Artur Mas: “Tothom ha de valorar si pot assumir les últimes passes del Procés”

Entrevista a l'expresident de la Generalitat en un moment crucial de la política catalana

Esther Vera
12/07/2017
7 min

BarcelonaArtur Mas és un moderat liderant una revolució. El president de la Generalitat (2011-2016) confia que l’1 d’octubre hi haurà urnes.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

¿El dia 1 d’octubre els ciutadans de Catalunya podran anar a les urnes?

Confio plenament que sí. Confio en el president, el Govern i les entitats sobiranistes. Si m’ho pregunta a mi, que tinc experiència en això de posar urnes, li diré que crec que es posaran i que serà en forma de referèndum.

Les decisions no són senzilles i l’Estat pot actuar preventivament. Com es farà?

L’important és si es farà o no. Es repeteix la mateixa pel·lícula que el 2014: hi va haver dificultats, entrebancs, amenaces, campanyes de la por, guerra bruta.. i el 9-N la gent va poder votar. Hi van anar més de 2,3 milions de persones.

L’Estat no ho va impedir de manera activa, i en aquest moment està decidit a fer-ho.

Si que ho va intentar impedir. Quan vaig signar la convocatòria, en 24 hores ho van intentar liquidar tot, i finalment vam trobar un altre camí. Han passat tres anys i es tracta de fer un referèndum definitiu i vinculant. L’Estat ara està més entrenat, no poden permetre una segona votació a Catalunya, i faran tot el que puguin fer per impedir-lo.

¿Forma part del nucli dur que pren les decisions del Procés?

Ajudo. La meva funció és intentar no empipar i ajudar. Sempre que m’ho demanen intento honestament aportar criteri i experiència.

Quan és l’última vegada que s’ha vist amb Puigdemont?

M’hi veig gairebé cada setmana, en reunions del PDECat o per temes d’organització del referèndum.

¿Li va comunicar o consultar la decisió de cessar Baiget?

No, i no tenia per què fer-ho ni em va molestar gens que no ho fes. Jo tampoc ho feia. Si el president considera que ha de canviar un conseller és una facultat estrictament unipersonal. Jo no consultava els canvis de Govern. Una altra cosa és que vagi més enllà, que sigui un canvi rellevant. Llavors pots tenir converses i demanar consells i opinió. Puigdemont va fer el que havia de fer.

Comparteix la decisió?

Dono ple suport a les decisions del president, siguin quines siguin. Baiget és una persona d’enorme vàlua, lleial i eficaç. Però al final la relació entre un conseller i un president es basa en la confiança.

El senyor Baiget va expressar alguns dubtes, temia que l’1-O fos semblant al 9-N si no pot ser vinculant. Comparteix els dubtes?

S’han de respectar, els dubtes: hi ha gent diversa que els expressa i és normal. Però no els comparteixo. Vivim una seqüència, hi va haver el 9-N el 2014, el 27-S el 2015, i ara ve l’1-O. S’ha de fer una votació definitiva. Però Baiget també va dir que si vota el doble de gent que el 9-N la legitimitat és total. La nostra força està en no tenir por d’anar a votar.

La participació es legitimarà amb els moderats que dubten i amb els del no. ¿S’estan fent bé les coses pensant en aquest grup de ciutadans?

S’estan fent bé. El president, el Govern, i la majoria estan dient: nosaltres estem organitzant aquest referèndum i som la garantia que la gent pugui votar. I l’Estat és la garantia que no es podrà fer. Si jo votés que no, que no és el cas, i em trobés amb un Estat que m’ho impedeix, sortiria i aniria a votar. Als del sí i als del no els uneix el fet democràtic.

¿L’incomoden les reformes parlamentàries que, segons el Consell de Garanties, no són òptimes?

M’incomodaria en el cas que s’hagués començat per aquí. Però JxSí i la CUP van oferir fer una ponència conjunta, i els altres van dir que no volien parlar-ne. Ara no es poden queixar perquè la majoria del Parlament ho vulgui tirar endavant.

El decep l’actitud dels comuns?

Em decep. El 9-N jo mirava a l’altra banda i hi havia en Xavier Trias, que sabia que ajudaria a posar les urnes. I ara hi ha Ada Colau, i no saps si ajudarà o no perquè un dia diuen una cosa i l’endemà una altra. Barcelona ha perdut un alcalde compromès i s’ha quedat amb una alcaldessa dubtosa.

Un ciutadà li pot dir que la independència ens té obsedits i evita que estiguem pel dia a dia.

No ho evita, una altra cosa és que no se’n parli. Repassem els tres últims dies: feia vuit anys que no s’havia reunit la Junta de Seguretat de Catalunya, i això té a veure amb el dia a dia. Un altre exemple: a la Costa Daurada s’hi farà la inversió estrangera més important que s’ha fet mai a Catalunya. Què té a veure amb el referèndum?

L’economia no se’n ressent. Tot i la situació política, creixem al 3%.

S’està creant feina, es torna a invertir, rebem més inversió estrangera que mai... i això en plena campanya del referèndum. Des de la política tampoc s’està entorpint tot.

Vostè va governar durant els pitjors anys de la crisi. Quan veu ara aquest creixement i veu el PP i Rajoy capitalitzant-lo, què en pensa?

M’ho haig d’empassar. Quan presumeix tant de recuperació penso en Catalunya. Quin estat més desagraït. Qui tira del carro és Catalunya. Qui exporta més? Qui rep més turistes estrangers? Qui té més pes a l’economia? Qui crea més feina i més intensitat d’afiliació a la Seguretat Social? Una mica de consideració i respecte.

Una de les armes que té Catalunya és el seu pes econòmic a Europa.

El pes i l’obertura econòmica. Catalunya és la principal plataforma de comerç exterior del sud d’Europa, exportacions, intercanvi constant de professionals i de mercaderies... Quan aquest tema arribi al final hi haurà més acord i solució del que sembla ara. L’economia s’imposarà, perquè l’economia catalana està molt entrelligada a Europa.

La llei del referèndum preveu declarar la independència en 48 hores. ¿Serà així o hi haurà procés de negociació?

Totes dues coses. La proclamació de l’estat català, si ha guanyat el sí amb una participació significativa...

El 60%?

No l’hi puc dir perquè quedaria en l’imaginari, però ha de ser significativa, superior a la del 9-N. A partir d’aquí, dos fets: el Parlament ha de tirar endavant l’estat català i aquesta construcció s’ha de fer amb una negociació amb Madrid i Brussel·les. S’ha de negociar perquè ningú en surti perjudicat.

En les pròximes setmanes s’hauran de prendre decisions complicades. Si fos president, reforçaria el Govern? Faria algun canvi?

No necessàriament. Parlaria amb tots els membres del Govern per dir-los que estem a les portes de l’1-O i que tenim un Estat intolerant, indigne i antidemocràtic, que és el que tenim. I tothom ha de valorar si en funció de les seves situacions personals les últimes passes que s’han de fer les pot assumir o no. Partint de la convicció que tothom està compromès amb el referèndum i en la construcció d’un estat, hi ha situacions personals diferents. Quan arribes al final, el president té tot el dret i la necessitat de saber on és cadascú en funció de les seves situacions personals.

Això es plantejarà?

Entenc que sí, però la feina és del president Puigdemont.

Vostè ha estat inhabilitat i ara li amenacen el patrimoni a través del Tribunal de Comptes. ¿Entén la gent que té dubtes?

Cadascú ha de fer una reflexió personal sobre el que s’hi juga, no només pensant en ell mateix, sinó en la gent que l’envolta. Sense ser assenyalat. És el que sempre ha perdut aquest país, la guerra entre els teòrics valents i els teòrics porucs. No és un tema de valents, herois ni màrtirs, sinó de posar-hi la gent que pugui fer la feina en cada moment.

El partit ha passat per molts tràngols en els últims anys, fins al punt que CDC es va refundar en el PDECat. Si la sentència del Palau assenyalés el president de CDC, vostè creu que hauria d’assumir alguna responsabilitat política?

Ho he fet moltes vegades. Era president i vaig fer un pas al costat, i vaig plegar de diputat. Me’n vaig anar de tot arreu. No m’espanta assumir responsabilitats. I si es va arribar a la conclusió que calia tancar CDC com a partit i fer un projecte nou, és perquè CDC havia donat excuses per ser atacada. A molta gent no li ha agradat tancar CDC. I no es pot dir que el PDECat sigui només CDC amb una cara nova. Té arrels de CDC i CiU, però va més enllà.

¿Als nous líders els va bé que aquestes arrels es mantinguin?

Quanta gent que pren ara decisions era a la direcció de CDC en els darrers 10-15 anys? Ningú. Això vol dir que hi ha una gent que ha assumit una nova direcció executiva. I al govern actual, de la gent històrica de CDC no n’hi ha gaires.

Però en política és tan important qui pren decisions com les grans figures, que són representatives i envien missatges. Com vostè.

He plegat de gairebé tot, i seria una figura del partit en qualsevol cas. ¿No ho fan altres expresidents? L’altre dia es van reunir González, Rodríguez Zapatero i Aznar, i tothom els va fer cas.

Quan veu aquella mena de gran coalició, què en pensa?

Em fa pena veure González amb Aznar, i Zapatero amb ells dos. Què els diferencia en relació a Catalunya? Quin respecte tenen per la majoria al Parlament, les manifestacions, pel 80% que està a favor d’un referèndum? González defensava als anys 70 l’autodeterminació. Ara és al costat d’Aznar, dels que venen del Movimiento Nacional, de Franco.

Vostè al principi de la seva carrera era un moderat. ¿El Procés ha empès els moderats a una situació extraordinària?

En part és així. Si no, no tindríem una majoria evident per tirar endavant. Molta gent que creia que amb bona voluntat i amb esforços es podia construir una autonomia catalana cada cop més profunda en el marc de l’Estat, ara s’ha apuntat a un projecte de futur. La gent va virar, i jo vaig poder interpretar-ho. Aposten clarament per un projecte de futur. Ple de dificultats, però de futur.

stats