La desesperació d’Iñigo Urkullu

Estimat Molt Honorable C. Puigdemont, president! Ahir et vaig fer arribar la declaració que vaig remetre també al president del govern espanyol, al secretari general del PSOE i als presidents de la Comissió Europea i del Consell d’Europa. Em fan coneixedor de la informació de l’acord entre el govern espanyol i el PSOE per convocar eleccions a Catalunya. Sincerament, em permeto suggerir-te que reprenguem una reflexió que vaig compartir amb persones properes políticament i/o “espiritualment” des d’un punt de vista de responsabilitat, realisme i oportunitat. Per la convivència i no fractura social. Fins i tot política amb l’exercici de la democràcia per gaudir d’autoritat en la necessitat de solució acordada. Si fos necessari, faria arribar la consideració al·ludida per reprendre la reflexió. En qualsevol cas, reitero la meva disposició a tot el que ajudi.

Estimat president! Suposant la situació en què et trobes i amb el millor dels ànims, de manera honesta i basada en la meva pròpia experiència, t’envio un document adjunt: “Les nacions sense estat que aspiren al seu ple autogovern no sempre aconsegueixen allò a què aspiren en el primer intent. Al Quebec, per exemple, van perdre per poca diferència dos referèndums. A Escòcia va passar una cosa similar. A Euskadi, tot i comptar amb una majoria clara, no es va poder tirar endavant el Pla Ibarretxe. La frustració forma part del camí, així com la paciència i la insistència democràtica. Malgrat la determinació del poble català, no ha estat suficient per a un pas definitiu cap a un estadi d’independència declarada unilateralment sense risc que fracturi la societat. Hi ha tres factors decisius: la manca de reconeixement internacional, la reacció economico-empresarial i el poder coercitiu de l’Estat. El dilema és comprensible: l’opció de l’èpica és una aposta al tot o res en què les possibilitats de quedar-se amb res són massa altes. Replantejar l’estratègia representa assumir frustració però també reconèixer la realitat i afrontar-la amb responsabilitat de futur”.

Estimat president, [...] avui la qüestió catalana segueix estant a l’agenda política internacional com un cas que evidencia la necessitat de donar una solució política a una aspiració legítima d’un poble sense estat a Europa. Tal com va posar de manifest la Declaració de Barcelona, el fet nacional no se circumscriu només a Catalunya o Euskadi, sinó també en altres realitats europees. Prenent com a base la Declaració del 1998, plantejo posar en marxa una estratègia compartida entre Catalunya i Euskadi. Procedir a una convocatòria d’una nova declaració amb governs i nacions sense estat a la resta de realitats nacionals a Europa. Plantejo també bolcar-nos en la possible reforma de la Constitució, recordant que els territoris històrics bascos compten amb la seva pròpia especificitat, que potser pot servir de referència.

Estimat president! No vull que els meus missatges siguin considerats com una pressió, sinó com una aportació des de la meva responsabilitat com a humanista, nacionalista i dirigent d’una comunitat amb un autogovern singular. Sempre he considerat que la via unilateral em resulta equivocada. Sempre he advocat per un referèndum legal i pactat, amb garanties, entès com un punt de trobada i no un element de divisió. Hem de posar la nostra ideologia i les nostres aspiracions al servei del bé comú més ampli possible. Fonamento en tres raons la que jo crec que és la menys dolenta o la millor de les opcions: que siguis tu qui dissolgui el Parlament i convoqui eleccions. La primera és que un president ha de defensar i mantenir les institucions i l’autogovern. La segona és que un referèndum sense garanties, encara que sigui per l’actitud del govern espanyol, no pot ser base legal ni legítima del camí cap a la independència. Tercera raó: ¿quan, si no és en aquesta situació, s’ha de donar la veu a tota la ciutadania, a tota? ¿Es deixa en mans dels impulsors de l’aplicació del 155 la capacitat de donar la paraula al poble? ¿No seria una paradoxa que deixi sense posar en valor la convocatòria electoral per ubicar en un valor suprem un referèndum d’escasses garanties?

No podem ni hem de desistir. En aquestes hores impulso un nou intent d’obrir un bri d’esperança que eviti l’agreujament de la situació i perfili una possibilitat de solució dialogada. Adjunto una proposta d’esmena al Senat que només tindria sentit si prèviament obté l’acceptació per part de tots. Consta de tres punts: 1. L’execució del 155 se suspendrà si el Parlament, el Govern o el president de la Generalitat no declaren la independència de Catalunya. 2. En aquest marc, els dos governs són instats a iniciar sense demora un procés de diàleg encaminat a la consecució d’un pacte de convivència que posi fi a l’enfrontament. 3. La no aplicació del 155 es veurà reforçada amb la convocatòria immediates d’unes eleccions, convocades pel president de la Generalitat.

El 155 representa el fracàs de la política. La seva aplicació no només no resoldrà res, sinó que agreujarà més la situació de ruptura. Aquest és l’argument definitiu. Obrim un moment de distensió, recuperem la base d’una confiança perquè s’imposi una solució pactada. Acordar no és claudicar, és un exercici de respecte recíproc i de responsabilitat compartida. Som a temps d’obrir una oportunitat legal i democràtica a la distensió i al diàleg.