges sorgits del prime time. Aquest electorat és molt ampli, i va des dels sectors de missa diària fins a empresaris petits i grans, passant per professionals mitjans. I l’espectacle d’aquests mesos, en què han vist Sánchez i Rivera fent cabrioles (i reunint-se amb Podem per pidolar el seu suport!), ha confirmat les seves conviccions més profundes. Al contrari del que es podria esperar, la interinitat del govern del PP no ha fet aparèixer esquerdes sinó que ha actuat com una poderosa argamassa, que s’ha solidificat davant l’amenaça del “front de perdedors”.
Igual que Aznar i Aguirre
Atacar i menysprear el líder en un partit tan jeràrquic com el PP, tan disciplinat, i amb una autoestima castigada pels escàndols de corrupció, ha sigut el seu principal error. Sánchez i Rivera pensaven que podrien triomfar allà on Aznar i Aguirre havien fracassat i que podrien exhibir el cap de Rajoy com a trofeu de caça. Al final, però, el PP s’ha cohesionat darrere el seu candidat, encara més que abans del 20-D. Ha lligat el seu futur a un polític gallec que, com el dinosaure del conte de Monterroso, sempre és allà quan els seus enemics es desperten.