27-O del 1982, la història d'un cop d'estat fallit

HISTORIADOR"El 27-O semblava destinat a oferir-nos imatges tan contundents com les del cop de Pinochet contra Allende, amb el Palau de la Moneda incendiat per les bombes". Aquesta és la valoració que l'exagent del Cesid Juan Alberto Perote fa del cop d'estat previst per al 27 d'octubre del 1982 (27-O), que va contribuir a desarticular. El liderava el general Jaime Milans del Bosch des de la presó de Fuencarral i el nucli promotor el formaven coronels.

Del fallit cop del 23 de febrer del 1981 (23-F), els complotats -segons exposa Perote a Confesiones de Perote (1999)- van aprendre que "necessitaven vessar sang". Per dur a terme aquest nou cop d'estat van comptar amb una trama civil i un pla detallat que no en va evitar el fracàs.

El nou cop es va emmarcar en la persistència de la inquietud castrense davant la situació política. El 6 de desembre del 1981, el Dia de la Constitució, es va difondre el Manifiesto de los cien , un manifest crític amb la política militar del govern i amb els mitjans de comunicació signat per un centenar d'oficials. El juny del 1982 es van fer públiques les sentències del 23-F i el malestar castrense va rebrotar.

En aquest marc, va cobrar impuls el cop dels coronels , engegat abans del putsch de Tejero i designat per Milans com a MN, sigla de Movimiento Nacional. L'historiador i militar Javier Fernández López n'ha exposat els detalls a Militares contra el Estado (2003). Així, el 27-O tenia com a referent principal el cop dels coronels de Grècia de l'abril del 1967 i el pla tenia dues fases, una centrada a Madrid (Plan Halcón) i l'altra a la resta d'Espanya (Plan Marte).

Camps de detenció i artilleria

L'operació començaria a les 8 hores del dia 27 amb aquesta seqüència: el tall de les comunicacions entre els centres de poder; la detenció de desafectes i la seva concentració en camps de detenció; el control d'una setantena d'objectius (incloent-hi la Zarzuela i la Moncloa), recorrent a l'artilleria si hi havia resistència; el tall de circulació a la capital; la "neutralització" de persones significades, notablement Sabino Fernández Campo i el cap del Cesid, Emilio Alonso Manglano; el control de RTVE i RNE, i la presa del poder fora de Madrid.

S'instauraria una junta militar i es dissoldria el Parlament. El rei seria destituït i reemplaçat per un Consell de Regència. Partits i sindicats serien il·legalitzats i se'n detindrien els membres. Les institucions sorgides de la Constitució serien declarades il·legals i, per tant, desapareixerien les autonomies. Per governar s'escollirien unes Corts de patró franquista.

La trama civil

Els recursos humans que el pla requeria eren el punt més feble, atès que la trama colpista hauria estat escanyolida, segons el testimoni de l'activista i ideòleg ultradretà Ernesto Milà a Ultramemorias. II (2012). Milà es va entrevistar el 1982 amb el comandant Ricardo Sáenz de Ynestrillas -un destacat ultradretà- i va considerar que aquest comandant "i un petit grup de militars [...] continuaven veient-se, animats i acompanyats pels últims mohicans del colpisme". El reclutament de civils era descuidat: els complotats contactaven amb ultradretans notoris de cada província per sumar-los al projecte i els prometien futures alcaldies; "habitualment es tractava d'elements marginals, molt poc significatius". Va concloure que tot plegat "es tractava de colpistes controlats i que els escombrarien quan convingués". El 27-O, doncs, comptaria amb una execució difícil per l'escassa entitat de la trama.

La ultradreta, a més, es va afeblir en competir Fuerza Nueva (FN) amb un nou partit liderat per Antonio Tejero, Solidaridad Española (SE), amb un entorn eventualment connectat al cop. Ultradretans detinguts van declarar inicialment al jutge que el capità Francisco Acera els va instruir per col·laborar amb SE "en la formació de cèl·lules clandestines dedicades inicialment a missions informatives", però després van rectificar aquestes manifestacions, expliquen Joaquín Prieto i José Luis Barbería a El enigma del "Elefante" (1991).

Detectat el pla, el Cesid va seguir els militars implicats i els va dissuadir d'actuar en explicar-los que coneixien les seves intencions. El procediment evitava, segons Perote, "una inacabable successió de detencions" que perjudiqués més la imatge de l'exèrcit i suposava l'agraïment dels conspiradors, que facilitaven confidències. Aquestes confidències van dur els agents a centrar-se en un tercet d'oficials: els coronels Luis Muñoz i Jesús Crespo i el tinent coronel José Enrique Crespo (el germà del primer).

L'1 d'octubre agents del Cesid van obrir un maletí amb el pla del cop que Muñoz duia al cotxe en anar a un dinar d'homenatge a Blas Piñar (l'esposa de Muñoz, Sol Lafita, era la seva secretària i candidata de FN al Senat), el van fotocopiar i el van tornar al seu lloc. El govern va ordenar detenir els implicats el dia 2. El ministre de Defensa, Alberto Oliart, va fer públic el complot. El dia 25 la policia va intervenir armes i explosius a ultradretans de Madrid, Barcelona i Valladolid. Milans va ser traslladat de Fuencarral a prop de Tarifa (Cadis) en helicòpter i els detinguts van ser condemnats inicialment a 12 anys i un dia de presó.

¿Va ser rellevant el 27-O? Per als destacats militars i historiadors Gabriel Cardona i Javier Fernández López va ser molt seriós. Cardona el va definir com un complot "sagnant i definitiu"; per Fernández és "una idea absolutament errònia" considerar-lo un cop menor en relació amb el 23-F. Igualment, Perote -com hem vist- el va considerar d'un impacte similar al de Pinochet si triomfava. D'altres anàlisis, però, han qüestionat la seva viabilitat, com la del periodista Miguel Platón: "Ningú que hagi analitzat aquest esdeveniment a fons pot sostenir de manera honesta que [...] tingués la més mínima possibilitat de fer-se realitat" ( Hablan los militares , 2001).

Des de la ultradreta s'ha denunciat que el cop va ser magnificat per Leopoldo Calvo Sotelo per remuntar uns resultats electorals adversos. De fet, a l'època Piñar ja va parlar del 27-O com un "muntatge". Però Oliart va assenyalar que aquesta tesi és inversemblant precisament perquè aquell cop no va salvar UCD a les urnes, sinó que en va ser "el cop de gràcia".