MadridEl que ha passat en relació amb el decret llei sobre l'actualització de les pensions i altres mesures socials revela una ingenuïtat manifesta de Feijóo i el PP. O, com a mínim, una comprensió deficient del mapa estratègic de la legislatura. Els populars tenen tants desitjos de recuperar el poder –cosa no criticable– que de vegades interpreten malament la realitat. Certament, Feijóo va caure en el parany de creure que Junts castigaria aquest cop amb duresa el govern de Pedro Sánchez. I no dic que Puigdemont i companyia no tinguin motius per queixar-se'n i que, de tant en tant, puguin posar les coses difícils als socialistes. Però hi ha un interès i una prioritat superior que cal preservar, i és la de no posar en perill el curs de la llei d'amnistia, que ja té prou enemics disposats a fer-la descarrilar.
Algun dia, el PP i Junts hauran de tornar a entendre's, llevat que una estranya evolució del mapa polític espanyol introdueixi alteracions ara difícils de pronosticar. Però aquest moment no ha arribat i no sembla pròxim. Per tant, l'entusiasme amb què Feijóo es va apuntar a l'aventura de fer descarrilar el decret òmnibus –així anomenat pel conjunt de matèries diverses que contenia– ha acabat en una gran decepció. El PP va pensar que amb una mica de sort aquesta vegada la coincidència amb Junts podria no ser merament casual, sinó una oportunitat de lligar de prop Sánchez i demostrar d'una manera més o menys dramàtica la seva debilitat. I a l'hora de la veritat s'ha trobat la confirmació d'una relació de conveniència entre socialistes i juntaires que de moment no es trenca, sinó que continua indefinidament, sense un final previsible.
Compte amb les pensions
Durant els dies d'incertesa, el cap de setmana passat, quan no se sabia com acabaria aquest capítol de la sèrie, el president del govern espanyol va dir allò que buscaria sota les pedres els vots necessaris per aconseguir aprovar el decret. Però no li va caldre aixecar-ne cap. El ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, sempre motivat per obrir tota mena de converses i negociacions, ja té prou hores de vol i d'acords parlamentaris per pensar que aquesta caixa forta tampoc se li resistiria. Quan aquest home escrigui les seves memòries, tindrà moltes històries per explicar. I en aquest cas no ho tenia difícil, perquè a part de l'error de càlcul sobre el que faria Junts, el PP tenia l'inconvenient d'haver escollit un mal terreny de joc.
Els populars, amb les pensions, no hi poden fer broma. Ho dic perquè corren el risc de perjudicar greument la seva credibilitat, atesos els antecedents. Durant l'última cursa electoral, Feijóo ho va passar malament quan la periodista de Televisió Espanyola Silvia Intxaurrondo li va fer notar que, a diferència del que deia ell, el PP no sempre havia augmentat les pensions al ritme de l'increment del cost de la vida. El líder popular va reaccionar a la correcció enfadant-se i segur que l'episodi no el va ajudar, atesa la proximitat de la data de les eleccions. El PP, per tant, ha d'anar amb compte sempre que toqui la qüestió de les pensions, que és extremadament sensible per si mateixa, per la matèria de què es tracta i pel gran volum de beneficiaris d'aquest capítol, uns deu milions de ciutadans, que es diu aviat.
Ha valgut la pena?
Coneixent el PP, segur que l'experiència d'aquests dies ha estat d'una gran preocupació per la dificultat de la maniobra. Els barons han actuat de reequilibri de l'entusiasme inicial, per trobar una sortida que faciliti recompondre la figura com més aviat millor. L'acord amb Junts va tenir la seva part còmica, com és l'escena dels ministres esperant que s'acabés la negociació per començar el ritual de la reunió setmanal del govern. El consell de ministres es va celebrar amb aquest preludi d'espera que segur que va donar lloc a molts comentaris entre els seus membres. Però l'episodi haurà valgut la pena si els protagonistes de l'escena poden influir en el fet que no es portin al Congrés els projectes de decret sense haver sondejat primer amb més profunditat i ganes com està l'ànim entre els suposats aliats que hi han d'acabar donant suport.
No sempre es pot posar la gent entre l'espasa i la paret. D'aquesta, el PSOE se n'ha sortit, però en aquesta matèria cal canviar de sintonia i no comprar sempre el mateix número de loteria. Val més evitar l'incendi que tenir preparats els bombers. El millor per als socialistes és que no han hagut de pagar un preu exorbitant per deixar enrere l'ensurt. Fins i tot han aconseguit que el PP hagi de passar per la concessió al PNB del palauet de París que tant enutjava el portaveu popular al Congrés, Miguel Tellado, i el mateix Feijóo.
Guanyar temps
Per la seva banda, Junts ha obtingut la tramitació de la qüestió de confiança que proposava. Ara s'entén millor per què la mesa del Congrés va ajornar dos cops les seves decisions. Es tractava de guanyar temps i que el govern tingués a mà una carta davant de qualsevol negociació. Però el resultat pràctic no és gaire important. El PSOE aixecarà la barrera perquè es parli al Parlament d'una cosa que no es farà. Tindrem la proposta tramitada, però Pedro Sánchez no plantejarà la discussió de cap qüestió de confiança, perquè la competència per convocar-la és seva i no en té cap desig ni propòsit. El balanç de tot plegat és que el govern ha salvat allò que més li interessava del decret, que el PP tindrà feina perquè s'oblidi la brutta figura –com diuen els italians– que ha fet en aquest cas i que Junts ha llançat un avís, però sense deixar de tenir el seu destí lligat a l'objectiu irrenunciable de l'aplicació de la llei d'amnistia, una iniciativa sense garanties en un escenari de canvi de majories.
En paral·lel, aquests dies han suposat una nova prova per a la Fiscalia, com a òrgan de l'Estat, i per al fiscal general, en particular. Ja us vaig avisar que l'ambient en aquest col·lectiu és el de les millors produccions del gènere western. S'estan saldant molts comptes pendents entre els fiscals. I el cap de l'organització, Álvaro García Ortiz, té enemistats a casa. Només cal veure la llista de peticionaris de la seva dimissió. Alguns del seus antecessors van marxar –és clar que sense estar imputats– deixant plantat el govern, cansats de polèmiques i pressions. García Ortiz no sembla d'aquesta mena. Però plou, i força.
