Del mite al contramite
En un sol dia, als 84 anys, Jordi Pujol es va carregar la laboriosa construcció de la seva figura pública com a pare de la pàtria
HistoriadorLa confessió de Jordi Pujol fa difícil valorar la seva trajectòria i comprendre el personatge, que ha volgut codificar la seva imatge per a la posterioritat amb tres volums de memòries. La web del seu Centre d’Estudis indica la projecció de futur que li hauria agradat tenir: el qualifica com “una figura cabdal de la història de Catalunya i la figura més important des del restabliment de la democràcia”. Però ara Pujol ha esmicolat aquesta imatge de pare de la pàtria bastida durant quatre dècades.
La família
Florenci, el Pujolet de la Borsa
Pujol va néixer a Barcelona el 9 de juny del 1930. La mare, Maria Soley, era d’una família pagesa de Premià de Dalt, i el pare, Florenci Pujol, de tapers del suro de Darnius. El matrimoni també va tenir una filla, Maria.
L’expresident ha considerat el seu pare com “el primer” dels seus “mestres”. Va ser un catalanista proper a ERC abans de la Guerra Civil i un self-made man després: grum a la Banca Marsans, va esdevenir borsista d’èxit, conegut com el Pujolet de la Borsa per la seva simpatia. Segons El País (29/VII/2014), Florenci, amb el soci David Moisés Tennenbaum, va posar una oficina de canvi de moneda al costat del port que va reportar grans beneficis. Seria l’origen de la fortuna heretada, i ara crida l’atenció, vistes les revelacions de Pujol, que el 1959 el pare fos condemnat per evadir capitals a Suïssa.
La forja
1940-1960: “Caldran molts anys per refer tot això”
Segons Pujol, la seva consciència política es va desvetllar el 1940, quan amb 9 anys va pujar al Tagamanent i va contemplar el paisatge deixat pel conflicte: “Caldran molts anys per refer tot això”, va comentar. “Reconstruir Catalunya” va esdevenir la seva fita. Va rebre una educació multilingüe (va estudiar a l’escola alemanya i va anar a l’Institut Francès), es va llicenciar en medicina i va treballar en uns laboratoris, però les humanitats van ser la seva vocació frustrada.
El seu ideari polític es va forjar en el catolicisme marcat per Emmanuel Mounier i, fins i tot, va pensar fugisserament en el sacerdoci. Va participar en col·lectius catòlics com el Grup Torras i Bages i, el 1954, va ser fundador dels CC (acrònim de Catòlics Catalans o Crist Catalunya), que va aplegar cristians catalanistes.
El líder emergent
1960-1974: “Pujol-Catalunya”
La seva preocupació per les condicions de vida de la immigració peninsular va aflorar aviat i el va dur a assumir la identificació dels nouvinguts com a “altres catalans”, en sintonia amb Francesc Candel (1964), i a encunyar una visió integradora de la catalanitat: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. El 1958, però, la seva visió del fenomen era crítica: va manifestar que l’andalús, sense identitat com a poble, era “un home anàrquic” i “destruït”. Tot i que es va excusar d’aquests comentaris, C’s els va exhumar en emprar-los en un espot electoral dels comicis del 2012.
La notorietat de Pujol va arribar en protagonitzar els Fets del Palau el maig del 1960, que li van valer dos anys de presó. Va ser aleshores quan el catalanisme clandestí va difondre el lema “Pujol-Catalunya” i va posar els fonaments del seu mite. Un cop lliure, Pujol es va centrar a “fer país”, en expressió seva: va dirigir Banca Catalana (que va crear el seu pare el 1959 a partir de la Banca Dorca d’Olot), va impulsar la Gran Enciclopèdia Catalana i va intervenir en premsa ( Oriflama, El Correo Catalán, Destino ), cosa que li va valer l’al·lusió de “redactor en cap de Catalunya”. Finalment, el 1974 va considerar arribada l’hora de “fer política” i va fundar CDC.
El triomfador
1974-1980: “L’home per aixecar Catalunya”
El partit, identificat amb el líder, va obtenir la quarta posició a les eleccions generals del 1977 (16,8% dels vots), que va repetir el 1979 (16,3%), quan va concórrer per primer cop la coalició CiU. Però el 1980 Pujol va guanyar per majoria simple els primers comicis catalans contra tot pronòstic (27,8%) amb el lema “L’home per aixecar Catalunya, no per dividir-la”. En aquest resultat hi van influir diversos factors, com la campanya de sectors i entitats que temien un govern PSC-PSUC, entre els quals el Foment Nacional del Treball.
Pujol va oferir al PSC participar en el govern, però els socialistes ho van rebutjar i es va conformar aleshores una guerra freda política a Catalunya basada en un joc de contrapoders: una CiU hegemònica a Catalunya i un PSC a l’àrea metropolitana; CiU va manifestar victimisme vers Madrid i el PSC davant d’un Pujol que tenia majories parlamentàries que el feien imbatible.
El combat decisiu
1980-1984: “El govern central ha fet una jugada indigna”
La primera legislatura de Pujol es va centrar a crear les institucions de la Generalitat. Quasi tot estava per fer: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”, va dir aleshores a Lluís Prenafeta, el seu secretari general de Presidència. Van veure la llum aleshores la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (el 1983 es van iniciar les emissions radiofòniques) o disposicions com la llei de normalització lingüística (també del 1983).
Alhora, va començar a distanciar-se dels socialistes quan el PSOE i la UCD van acordar la Loapa el 1982, una llei que homogeneïtzava les autonomies. Amb el PSC votant-hi a favor, CiU es va projectar com la garant de l’autonomisme i sectors nacionalistes van estigmatitzar els socialistes com a “botiflers”. Tanmateix, la gran ruptura amb el PSC es va produir amb el cas Banca Catalana.
Després que Pujol guanyés les eleccions catalanes amb una gran majoria absoluta l’abril del 1984 (46,8% dels vots), el maig va ser inclòs en una querella de la Fiscalia General de l’Estat contra els exdirectius de Banca Catalana per diverses irregularitats. Aleshores ho va denunciar com un atac contra ell i, per extensió, Catalunya: “El govern central ha fet una jugada indigna”, va clamar.
El 1990 Pujol va quedar totalment exonerat (la sentència va observar, però, “ una gestión imprudente e incluso desastrosa ” del banc) i l’episodi va reforçar la seva identificació amb Catalunya entre els seus seguidors. Les males relacions amb el PSOE generades per l’afer van influir en Pujol en demanar l’abstenció en el referèndum de l’OTAN celebrat el 1986, ja que ell era favorable a l’adhesió.
L’estadista
1984-1999: “Tot anirà a millor si Catalunya és forta a Espanya”
Des del 1984 fins al 1999 CiU es va mantenir còmoda en el Govern en obtenir majoria absoluta als comicis del 1988 (45,7%) i el 1992 (46,1%) i simple el 1995 (40,9%). Durant aquest llarg període es van conformar els trets del que s’ha anomenat pujolisme (detallats en el requadre).
En general, Pujol ha dut a terme una política dualista: nacionalista Catalunya portes endins i intervencionista portes enfora. Això li ha valgut el mateix retret que va rebre Cambó: voler ser al mateix temps el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya. Per Pujol, aquesta contradicció ha estat “gairebé una conseqüència de la naturalesa d’Espanya”.
Aquest dualisme el va dur a fer un repartiment de papers entre el líder de CiU i els seus homes a Madrid (primer Miquel Roca i després Josep Antoni Duran i Lleida), ha creat també tensions en la federació i ha generat reconeixements singulars: si el 1984 l’ Abc va nomenar Pujol “ español del año ” en oposar-se al PSOE pel cas Banca Catalana, el 1995 Pujol va definir Espanya com “una realitat entranyable”.
Un comiat mogut
1999-2003: “La relació amb el PP ens va perjudicar”
El 1999 Pujol va concórrer a les eleccions per última vegada, ara enfrontat a Pasqual Maragall, i va guanyar en escons, no vots: amb un 37,7% dels vots, el seu rival el va superar en 5.000 sufragis. El líder, doncs, mostrava desgast. A més, l’escenari es va complicar quan el PP liderat per José María Aznar va obtenir la majoria absoluta el 2000 i CiU va ser prescindible. Aleshores, la relació amb un Aznar cada cop més agressiu els “va perjudicar”, segons Pujol. Finalment, el 2001 va iniciar el seu comiat polític i va nomenar successor i conseller en cap Artur Mas, que va guanyar les eleccions del 2003 (30,9%), però no va poder formar govern. Tot i que CiU va restar a la intempèrie fins al 2010, quan va vèncer altre cop uns comicis (38,4%), no es va desintegrar i va acreditar que el pujolisme podia sobreviure sense el seu líder i artífex.
La consciència del partit
2003-2014: ‘Residuals o independents?’
Un cop va deixar la Generalitat, Pujol va assumir el càrrec honorífic de president fundador de CDC, va crear el Centre d’Estudis Jordi Pujol i va mantenir una activitat pública intensa. Va assumir el gir independentista del partit (que va reflectir el de bona part dels seus seguidors) i ho va explicitar el 2011 en la conferència Residuals o independents? : “Si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”, va afirmar.
L’autodestrucció del mite
25 de juliol del 2014: “Exposo tot això amb molt de dolor”
Aquell dia, a través d’un comunicat, Pujol va admetre “amb molt de dolor” haver tingut diners ocults a Andorra durant 34 anys, sense especificar xifres. La informació va crear estupefacció i CDC aviat va eliminar els vincles oficials amb el seu fundador. El document va anorrear en poques hores la laboriosa construcció del seu mite com a “pare de la pàtria” gestat durant 44 anys, va projectar grans zones d’ombra en la seva acció política del passat i va deixar un gran interrogant: per què ha procedit així? Mancats per ara de respostes clares, és indubtable que la seva família hi ha tingut un pes decisiu. Paradoxalment, una campanya del seu darrer govern el 2002 va difondre el lema “La família, el millor equip de la teva vida”.
La confessió de Pujol va crear una sensació general d’incredulitat i d’estafa. L’estupefacció i enuig no sols obeeixen al frau polític i fiscal comès, sinó també al moral: al llarg de la seva vida, Pujol ha fet de l’ètica la gran bandera, com afirma la web del seu Centre d’Estudis: el “substrat ètic, moral, intel·lectual i vital [és] el que dóna coherència, convicció i energia a l’acció d’un país”. Ara tothom ha descobert que aquest predicador incansable de virtuts cíviques ha estat el seu gran blasfem. Les implicacions d’aquest fet tot just comencen a aflorar i prometen ser colpidores.