La Declaració de Barcelona, 20 anys d’una aposta esgotada

BarcelonaHan passat vint anys des que els principals actors nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia es van conjurar per treballar en una proposta de reforma plurinacional a l’Estat. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) van signar la Declaració de Barcelona el juliol del 1998 en una iniciativa avui pràcticament inimaginable. Les realitats són avui ben diferents a cadascun dels territoris: a Catalunya la reivindicació de la plurinacionalitat de l’Estat -que representen els comuns- es troba en un segon pla quan el debat públic el monopolitza el binomi independència/unitat de l’Estat. A Euskadi el PNB defensa el dret a decidir però rivalitza amb les aspiracions independentistes d’EH Bildu. A Galícia, l’eix nacional ha perdut pistonada amb l’auge d’En Marea, que posa al centre els temes socials.

“La Declaració no pretenia ser rupturista”, rememora l’historiador Roger Buch en conversa amb l’ARA. A més, remarca que “cap dels objectius que es plantejaven s’han assolit”. La unió entre els tres partits beu d’altres precedents anteriors com els pactes de Galeusca de 1923 i de 1941. La Declaració de Barcelona arriba uns anys després que José María Aznar assoleixi la presidència del govern espanyol de la mà de Convergència i Unió, fruit del Pacte del Majestic (1996). “L’objectiu era veure si els nacionalistes érem capaços d’introduir una visió de transformació a l’Estat”, recorda Felip Puig, que aleshores era secretari d’organització de CDC. Més enllà dels objectius compartits -amb documents i propostes concretes perquè és reconeguessin les realitats polítiques, lingüístiques, culturals i esportives dels tres territoris i es treballés conjuntament també a escala europea-, a la Declaració de Barcelona hi havia un interès partidista de les tres formacions que la van integrar.

En el cas de CDC, apunta Puig, suposava tancar el “cicle històric de pactes” -amb la UCD, el PSOE i el PP- i situar la formació en la “centralitat” de la governança estatal. També era una manera de “donar una empenta” a la seva posició al capdavant de la Generalitat. Aquesta iniciativa va ser també una aposta de l’aleshores secretari general de CDC, Pere Esteve, que tenia un posicionament més pròxim al sobiranisme que no pas l’expresident. De fet, Buch recorda que Jordi Pujol va arribar a referir-s’hi com “les coses del Pere”.

En una situació semblant a la de CDC es trobava el PNB, que havia d’afrontar unes eleccions a finals del 1998 i revalidar la lehendakaritza. Euskadi, a més, tal com recorda el portaveu del PNB al Parlament basc, Joseba Egibar, estava a les portes d’oficialitzar l’alto al foc d’ETA al setembre. El cas gallec era una mica diferent: el BNG no era majoritari, però venia de fer-li el sorpasso al PSOE el 1997, un fet insòlit. Amb aquesta embranzida, el partit, que històricament havia teixit relacions amb ERC, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i Herri Batasuna (HB), explorava l’aliança amb CDC i el PNB per convertir-se en interlocutor de les principals forces nacionalistes i incrementar el seu protagonisme, tal com explica a l’ARA Xosé Manuel Beiras, la principal cara visible aquells anys. Beiras recorda com aquella confluència transcendia fins i tot els objectius originals i que, per exemple, l’aportació del BNG va ajudar a fer que el PNB i HB arribessin a una entesa per a la treva d’ETA, subscrita en el Pacte de Lizarra. Malgrat que la Declaració de Barcelona va tenir dues seqüeles més -la Declaració de Gasteiz al setembre i la de Compostel·la a l’octubre-, no va passar d’uns acords escrits que no es van materialitzar mai.

Els motius del fracàs

La unitat d’acció de les forces nacionalistes per impulsar un canvi a l’Estat, supeditada per tant a la reciprocitat del govern del PP, va ser insuficient per provocar un canvi de percepció sobre el model territorial. Totes les fonts consultades coincideixen que el cop de porta va ser automàtic i definitiu quan Aznar es va imposar a les eleccions generals de l’any 2000 i va obtenir la majoria absoluta. “Acaba sent un clam en el desert”, resumeix Puig.

Egibar hi introdueix dos elements més. Un és l’heterogeneïtat ideològica dins l’espai, i això que les formacions d’esquerres a Catalunya i Euskadi en van quedar fora “per no compartir espai amb el centredreta”, apunta Beiras. Unió tampoc s’hi va sumar, reticent amb els postulats més sobiranistes. El cert és que fins i tot entre els tres socis hi havia divergències. “No tots fem el mateix soroll”, va arribar a dir Esteve en relació a les pressions del BNG per anar més enllà i defensar un model confederal. Beiras recorda que el primer a abandonar va ser CDC amb l’arribada d’Artur Mas al lideratge del partit.

L’altre component que apunta Egibar és la “ineficiència política”: articular propostes concretes era complex i tampoc va resultar significatiu confegir candidatures electorals unitàries a les eleccions europees. De cara al 1999 no s’aconsegueix arribar a un acord, i el 2004 sí que es presenta la llista Galeusca-Pobles d’Europa, integrada també pel Bloc Nacionalista Valencià i el Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista.

La majoria de fonts consultades, tret d’Egibar, veuen inviable una hipotètica repetició dels plantejaments que es van plasmar a la Declaració de Barcelona de fa vint anys. De fet, amb motiu de la recent visita del lehendakari, Iñigo Urkullu, a Oriol Junqueras a la presó, JxCat va voler deixar clar que Catalunya i Euskadi són “dues realitats amb estratègies diferents”. Buch veu en la proposta de Podem certa consonància amb el que defensaven els nacionalismes perifèrics, però subratlla que ni CDC ni el PNB hi han simpatitzat a causa de l’eix esquerra-dreta. En declaracions a l’ARA, el portaveu del PDECat al Congrés, Carles Campuzano, apunta que el sobiranisme ha superat aquesta etapa però creu que és l’única oferta que podria fer Pedro Sánchez en el seu intent de “competir” amb l’independentisme.