“Per aturar un sistema no calen tancs”

BarcelonaDes del 2012, el Procés ha passat per moltes fases: dret a decidir, referèndum i unilateralitat. En tot moment, però, s’havia plantejat com un transcurs institucional, de la llei a la llei, en què els ciutadans independentistes acompanyaven amb manifestacions les decisions que es prenien des del Govern i li donaven suport. Ara, després de l’experiència de l’1 d’Octubre i la declaració fallida d’independència, són molts els dirigents independentistes, també el president de la Generalitat, Quim Torra, que situen les institucions dins el marc autonòmic i posen el focus al carrer.

Amb l’argument que les institucions tenen poc marge de maniobra per actuar a causa del perill d’una nova aplicació del 155, tant ERC com JxCat -i també la Crida Nacional per la República- parlen d’actes de desobediència civil i d’estratègia no-violenta. També la CUP, tot i que per a l’organització de l’esquerra independentista això no és nou: al llarg de l’any passat ja havia advertit que el Procés no es podia fer només des de les institucions -a les quals, però, també demana desobediència.

“Només podem fer la indepèndencia des de la mobilització de la societat, des del carrer. Amb lluita no-violenta, però amb lluita”, assegurava recentment l’exconseller de Salut Toni Comín en la presentació del Consell per la República, i afegia que el moviment “no se’n sortirà” si planteja un altre “pols” entre les institucions catalanes i l’Estat.

Ara bé, què és la resistència no-violenta (RNV)? I la desobediència civil? La resistència no-violenta, explica Martí Olivella -membre del primer grup d’objectors de consciència del servei militar a l’Estat i impulsor de la plataforma FemNoviolència-, és una estratègia política basada en la mobilització, la denúncia, la protesta i totes aquelles accions destinades a retirar el suport a l’ordre establert, a través, per exemple, de vagues o boicots. “És absurd lluitar per una causa i alhora alimentar el sistema”, diu Olivella a l’ARA. La desobediència civil, afegeix, és una forma més d’acció no-violenta que consisteix en incomplir una llei de manera conscient i assumir-ne les conseqüències per evidenciar una determinada injustícia. Olivella posa d’exemple els insubmissos al servei militar dels 80, que fins passat l’any 2000 no van aconseguir el seu objectiu, després de mobilitzacions i empresonaments que anaven desgastant el govern de torn. Olivella afirma que les accions de l’estratègia no-violenta s’han de plantejar de manera que la imatge de l’Estat “hi surti perdent” faci el que faci. Posa d’exemple l’1 d’Octubre: el govern espanyol en aquell moment es trobava en la dicotomia de deixar fer el referèndum -que considerava perjudicial per als seus interessos- o actuar de manera repressiva com va fer i per la qual cosa ha rebut crítiques des d’instàncies internacionals pro drets humans.

Per la seva banda, Eduard Peris, doctorat pel Department of War Studies del King’s College London, explica a l’ARA que l’avantatge de la RNV és que permet “transversalitat”, perquè tothom hi pot participar des del seu àmbit -afirma-, i que ha sigut efectiva tant en dictadures com en democràcies consolidades. “El límit de la seva efectivitat és la imaginació de la gent”, afirma Peris, i posa un exemple: “Per aturar un sistema burocràtic no calen tancs. Uns quants funcionaris convençuts que el coneixen per dins ho poden fer. Es pot crear un col·lapse si les impressores es queden sense tinta o sense paper, si els arxius es perden, augmenten les baixes per malaltia o si el sistema de sobte rep milers de sol·licituds que el col·lapsen”. També remarca que les accions no-violentes no tenen només a veure amb la convicció de no utilitzar la força sinó també amb la tria d’una estratègia calculada i eficaç. Explica que les politòlogues americanes Erika Chenoweth i Maria Stephan van concloure, després de revisar 323 casos de resistències entre el 1900 i el 2006, que l’estratègia de resistència no-violenta va reeixir en el 53% dels casos, i només en el 26% quan els activistes van arribar a fer ús de la violència.

Precedents històrics

A l’hora de buscar precedents històrics, Peris i Olivella citen Gandhi, el moviment pels drets civils als Estats Units o els insubmissos a l’estat espanyol. Un dels exemples més recents, però, i que es posa en alguns cercles independentistes, és la caiguda de Slobodan Milosevic l’any 2000 per la pressió d’un grup de joves universitaris anomenat Otpor!, inspirats pel teòric de la desobediència Gene Sharp. El seu objectiu era que es convoquessin eleccions i la llibertat de premsa, entre altres coses. Moltes de les accions que duien a terme estaven basades en l’humor i tenien una estratègia de màrqueting al darrere, a més d’elaborar manuals d’aprenentatge sobre la lluita no-violenta. Volien combatre la por al règim i aconseguir la simpatia dels que donaven suport al president serbi. Com que el govern acostumava a respondre amb la presó contra els activistes, van dissenyar un seguit de samarretes de colors que indicaven els cops que s’havia estat detingut per desmitificar-ho; van organitzar marxes a tot el país per explicar el seu missatge i performances basades en la burla al règim. Els principis de la no-violència, doncs, estan escrits, però les seves accions depenen de la imaginació.