Una dècada pactant que l'ICF sigui el banc públic de Catalunya

BarcelonaLes eleccions del 2012 van propiciar un canvi d’aliances al Parlament. ERC es va convertir en el soci estable de CiU després d’un acord d’investidura que incloïa, entre altres, una consulta sobre la independència (acabaria sent el 9-N) i també la creació d’una banca pública. “Impulsar la transformació de l’Institut Català de Finances (ICF) en el banc públic de Catalunya”, deia el punt 3 del document. Des d’aleshores i de forma invariable tots els pactes d’investidura han plantejat el mateix, però gairebé deu anys després la situació continua encallada. La variant per la qual han optat ara ERC i la CUP és la de fixar que el projecte es materialitzi “a curt termini”. I, tot i que de moment JxCat no es fa seu l’acord d’investidura, aquest punt també formava part del seu programa electoral.

L’ICF ja és una institució financera, però no una entitat de crèdit –adscrita a la conselleria d’Economia– que s’encarrega de finançar empreses (un 97% petites i mitjanes), habitualment en projectes a llarg termini i de retorn social, en els quals la banca privada no acostuma a estar interessada. Què és el que ERC i la CUP han pactat fer a partir d’ara? Bàsicament el mateix que en tots els pactes anteriors: aconseguir la fitxa bancària (la consideració que pot operar com un banc) perquè pugui accedir al crèdit en millors condicions, per exemple al Banc Central Europeu i perquè pugui rebre dipòsits bàsicament d'institucions públiques i d'algunes empreses. Fonts d’Economia expliquen a l’ARA que mai s’ha fet la petició formal al Banc d'Espanya (BdE) per obtenir aquesta fitxa i que el tràmit es farà en els pròxims mesos. L'expedient està llest des de fa temps, a l'espera del moment adient.

Els contactes amb el BdE i l’intercanvi de documentació fa molts anys que van començar. “El que havíem buscat històricament era una qualificació com la de l’ICO”, recorda Carme García, ex directora general de l’ICF (2006-2011), on havia treballat des del 1989. Ella lamenta que després tampoc se n’hagin sortit i ho atribueix a la “manca de voluntat política” de l’Estat: “Reconèixer una banca pública de Catalunya indirectament significa reconèixer que el govern català opera com si fos el d’un país”.

Reticències polítiques

Els requisits per accedir a la fitxa bancària són tècnics. No obstant, Albert Carreras, secretari d’Economia i Finances de la Generalitat entre el 2011 i el 2016, coincideix que “sempre ha estat el Banc d’Espanya qui s’hi ha negat per motius polítics que després revestia de raons tècniques”. L’economista Guillem López Casasnovas va ser conseller del BdE entre el 2005 i el 2017 i recorda com el govern presidit per Artur Mas va iniciar el procediment per adquirir la fitxa bancària: “El subgovernador del moment em va dir que l’expedient era correcte però que esperarien a saber com evolucionaven les reformes legislatives plantejades pel Parlament”. I és que l’octubre del 2013 la cambra catalana, a petició d’ERC (i amb els vots de CiU, PSC, ICV-EUiA i CUP), havia enviat al Congrés de Diputats una proposició de llei per adaptar l’ICF a la resta de bancs, caixes d’estalvi, cooperatives de crèdit i l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). No es va arribar ni a debatre a Madrid. Va ser l’actual candidat a la investidura, Pere Aragonès, qui va defensar la llei negant, per vèncer reticències polítiques, que es tractés de la primera pedra d’un Banc Central Català. A partir de la Unió Bancària Europea és el Banc Central Europeu (BCE) qui autoritza les fitxes bancàries (previ informe preceptiu del Banc d'Espanya).

En paral·lel, la Generalitat va fer un decret per adaptar l’ICF a la resta d’entitats de crèdit i aspirar a obtenir la fitxa bancària, però el va retirar davant els problemes que hi va detectar el Consell de Garanties Estatutàries. Una llei del 2011, modificada el 2014 i el 2015, defineix el corpus de l’Institut (que va néixer el 1985) per complir els requisits per operar com un banc. Entre d’altres, certificar la seva “plena independència de les administracions públiques”. “El que vam fer durant el mandat del president Mas va ser mirar de netejar els estatuts de l’ICF per aconseguir eliminar qualsevol ingerència pública”, recorda Carreras.

Això significa reduir de la junta de govern el pes dels càrrecs de la Generalitat. “El nombre de vocals independents haurà de ser majoritari”, diu la llei, tot i que el nomenament el fa el Govern, fet que ha criticat la Sindicatura de Comptes. El president actual és el secretari d’Economia, Albert Castellanos; el conseller delegat és Víctor Guardiola, i sis dels nou vocals són independents.

L’ICF és una “entitat de lucre” i està enfocada a ser viable econòmicament. No presta diners a la Generalitat ni finança operacions a fons perdut. S’especialitza en pimes, entre d’altres per les seves dimensions reduïdes: els seus actius representen poc més de 2.000 milions d’euros, aproximadament la meitat que els de la Caixa d’Enginyers i molt per sota dels 660.000 milions de CaixaBank.

Una entitat sense dipòsits de particulars

Durant la legislatura del referèndum, la banca pública també va ser un dels elements de debat. Fins i tot es va constituir un grup de treball al Parlament en què van participar totes les forces polítiques. Amb l'aplicació del 155, però, les conclusions mai es van arribar a votar. En van presentar JxSí i també la CUP i en els dos casos s’obria la porta que el banc públic no només fos d’inversió sinó també de dipòsits. “No hauria de ser un problema la captació de dipòsits si el que es vol és canalitzar l’estalvi dels ciutadans cap a projectes que es considerin adequats”, exposaven des de JxSí (ERC+CDC).

Ara, però, això no és el que es planteja fer amb l’ICF. “Actualment l’ICF està enfocat a empreses i nosaltres defensem que també sigui una banca comercial on la ciutadania pugui tenir-hi dipòsits”, reivindica la cupaire Eulàlia Reguant, que també considera que, sota els criteris de la banca ètica, els préstecs haurien d’arribar a “més sectors econòmics i no només els de l’economia clàssica”. Per a la CUP, l’ICF és, ara per ara, un banc “molt poc transparent”.

L'última crisi financera va acabar amb les caixes d’estalvi catalanes (i estatals). A Alemanya, en canvi, en mantenen gairebé 400. “Tenen una quota de mercat superior al 40%”, explica l’economista Marcel Coderch, president de l’Autoritat Catalana de la Competència. “Les caixes van néixer amb una vocació de servei a la comunitat local i així van funcionar durant molt de temps”, recorda. Ell és partidari que, com feien les caixes, un banc públic capti dipòsits dels ciutadans: “Tothom, també els particulars, haurien de poder tenir un compte al BCE”. “Avui només els bancs tenen els seus diners 100% assegurats”, lamenta. Carme García, en canvi, és contrària a introduir l’ICF en els dipòsits. “Tenen sentit quan els donaràs un rendiment per sobre del mercat”, subratlla. I, per fer-ho, opina que la banca pública hauria d’arriscar més del compte.

Sigui com sigui, aquesta no és una opció pactada en el “curt termini” de què parlen ERC i la CUP en la quarta investidura consecutiva amb la banca pública com a protagonista col·lateral.