Què deien el 2017 i què diuen ara els partits sobre l'1-O?

BarcelonaL’1 d’octubre del 2017 els catalans es van guanyar "el dret a tenir un estat independent que es constitueixi en forma de República". L’aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, no va dubtar en validar els resultats del referèndum malgrat els advertiments del Tribunal Constitucional, les intervencions i agressions policials, l’absència de sindicatura electoral (amenaçada pels tribunals espanyols) i la participació del 43% del cens. Totes les forces independentistes hi van coincidir: l’1-O era un referèndum vàlid i, en paraules de Puigdemont, les institucions passaven a tenir el "deure" d’implementar-lo.

Quatre anys després sabem que les coses no van anar com s’apuntava aquell dia. Presos, exiliats, intervenció de la Generalitat i centenars de persones encausades és la recepta que ha aplicat l’Estat durant aquest temps, i tot just ara s’inicia una nova etapa de diàleg que no se sap ben bé en què es concretarà. Encara hi ha qui proclama la vigència de l’1-O, però cap dels actors principals planteja implementar-lo amb la força actual de l’independentisme. I això que, per primera vegada, aquest 2021 ha superat 50% en uns comicis. L’ANC és la que més fermament es continua posicionant a favor de la unilateralitat: "el referèndum ja s’ha fet".

El canvi d'estratègia

És ERC qui ha abanderat de manera més clara l’estratègia del diàleg amb l’Estat. També eren els republicans els que havien pressionat més intensament per aprovar la llei de transitorietat i perquè es concretés la declaració d’independència després de l’1 d’Octubre. El canvi d’estratègia s’ha anat produint per fases: en el programa electoral del 21-D encara es comprometien a "treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre".

En la conferència nacional de l’estiu del 2018 ja van obrir la porta al referèndum pactat "sense oblidar l’1-O", i en el congrés del 2019 van deixar de fer referència explícita a una eventual declaració unilateral d’independència. Aquell mateix any recuperaven la proposta de referèndum en el programa electoral de les eleccions generals, cinc anys després de fer-ho per última vegada. Entre els seus líders, Marta Rovira va reconèixer que a l’1-O li va faltar "legitimitat interna", i recentment Oriol Junqueras va defensar "la via del referèndum acordat" perquè altres opcions "no són viables ni desitjables en la mesura que ens allunyen de l’objectiu".

La vigència del mandat de l’1-O és tan poc concreta que, tot i la nova estratègia republicana, aquest dijous han votat al costat de JxCat per mantenir-lo viu si no s’acaba concretant el desitjat referèndum pactat. Una declaració d’intencions sense conseqüències efectives –almenys a curt termini– que també exemplifica l’evolució que ha fet JxCat aquests últims anys.

Unilateralitat sense concreció

Puigdemont va validar el resultat del referèndum, però unes setmanes després pretenia convocar eleccions autonòmiques davant la impossibilitat d’aplicar els compromisos adquirits amb la ciutadania. La situació va virar 180 graus ràpidament: des de l’exili, ell mateix va encapçalar una candidatura que presentava el 21-D com "l’oportunitat per refermar i reforçar el resultat de l’1 d'Octubre". El successor de Puigdemont, Quim Torra, era investit, de fet, per "culminar" la independència. Això no li va impedir que, en la primera reunió amb el president espanyol, Pedro Sánchez, li reclamés el referèndum pactat i en plantegés un d'unilateral per respondre a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés. JxCat defensa avui l’1-O com un moment fundacional –el Consell per la República n’és la pota institucional– i, alhora, accepta –sense creure-hi– donar marge al diàleg amb l’Estat. A falta de concrecions, "la desobediència civil i la confrontació intel·ligent" són les apostes del partit.

I la CUP? Els anticapitalistes fins i tot van flirtejar amb la idea de no presentar-se a les eleccions del 2017, imposades pel govern espanyol en aplicació de l'article 155. Hi van ser per exigir la "materialització de la República" i el desplegament, entre d’altres, de la llei de transitorietat, un document que quatre anys després només alguns nostàlgics reivindiquen. Amb el temps també van començar a matisar el seu posicionament vers l’1 d’Octubre, que van deixar de considerar vinculant tan bon punt en van començar a reclamar un altre. Aquesta setmana aquesta ha sigut la proposta estrella dels cupaires al Parlament, però ni Junts –no cal un altre referèndum– ni ERC –només tindrà validesa un referèndum pactat– l’han secundat.

Els únics que no s’han mogut ni un mil·límetre respecte a la seva opinió vers l’1-O són els partits que n’han estat més bel·ligerants: Cs, el PP i Vox continuen parlant de "cop d’estat" o de "cop a la democràcia". El PSC (i el PSOE) en neguen la validesa i només parlen de "referèndum" perquè es va fer durant el govern de Mariano Rajoy, i els comuns el defineixen com una "mobilització pacífica".