Antoni Castells: "Per defensar els interessos de Catalunya, el PSC s’haurà de distanciar del PSOE"

BarcelonaL'exconseller d'Economia i Hisenda Antoni Castells (Barcelona, 1950) visita l'ARA després que el PSC i Esquerra pactessin impulsar un nou model de finançament singular per a Catalunya en l'acord d'investidura de Salvador Illa. Castells formava part del govern quan el 2005 el Parlament va aprovar una proposta de reforma de l'Estatut que apostava per un "concert econòmic solidari", una fórmula que no va prosperar però que, quasi vint anys més tard, ha inspirat l'entesa entre republicans i socialistes. Castells també va participar en la negociació de l'últim model finançament autonòmic amb l'Estat en nom de l'executiu de Montilla.

Què destaca de l’acord?

— Conté tres punts bàsics. Primer, la Generalitat, a través de l'Agència Tributària de Catalunya, recaptarà tots els impostos. Segon, una part d'aquests impostos, en uns percentatges a determinar, correspondran a l'Estat per poder finançar les despeses que continua assumint. Tercer, d'aquests recursos que rebrà la Generalitat, en destinarà una part a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes. El primer punt de l’acord és molt clar i concret i significa un canvi de gran transcendència. Els altres dos constitueixen una bona base, però s’han de precisar.

Què és important perquè l’agència funcioni bé?

— Ens hauríem de proposar que estigui en condicions de funcionar, com a mínim, tan bé com l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT). Això no és fàcil i caldrà treballar molt bé i molt a fons. Per poder fer bé les coses, en aquest procés seria necessària la col·laboració de l’AEAT, i no tinc clar que tingui prou incentius per fer-ho. Òbviament, també caldrà estar atents per evitar que el que acabem tenint no sigui un ens indefinit que acabi funcionant com una mena de sucursal encoberta de l'AEAT.

Com s'hauria de definir el segon punt, el percentatge de diners que ha de rebre l’Estat? 

— El concepte és bo. Si Catalunya recapta tots els impostos és lògic que no tots es quedin a Catalunya, perquè l’Estat segueix prestant serveis aquí que d’alguna manera s’han de finançar. El més normal seria que l’aportació de Catalunya a aquestes despeses es calculés segons el percentatge del PIB. I un cop s'obtingués aquesta quantia, s’hauria de veure quina combinació de percentatges d’impostos recaptats aquí que sumin a aquesta quantitat s’escull. És a dir, un percentatge de l’impost de societats, de l’IVA, etc. 

Seria diferent del 'cupo' basc. 

— Sí, esclar. El cupo és una transferència de les institucions basques a l’Estat. Aquí l'Estat tindria assignat directament un percentatge dels diferents impostos i, a partir d’aquest moment inicial, voldria creure que tant el govern de l’Estat com el de la Generalitat volarien pel seu compte a l’hora de determinar els seus impostos (com passa en altres països federals). A part d’aquesta diferència essencial amb el cupo, el concepte bàsic és: quines són les despeses que l'Estat continua assumint a Catalunya. O, dit d'una altra manera: quina és la quantia a tot Espanya de les despeses que l'Estat continua assumint a Catalunya. 

Això és fàcil de calcular?

— S’està fent implícitament en el finançament de règim comú, perquè l’Estat ja es queda una part dels impostos. I tenim el precedent del cupo basc, que obliga a calcular les càrregues que l’Estat continua assumint com a pròpies. De manera que caldria agafar aquesta xifra, restar les despeses de les competències que Catalunya té i el País Basc no –bàsicament, presons–, afegir-hi les que té el País Basc i no Catalunya i ja tindríem la xifra. El que passa és que aquesta magnitud seria més baixa que la que actualment s’està utilitzant implícitament, i a la qual m’he referit abans. 

O sigui, que els comptes estatals no sortirien?

— Hi hauria un sotrac important. 

És difícil que s'accepti. Com es pot fer, per tant, perquè la resta de comunitats també tinguin ambicions per sumar-s'hi i pugui tirar endavant?

— El problema de la resta de comunitats és diferent. El que els preocupa és la quantia total de recursos i els criteris de distribució. Per tant, si l'Estat revisa a l’alça els recursos i revisa els criteris de distribució per als que avui estan pitjor, crec que la resta de comunitats haurien d’estar més o menys satisfetes.

Revisar a l'alça vol dir que hi hagi més diners. D’on surten?

— Del pressupost de l'Estat. Potser s’ha d’alentir la disminució del dèficit. Potser hi ha partides que es podria veure si son estrictament necessàries. En tot cas, el que em sembla clar és que, en termes relatius, l’Estat disposa de més recursos per fer front a les seves necessitats de despesa que no les comunitats autònomes.

La solidaritat com es calcula?

— L’acord diu que les diferents comunitats han de poder prestar nivells de servei similars, fent un esforç fiscal similar, i que cal respectar el principi d’ordinalitat. De tota manera, per a mi el concepte clau és el grau d’anivellament, que no pot ser del 100% com és ara. És a dir, tots els impostos que els ciutadans de Catalunya paguen a la Generalitat per damunt de la mitjana van a la solidaritat amb altres CCAA i no repercuteixen de cap manera en un major finançament. Això no passa enlloc. L’ordinalitat és important, és pedagògica i, naturalment, s’ha de complir. Però és un concepte menys potent. Primer, perquè si el finançament de Catalunya queda fora del règim comú resulta difícil establir els termes de la comparació; i segona, perquè l’ordinalitat podria complir-se i, tot i així, tenir un grau d’anivellament totalment abusiu, proper al 100%. La qüestió important, doncs, és quina part dels recursos que nosaltres paguem per sobre de la mitjana han d'anar a parar a la solidaritat, a l'anivellament amb les altres comunitats, i quina part repercuteix en un millor finançament de la Generalitat. 

I això com es decideix?

— Negociant. En general, aquests mecanismes no existeixen en altres països. I si s’ha de millorar la sort de les altres comunitats qui ha de posar diners és l’Estat. Per a mi és un concepte pedagògic, entenedor i equitatiu. De manera que seria qüestió de negociar. 

Però Catalunya aportaria menys a la caixa comuna.

— Sí, però entre els 20 que aportem ara (que vol dir 100% d’anivellament) i 0 hi ha un ventall molt ampli. I això és el que ha de ser objecte de negociació. Aquest és el concepte important. Una vegada determinat aquest grau d'anivellament, tècnicament no és gens difícil implementar-lo. I, si es fa bé l’anivellament, l’ordinalitat es compleix sola. 

Veu possible que el finançament per Catalunya sigui singular?

— Ho ha de ser. És la manera natural de respondre a les diferents preferències dels territoris pel que fa a l'aspiració d’autogovern i reconeixement nacional. El que em fa dubtar és que per a altres comunitats sembla més important el que no volen per a Catalunya que no el que volen per a elles. Entendria la queixa si això els perjudiqués, però no té per què passar. Estem en condicions de fer els números ben fets i demostrar que un sistema específic per a Catalunya és financerament sostenible. 

I per què és important que el finançament de Catalunya sigui singular? 

— Perquè el cas de Catalunya és singular. Negar aquesta realitat és el que ens ha portat al problema actual. Quan es va fer la Constitució tothom era conscient que es tractava de fer dues coses a l’hora: democràcia a Espanya i autogovern i reconeixement nacional per a les nacionalitats perifèriques (que eren dues i mitja). Per això es van inventar les nacionalitats i les regions, i les dues vies d’accés a l'autonomia, etc. Només cal treure el cap per la finestra i veure que a Catalunya hi ha un conflicte diferent que el de la resta d’Espanya. Només cal veure com tota la política espanyola està condicionada pel conflicte català.  Em pregunta: per què singular? I jo el que em pregunto és: com és possible que no veiem que es tracta d’un conflicte específic, com ho són el del Quebec al Canadà o el d’Escòcia al Regne Unit.

Per tant, és una resposta al procés?

— En part sí. Hem de trobar un projecte comú que permeti aplegar una majoria de la societat catalana al voltant d’un objectiu nacional compartit. I no crec que aquest objectiu sigui la independència. El que em sembla inquietant és que, entre la independència i continuar igual, no hi hagi res, cap proposta sobre la taula. A mi em sembla que la proposta d’un pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya d’aquestes característiques tindria un ampli suport. No només en el terreny del finançament. I crec que en part és la feina que ha de fer el PSC. 

I veu el PSC defensant aquests interessos de Catalunya?

— Per fer-ho s'haurà de distanciar del PSOE. El govern de la Generalitat hauria de tenir la seva proposta, i l’hauria de negociar amb el de l’Estat, amb la voluntat de trobar un acord, esclar. Però veig molt difícil que el projecte nacional de Catalunya defensat pel PSC pugui ser el del PSOE. I el problema del PSC, per a mi, segueix sent la dependència del PSOE. El president Illa veurà ara com de dur és ser president de la Generalitat sense tenir un grup propi a Madrid. Veurà el que significa ser president de la Generalitat i que la veu de Catalunya al Congrés sigui la dels portaveus de Junts, d'Esquerra o dels comuns. I és que la veu de Catalunya a Madrid no pot ser el senyor Patxi López. El PSC té aquest problema. Però també ve d’una llarga tradició catalanista, i a mi m’agradaria que tingués un paper clau en la recomposició d’un ampli consens catalanista, que tant important és per al país. 

Confia en el PSOE?

— En el PSC hi vull confiar. Amb el PSOE, haurem de negociar. I el PSOE ho té complicat, és evident, perquè miri com s’encén Espanya amb Catalunya. És una de les experiències més doloroses de l’etapa de govern: constatar fins a quin punt és fàcil incendiar fogueres d'odi per tot Espanya contra Catalunya a base de dir barbaritats. El PP s’hi ha dedicat amb una afició extraordinària, però també ha tingut l’ajuda inestimable de personatges de la vella guàrdia del PSOE. I de vegades fins i tot del mateix expresident Felipe González. 

Tot aquest procés vol dir convertir Espanya en un país federal? 

— No. Vol dir acceptar que Espanya no pot ser un país federal, ni vol ser-ho, però que, en canvi, una relació de Catalunya amb Espanya basada en el model dels països federals propers a nosaltres (els Estats Units, el Canadà, Alemanya i Suïssa) pot satisfer les aspiracions de Catalunya pel que fa a l’autogovern. 

Això és possible sense la complicitat d'aquesta dreta espanyola?

—  És molt difícil. Aquest és un problema pel qual no tinc resposta. A Espanya vam tenir un moment, crec, d’una dreta disposada a resoldre el problema territorial. Va ser durant la transició. Però després ha estat molt difícil. 

Ha estat als Consells de Política Fiscal i Financera i ha vist les diferents comunitats negociant amb el ministeri. Què ha vist?

— Quan jo era al govern els alineaments eren polítics. Els del PSOE feien el que deia el govern del PSOE i els del PP anaven en contra del que proposava el govern. Però quan negocies amb el govern de l'Estat, el primer de tot és servir els interessos de la institució, i saber que el govern de la Generalitat està a un costat de la taula i el govern de l'Estat està a l'altre.

Què li recomana a Salvador Illa?

— No soc ningú per recomanar-li res. El que vull és ajudar el meu país i les seves institucions. Veig un home que s'ho creu i, per tant, que se l'ha d'ajudar. Perquè els pactes tenen la força que es té per fer-los complir i, quan Catalunya va unida darrere d’un objectiu, té força. 

I què els diu a la resta de grups?

— Jo el que demanaria és la unitat al voltant d’uns objectius compartits. És a dir, que en aquesta negociació, com a mínim, els partits signants del pacte d’investidura vagin junts. Perquè si no van junts, estan perduts abans de començar.