Política16/05/2019

Consens i cordialitat en absència de la ultradreta

Sis representants de les principals famílies de l'Eurocambra parlen sobre el futur de la Unió

Júlia Manresa
i Júlia Manresa

Brussel·lesCom si fossin fantasmes a qui s’evita invocar, els líders de les prinicipals famílies europees van debatre ahir gairebé sense pronunciar noms com els de Salvini, Le Pen o Farage. Els candidats a presidir la Comissió Europea van protagonitzar el debat final organitzat per l’Eurocambra, sense gaire debat real. El consens i la coordialitat als quals els electors espanyols estan poc acostumats van regnar en una conversa marcada per l’absència de discussió sobre una de les principals preocupacions d’aquests comicis: l’auge de l’extrema dreta i l’euroescepticisme i les dificultats que el pes d’aquestes formacions poden arribar a tenir després del 26-M en una Eurocambra més fragmentada que mai.

Inscriu-te a la newsletter El pacte entre Mazón i Feijóo per no enfonsar el PPUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El debat d’ahir no va servir per projectar com seran els futurs debats del Parlament Europeu, perquè van faltar les veus més dissonants, que són les que poden complicar l’estabilitat d’una Eurocambra on per primera vegada els dos grans partits, populars i socialistes, no sumaran el 50% dels escons. L’única pinzellada la van donar els Conservadors i Reformistes, que defensen una Unió Europea que faci “menys coses”, com va dir ahir el seu candidat, Jan Zahradil. Els participants, representants dels grups polítics però no de tots els partits (per això no hi era Oriol Junqueras, candidat de l’Aliança Lliure Europea) van exhibir consens en els grans temes i amb prou feines van enfrontar-se. Fins i tot van intercanviar elogis o i van mostrar voluntat d’arribar a futurs acords. Marcaven així distàncies amb els discursos més euroescèptics -que no eren presents ahir a l’hemicicle de Brussel·les, convertit per una nit en plató-, però maquillaven la realitat de la futura Eurocambra.

Cargando
No hay anuncios

El populisme i el respecte a l’estat de dret va ser l’últim punt del debat, després de repassar qüestions com la immigració, la fiscalitat digital o el canvi climàtic. Les principals disputes van saltar sobre l’acollida d’immigrants o el control fronterer, amb diferències principals entre el bloc més partidari de la solidaritat (socialistes i verds) i el del control fronterer (populars, liberals i reformistes). Tot i això, en cap cas les diferències es van demostrar insalvables, sobretot en qüestions com el canvi climàtic o la fiscalitat de les tecnològiques.

Quan va arribar l’hora de parlar de populismes, els candidats ja s’havien quedat sense torns d’interpel·lació i la intensitat va decaure. “Hem d’admetre que la gent que votava el meu partit o d’altres que som aquí ara vota nacionalistes i extremistes i això és culpa nostra, no els vam saber convèncer”, va etzibar Frans Timmermans, candidat dels socialistes i actual vicepresident primer de la Comissió, recordant que el Brexit ha convertit “el Regne Unit en un Joc de trons amb esteroides”. I aquí és on va coincidir amb Manfred Weber, el candidat popular, que va fer una crida a lluitar “contra els que volen destruir la UE”. La candidata dels Verds, Ska Keller, no es va oblidar, però, de recordar als populars les seves aliances amb l’extrema dreta en diversos governs europeus.

Cargando
No hay anuncios

La candidata liberal, la comissària de Competència Margrethe Vestager, sí que va anticipar el previsible paper de frontissa que pot exercir l’ALDE, a la qual els sondejos donen més d’un 10% dels vots. Vestager, que té opcions reals a la presidència pel seu prestigi com a comissària que ha multat Apple i Google, es va mostrar contundent però conciliadora, va reivindicar la unitat i va recordar que ja és hora que una dona presideixi la Comissió.

En el debat, en què no es va parlar de Catalunya, es va evidenciar que l’Eurocambra viurà un canvi de cicle a partir del 26 de maig.

Cargando
No hay anuncios
Els candidats:

Nico Cué

Esquerra Europea

El de l'Esquerra Europea (EL) és un líder sindical d'origen espanyol (Astúries) emigrat de petit a Bèlgica, on va començar una carrera com a activista sindical fins que es va convertir en eurodiputat. El grup parlamentari del seu partit és on hi ha adscrits també Podem i Esquerra Unida.

Projeccions: 6,13% dels vots / 46 escons

Ska Keller

Verds / ALE

És la candidata més jove (37 anys). D'origen alemany i amb un màster d'estudis islàmics, turcs i jueus per la Universitat Lliure de Berlín i la Sabanci d'Istanbul, és eurodiputada des del 2009 i ja va ser cocandidata (perquè els Verds presenten dues candidatures) a presidir la Comissió el 2014. L'altre cocandidat dels Verds/EFA és Bas Eickhout. El grup que representa, a més, està conformat amb l'Aliança Lliure Europea (ALE –o EFA, per les sigles en anglès–), de la qual Oriol Junqueras és candidat oficial.

Projeccions: 7,59% dels vots / 57 escons

Jan Zahradil

Conservadors i Reformistes (ACRE)

El seu és el grup dels conservadors euroescèptics que va impulsar l'ex primer ministre britànic David Cameron. Zahradil és txec, té 55 anys i presideix l'Aliança dels Conservadors i Reformistes d'Europa des que es va fundar. Aquest es va convertir en el tercer grup més gran de l'Eurocambra el 2014 i aquesta vegada és la primera que presenten un candidat a la Comissió. En aquest grup hi ha eurodiputats del Brexit i pot patir grans canvis després d'aquestes eleccions.

Projeccions: 8,79% dels vots / 66 escons

Margrethe Vestager

Els liberals (ALDE)

El seu grup pot tenir la clau per conformar majories en la futura Eurocambra segons la majoria de sondejos. L'Aliança de Demòcrates i Liberals d'Europa (ALDE) és el partit del qual forma part Ciutadans i del qual va ser expulsat el PDECat. Vestager és l'actual comissària de Competència i és en realitat un dels candidats entre els presents al debat amb més opcions a la presidència de la Comissió perquè si es necessiten aliances entre populars, liberals i socialistes és un perfil menys desconegut, femení i que genera consens. Vestager té 51 anys, és danesa i ha sigut ministra d'Educació i d'Economia a Dinamarca. S'ha fet coneguda per les multes milionàries de la Comissió a Google i Apple.

Projeccions: 10,12% dels vots / 76 escons

Manfred Weber

Partit Popular Europeu (PPE)

Seria el més obvi successor de Juncker tenint en compte que les últimes projeccions oficials del Parlament Europeu donen al PPE la majoria d'escons (180). Tot i això, aquest alemany –enginyer de professió– és un polític molt desconegut fora de la bombolla europea. És president del PPE a l'Eurocambra des del 2015 i membre de la CDU d'Angela Merkel.

Projeccions: 23,97% dels vots / 180 escons

Frans Timmermans

Partit dels Socialistes Europeus (PES)

Timmermans ja té un càrrec potent dins la Comissió Europea: és el vicepresident primer de l'executiu europeu, responsable de l'estat de dret i el respecte als drets fonamentals. Per això és de les poques veus que s'han pronunciat sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. És holandès i llicenciat en literatura francesa. Pedro Sánchez, ara líder socialista fort a Europa després de les eleccions, li ha mostrat el seu suport públicament.

Projeccions: 19,84% dels vots / 149 escons