El declivi d’una figura lloada a Espanya
La imatge pactista de Jordi Pujol li va permetre gaudir d’una bona valoració dins i fora de Catalunya
BarcelonaEn el segon volum de les seves Memòries. Temps de construir (editorial Proa), l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol relata la seva voluntat “de bastir la institució de dalt a baix i de nou en nou”. “Quan es fa balanç dels meus anys de presidència no se sol esmentar l’esforç de muntar una administració del no-res. Potser l’hauríem pogut fer millor però en termes generals va ser molt eficaç”, assegura. Més enllà de l’opinió de cadascú, el cert és que Pujol va recollir la confiança de molts catalans i catalanes. No només per les repetides victòries a les urnes (dues de les quals amb majoria absoluta), sinó perquè la seva persona registrava una valoració mitjana envejable si es compara amb la que obté qualsevol polític de primera fila actual.
Segons les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques, des del 1987 fins al 2002, vora la meitat dels catalans asseguraven que tenien molta o bastanta confiança cap al president. La xifra és particularment alta entre el 1995 i el 1998, uns anys en què sis de cada deu catalans confiaven en l’expresident. No és fins als últims anys del seu mandat que el seu desgast polític es comença a fer evident i la confiança dels catalans cap a ell decau. De fet, el penúltim any del seu mandat els que valoren malament la seva tasca per primer cop superen els que la valoren positivament. Un fet ben curiós si ho comparem amb la valoració que feien del president català en el conjunt de l’Estat i que va obtenir la seva màxima puntuació en aquests últims anys del seu mandat.
President autonòmic ben vist
És ben sabut que els càrrecs autonòmics, i en especial els representants de partits nacionalistes perifèrics, són tradicionalment mal valorats per la ciutadania de l’Estat. En el cas de Jordi Pujol, però, hi trobem importants matisos: en primer lloc, si bé és cert que en la seva dilatada carrera política mai va obtenir una valoració mitjana en el conjunt de l’Estat superior al 4,5, la seva puntuació va estar sempre molt per sobre d’altres figures autonòmiques destacades. A tall d’exemple, l’any 2002 el president Pujol tenia una valoració de 4,2, molt més pròxima al 4,7 de José María Aznar que no pas a l’1,8 que donaven els espanyols al president basc Xabier Arzalluz. Sembla, doncs, que malgrat alguns estirabots puntuals -el recordat “ Pujol, enano, habla castellano ” després de la victòria del PP a les eleccions generals del 1996- els continuats intents de CiU i de Pujol de treballar per la governabilitat d’Espanya i la seva imatge pactista van donar els seus fruits.
Amb tot, el suport al president català també va fluctuar considerablement al llarg del temps, molt sovint coincidint amb esdeveniments polítics rellevants. Així, després que Pujol obtingués una relativa bona puntuació a principis dels vuitanta, la seva nota assoleix un pic el 1985, l’any en què precisament el diari Abc el va declarar Español del Año. El mateix fenomen es produeix l’any 1996, coincidint amb el pacte del Majestic amb el PP de José María Aznar. La valoració a l’Estat de Jordi Pujol creix de nou a principis de l’any 2000, coincidint amb l’“enretirada” del president -com li agradava recalcar- i amb l’emergència de l’aleshores conseller en cap, Artur Mas, com a nova figura rellevant de CiU.
Les dades indiquen que els fets polítics rellevants -com els pactes amb el PP i el PSOE- i l’augment de la valoració de Pujol a la resta de l’Estat no constitueixen pas una coincidència. Durant aquests anys, Pujol augmentava la seva valoració entre persones conservadores, d’edat superior a la mitjana i, en especial, entre els espanyols que s’oposaven a una cessió de competències a la Generalitat. Aquest fenomen es veu especialment en els últims anys de la seva presidència, un moment en què la necessitat de reformar l’autogovern català es comença a posar sobre la taula i Pujol s’erigeix com un representant insigne de l’ statu quo autonòmic. No ha d’estranyar, doncs, que durant aquests anys la valoració del president empitjori a Catalunya mentre que millora en el conjunt de l’Estat.
Un president “honrat”
L’opinió que Jordi Pujol rebia entre els catalans ens revela un patró molt poc comú en la Catalunya actual. Tot i que la seva valoració canviava en funció de diferents variables, en general rebia un aprovat -alt en alguns casos- entre persones de dretes i d’esquerres, grans i joves o classes socials diverses. L’any 2002, en l’ocàs del seu regnat, el 55,9% aprovaven la seva obra al capdavant de la Generalitat i només el 17,6% consideraven la seva gestió com a “dolenta” o “molt dolenta”. En aquest mateix any, Pujol era valorat de manera positiva per “conèixer els problemes de Catalunya” -el 65% així ho consideraven-, per la “capacitat de defensar els interessos de Catalunya” (59,2%) i per la seva “capacitat de diàleg” (65,6%).
Però Pujol també era molt valorat per la seva “honradesa”. El 46,7% el consideraven un home “honrat”. La seva insistència retòrica en l’ètica i els valors polítics de ben segur que van contribuir a aquesta imatge. En el mateix volum de les memòries ho explicitava de manera clara: “Quan vint-i-tres anys després vaig deixar la presidència de la Generalitat, em vaig proposar seguir treballant a favor de les idees, els valors i les actituds que un país ha de cultivar per anar endavant”. Arran de la seva confessió recent aquesta imatge de ben segur que es pot esqueixar irremeiablement i destruir, així, un capital polític que, a ulls dels ciutadans, pocs altres polítics de la història del país havien pogut acumular.
