El defensor del dret a decidir de Catalunya que va acabar d'ambaixador d'Espanya

BarcelonaEncara que sigui difícil de creure, durant un temps una fotografia de Carles Puigdemont va estar present al despatx d'un diplomàtic d'Espanya. Era el despatx del fins a aquesta setmana ambaixador a Andorra, Àngel Ros (Lleida, 1952), que per recordar la seva etapa com a alcalde socialista de la seva ciutat (2004-2018) li va semblar bona idea col·locar una antiga imatge on sortien ell, l'alcalde de Girona (Puigdemont), el de Barcelona (Xavier Trias) i el de Tarragona (Josep Fèlix Ballesteros). L'anècdota resumeix la història d'un polític sempre difícil d'encasellar, cosa que per a alguns ha estat una virtut i per a altres un defecte. "És una ànima lliure", resumeix una persona que el va tractar molts anys. Llicenciat en ciències físiques i doctor en informàtica, com a paer en cap ja donava molt joc als mitjans, com quan va convertir Lleida en la primera ciutat de l'Estat que va intentar prohibir el burca en espais municipals.

El salt definitiu el va fer el 2012 quan es va postular per liderar el PSC com a estendard del sector catalanista. No se'n va sortir i va acabar adscrit al sector crític, que protestava perquè la direcció del partit no donava suport al dret a decidir de Catalunya. Votant del 9-N –va votar en blanc–, es va enfrontar a Pere Navarro i va acabar deixant l'escó del Parlament. Però tot va començar a girar el 2014, quan va acceptar ser el president del PSC de Miquel Iceta, que encara estava més en contra del dret a decidir que el PSC de Navarro. "Va acabar assumint tot allò que havíem combatut", es lamenta un altre crític de l'època. L'1-O ja no se'l va mirar amb bons ulls. El seu nomenament com a ambaixador va motivar una queixa de l'Associació de Diplomàtics Espanyols perquè no tenia cap vincle amb la carrera diplomàtica. Ros assegurava que en tenia com a mínim dos: havia sigut un somni de joventut i fins i tot havia arribat a superar la prova d'accés a l'Escola Diplomàtica. Ara, es jubila.