“Hem de superar els retrets. És on hem fallat més”

Barcelona“Hem de superar els retrets perquè ho hem de fer [pactar amb JxCat]”, assegura Marta Vilalta. “No tenim cap més opció. És on hem fallat més”, rebla Elsa Artadi. Amb motiu de la Diada, l’ARA convida a l’Ateneu Barcelonès els representants dels partits sobiranistes (que defensin la independència o el referèndum) que han declarat la intenció de presentar-se a les pròximes eleccions en solitari perquè parlin clar i posin negre sobre blanc el seu projecte.

I l’experiment funciona perquè Artadi (JxCat), Vilalta (ERC), Marc Parés (Catalunya en Comú), Maria Rovira (CUP), Montserrat Candini (PDECat) i Marta Pascal (PNC), moderats per Antoni Bassas, accepten el repte. I la primera conclusió és que els socis del Govern són conscients de dues coses: que les picabaralles entre els dos partits han marcat la legislatura, però també que estan condemnats a entendre’s. La resta coincideixen en la crítica al Govern, cadascú amb el seu to.

La via unilateral

Un fracàs per a uns, una bala a la recambra per a d’altres

Al llarg del debat es van formant diferents blocs. Per exemple, la crítica a la via unilateral uneix els comuns amb el PDECat i el PNC. Marc Parés és contundent i la considera “fracassada”, Pascal diu que “és errònia perquè exclou i crea frustració” i Candini apunta a Carles Puigdemont (“però si el 27-O ni tan sols es va arriar la bandera de Palau!”). I conclou: “La confrontació s’ha demostrat poc intel·ligent”.

A l’altra banda, l’única que defensa la via unilateral amb totes les seves conseqüències és Maria Rovira, que al llarg del debat es confirma com la gran animadora d’aquesta opció. Això sí, avisa: “Cap procés d’emancipació és indolor. Hi ha conflicte i, per tant, cal gestionar-ne les derivades”. Aquí Rovira també fa autocrítica perquè admet que abans de l’1-O “no s’havien analitzat quines serien les conseqüències del que es feia i això va generar falses expectatives”. “Els partits no vam estar a l’altura”, rebla. Vilalta recull el guant i desgrana l’estratègia d’ERC perquè no torni a passar: “No reneguem del diàleg ni de la negociació perquè, com més siguem, més a prop serem de forçar l’Estat a pactar un referèndum. Però si no passa, no ens quedarem de braços plegats i ens haurem carregat de raons per fer un altre referèndum unilateral”. Artadi coincideix amb la idea de ser més, però hi afegeix un matís: “Hem de ser més, però també més determinats. Perquè només hem pogut avançar quan hem pogut confrontar. Això no passarà [eixamplar la base] només per ser bons minyons”.

Diàleg amb Sánchez

La CUP, l’única que es desmarca del diàleg amb el govern espanyol

Maria Rovira es queda sola desqualificant la taula de diàleg, remarca que no és de “negociació” i apunta a ERC. Però Vilalta en defensa la utilitat, més enllà dels resultats concrets, com una via per fer caure la “bena dels ulls” dels que encara creuen en el govern del PSOE i Unides Podem.

Més escèptica es mostra Artadi, que carrega sense pietat contra el govern Sánchez. “Això del govern més progressista de la història és fake news. No hi ha cap diferència respecte a quan Sánchez governava tot sol ni amb Rajoy”. I enumera com a exemples la recentralització durant la pandèmia i els recursos contra el tercer grau dels presos polítics. Tot i això, deixa clar que ells hi aniran.

L’únic que defensa el govern Sánchez és Parés, que recorda que han arrossegat el PSOE a la taula i es mostra confiat que aviat hi haurà resultats com ara el canvi en el delicte de sedició al Codi Penal. Candini es pregunta “on queda la política sense diàleg”, abans de treure la seva carta més potent: “Com diu el president Mas, quan hi ha la intenció hi ha la manera”.

Unitat estratègica

L’independentisme busca un pacte de mínims

Els partits independentistes fan autocrítica i s’emplacen a recuperar la unitat estratègica, però cadascú té el seu propi color. Artadi creu que la clau és separar la gestió del dia a dia de l’estratègia a llarg termini. I això passa per refer ponts: “Hem de teixir confiances i complicitats. La Marta Vilalta i jo no havíem parlat mai abans de l’1-O i ara som interlocutores. Això ha costat”, diu amb recança Artadi, que explica que la repressió ha aconseguit trencar, per exemple, el tàndem que formaven Marta Rovira i Jordi Turull. Vilalta assenteix al costat d’Artadi i creu que ha arribat l’hora de “seure a parlar” per mirar de trobar aquest rumb compartit. La nota discordant la posa, un altre cop, la CUP, que acusa el Govern de posar-ho molt difícil mentre els Mossos continuïn “perseguint la dissidència política”. “Per què no admeten que no controlen els Mossos?”, acaba etzibant.

El PDECat es mostra disposat a participar en un nou govern independentista, “però no a qualsevol preu”, mentre que Pascal és taxativa: “No entrarem ni facilitarem cap Govern que defensi la confrontació”, diu dirigint-se directament a Artadi. Aquí és on se situa la discrepància entre el PDECat i el PNC. Els comuns consideren que s’ha d’anar més enllà i apel·lar al 70% o 80% de la població.

Data de les eleccions

Tothom a favor d’avançar els comicis, excepte JxCat

“Ens podem posar d’acord amb la data de les eleccions?”, pregunta Maria Rovira mentre Vilalta fa gestos d’aprovació i subratlla que és “del tot necessari”. Aquí la representant de JxCat fa equilibris i es mostra disposada a consensuar “la resposta” a la inhabilitació de Torra, però deixa clar que això va més enllà de la data. Queda palès, doncs, que els puigdemontistes, en ple procés de creació del seu nou partit, són els que tenen menys pressa per anar a les urnes, mentre que la resta recorden a Artadi que va ser el mateix president qui va donar per liquidada la legislatura al gener.

Crítiques al Govern

La CUP i els comuns fan pinya amb el PDECat i el PNC

El debat genera aliances curioses, perquè alinea els comuns i la CUP amb el PDECat i el PNC en la crítica a la gestió del Govern. “Algunes batalletes dins el Govern són de vergonya”, deixa anar la sempre esmolada Rovira, abans de criticar la gestió de la pandèmia. “Sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb la CUP”, diu, sorneguera, Pascal, que remarca que “el Govern està instal·lat en el simbolisme i els grans titulars, però això no paga els lloguers ni l’escala”. Candini defensa que és l’hora dels “bons gestors” i aprofita l’oportunitat per denunciar la “purga” d’Àngels Chacón, destituïda per Torra per posar-hi Ramon Tremosa. “Alerta amb el pensament únic i amb acusar de poc patriotes els que pensen diferent”, avisa l’alcaldessa de Calella. Parés considera que el Govern no ha sabut gestionar la crisi sanitària i a més ha retallat la despesa social. Vilalta defensa la gestió del Govern “i del president”, afegeix, durant la pandèmia, i ressalta que l’independentisme creix quan és “útil a la gent”, subratllant la idea que el bon govern és bàsic per fer créixer el moviment.

Artadi defensa la crisi de govern amb l’argument que “ningú pot dir que els que hi han entrat són pitjors que els que n’han sortit”, i subratlla que la bona gestió s’ha de donar per feta: “És la nostra obligació”.

En definitiva, el debat serveix per mostrar les diferències estratègiques entre JxCat i ERC, els dos favorits per reeditar el govern de coalició, i situar la resta de partits en les seves coordenades precises: uns més a la dreta, uns altres més a l’esquerra, uns més unilateralistes, uns altres menys. Una oferta, això sí, rica en matisos.