El debat plebiscitari fa invisibles les terceres vies

BarcelonaEra el primer debat amb tots els caps de llista del 27-S -amb l’excepció de la CUP, que va voler tornar a evidenciar que no té líders i hi va dur la número dos, Anna Gabriel- i si alguna cosa va quedar clara ahir a 8TV és que les candidatures es divideixen en dos blocs ben delimitats. I no tant per si són independentistes o no, com entre les que han assumit que aquests comicis són plebiscitaris i les que no. Així, Raül Romeva (Junts pel Sí) i Anna Gabriel tancaven files en defensa del procés sobiranista -quasi sense esgarrapar-se- i, a l’altra banda, Miquel Iceta (PSC), Xavier García Albiol (PP) i Inés Arrimadas (Ciutadans) segellaven un front comú contra la independència. Per contra, Ramon Espadaler (Unió) i Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot) maldaven per mantenir un difícil equilibri entre les dues postures que, més enllà de fixar-los en la centralitat del debat, els deixaven en una incòmoda situació.

Hi ajudava el plantejament del debat, centrat exclusivament en el debat sobiranista, però el cert és que el frontisme va deixar poc joc als matisos. En aquest sentit, Espadaler va lamentar que “hi ha qui no concep el problema profund entre Catalunya i Espanya -en referència al PP i C’s- i n’hi ha d’altres que ho volen resoldre amb un trencament” i va reivindicar el diàleg i la inclusió d’una disposició addicional a la Constitució per singularitzar Catalunya, però no va trobar ni un aliat per plantejar-ho ni cap partit d’àmbit estatal que l’hi comprés. Al seu torn, Rabell va asseverar que “no hi ha aturadors ni dreceres” i, per tant, va negar que unes eleccions puguin substituir un referèndum que continua defensant. Ara bé, malgrat insistir que el dret a decidir és la postura que suma majories més clares, no va trobar cap altre soci per a l’empresa i, a més, no va plantejar cap alternativa d’encaix que superés el debat entre independència i unionisme del qual volia escapar.

És en aquest context, per tant, que les formacions clarament posicionades en aquesta cruïlla van llançar-se els arguments i els contraarguments que ja s’han sentit en altres debats amb diferents membres de les llistes. “Estem en un escenari de trencament, ens agradi o no”, va etzibar Iceta, que va confiar en “un nou pacte” si el PP perd la majoria absoluta al Congrés al desembre, però no va detallar de quin tipus d’entesa es tractaria. Del PSC que el 2012 defensava el dret a decidir en queda ben poca cosa, i Iceta va centrar els esforços a combatre els arguments independentistes, clarament alineat amb el PP i C’s, excepte per alguns retrets puntuals.

Al seu torn, Romeva -que s’estrenava en un debat electoral en aquesta campanya- va centrar els esforços a justificar que el referèndum que demanda Rabell ja es va intentar i va ser impossible, i va insistir també en la seriositat i la seguretat jurídica que afirma que acompanyaria el procés. Igualment, Gabriel se sentia còmoda, lluny dels atacs de l’unionisme, defensant les possibilitats de canvis socials amb la independència i traient ferro a una possible expulsió de la Unió Europea de la qual ja vol sortir. Aquesta expulsió, de fet, va ser un dels arguments centrals del PP i C’s -entre altres possibles cataclismes- per demonitzar l’opció sobiranista.