PSOE: del pacte de Suresnes a la implosió
SubdirectorHi va haver un temps, no tan llunyà, en què dues persones tan diferents com José Bono i Pasqual Maragall formaven part de la mateixa família política. En el mateix PSC convivien Antoni Castells i Celestino Corbacho. El paraigua d’un federalisme inconcret i d’una socialdemocràcia lliure de reminiscències marxistes cuinat al congrés de Suresnes (1974) era prou ampli per permetre una cohabitació més o menys civilitzada. El poder és sempre la millor argamassa per mantenir la cohesió dels partits. Però quan han esclatat la crisi territorial, la crisi econòmica i la crisi política, el PSOE ha implosionat perquè la distància entre les diferents famílies és massa gran i els equilibris s’han trencat. Sempre hi ha hagut un sector centrista, que provenia de la UCD, refractari a arribar a qualsevol acord amb l’esquerra postcomunista i que estava molt còmode pactant amb l’antiga CiU o el PNB. I un altre, que al seu dia es va aplegar al voltant de Zapatero, més republicà federal.
Múltiple fractura
Però per sota del debat sobre si Rajoy sí o no, la fractura que recorre ara el partit socialista és multidimensional: és generacional (vella guàrdia versus renovadors), és ideològica (sector esquerrà versus conservador) i és territorial (Espanya perifèrica i Madrid versus Espanya meridional castellano-andalusa). El problema per a Sánchez és que el seu sector acumula molt poc poder institucional i ha vist com Podem i els seus aliats li feien el sorpasso a Catalunya, Euskadi i Galícia. A l’altre plat de la balança, Sánchez compta amb el profund sentiment anti-PP (antifranquista, en realitat) de la militància socialista. Però fins i tot en aquest cas és lícit preguntar-se si pot mantenir-se en el càrrec un secretari general que no té el suport dels barons autonòmics, ja que els partits, fins i tot en temps de nova política, són maquinàries de poder. I la resposta és que seria un escenari diabòlic, tant que no és gens desenraonat preveure una escissió del partit entre les seves dues ànimes.
En aquest cas el PSOE estaria desfent el camí de reunificació que van pilotar Felipe González i Alfonso Guerra des de Suresnes i que va acabar amb la creació de confluències socialistes a Catalunya (PSC), el País Valencià (PSPV) o Madrid (PSM) i amb la divisió forçada de socialistes bascos i navarresos a causa del nou mapa autonòmic. Quaranta anys després s’ha demostrat que aquelles aliances tàctiques no van cristal·litzar en una cultura política unitària ni van acabar d’enterrar les diferents sensibilitats originàries. El principal fracàs del PSOE va ser no aprofitar els seus anys d’hegemonia (1982-1996) per imbuir els espanyols d’un imaginari nacional col·lectiu alternatiu a l’heretat del franquisme. Aquest nacionalisme espanyol que després va ser sotmès a un aggiornamento per part de la FAESamb un ús instrumental del patriotisme constitucional de Jürgen Habermas, i que ara impedeix a molts dels seus líders encarar el procés català amb una mirada diferent de la que imposa el PP.
La implosió del PSOE és, també, una conseqüència del fracàs de la socialdemocràcia com a doctrina econòmica alternativa al liberalisme (certificat per Zapatero el maig del 2010) i de l’Espanya autonòmica com a model federal (sentència de l’Estatut de juny del 2010). L’aritmètica diabòlica ha sigut el catalitzador de la implosió. Ara només queda recompondre les restes i començar de zero. ¿Però amb quin PSOE? ¿O amb quants PSOEs?