MadridDurant els últims dies hem viscut centrats en les notícies sobre València i altres comunitats afectades per la DANA, i en un primer moment ens va poder semblar que s'obria un relatiu parèntesi de les tensions que caracteritzen les relacions entre dirigents i partits polítics. Calia posar tot el focus en la tragèdia, i així s'ha fet. En l'àmbit ciutadà s'han unit forces. També en determinats àmbits institucionals i administratius. Però ha faltat generositat i una altra visió de conjunt en els àmbits més alts de la política. En paral·lel a l'atenció prioritària a la catàstrofe i les seves enormes conseqüències en termes de pèrdua de vides i danys materials, han passat moltes més coses que en un altre context haurien ocupat grans espais, i que en aquestes condicions han quedat lògicament en un segon pla.
El govern espanyol ha prioritzat la mobilització de mitjans de tota mena per assistir les víctimes, deixant un protagonisme especial en mans del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón (PP). No obstant això, fins i tot en aquestes circumstàncies han ressorgit ràpidament les controvèrsies, per exemple sobre com i quan es va avisar la població, qui té l'obligació de fer-ho, i per què hi va haver retards en la comunicació dels riscos. Mesos abans es va criticar una alerta a Madrid perquè havia alarmat la població suposadament sense necessitat, perquè no es van confirmar les pitjors perspectives que existien sobre alteracions atmosfèriques.
Hi va haver un moment de distensió quan Mazón va acompanyar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez –a qui va tractar d'“estimat”– en la visita a punts afectats, després de fer un recorregut similar amb el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo. Però els dos visitants no van coincidir, i en cap moment els vam veure junts per intentar escenificar la idea de l'esforç compartit, com en aquelles mateixes hores demanava el rei Felip VI. Un fet que torna a posar de manifest la distància insalvable que separa Sánchez i Feijóo. La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, deia que no volia anar a la Moncloa, quan va ser convocada pel govern espanyol, perquè no es veia donant la mà al líder socialista. Ho haurien de repensar, tot això, perquè hi ha situacions que reclamen contenció i posar els interessos de la comunitat per sobre de les conveniències i preferències particulars.
No es tracta de demanar a Sánchez i Feijóo que facin el paperot per un posat fotogràfic, sinó que sàpiguen transmetre un missatge de confiança als ciutadans. Un governa i l'altre possiblement ho farà en un futur indeterminat, si el seu partit continua apostant pel seu lideratge. És raó suficient per demanar-los aquest mínim esforç de concòrdia temporal. En lloc d'això, hem tingut unes jornades en què s'ha posat l'eix del debat en les competències d'una administració o l'altra mentre els equips de rescat s'esforçaven per trobar supervivents o recuperar els cossos de les persones arrossegades per les aigües i enterrades pel fang.
És clar que s'ha d'examinar si els serveis d'alerta van actuar amb diligència. Però hi ha temps i oportunitat per a tot. El que s'ha de saber és administrar amb sensibilitat les prioritats. La comunicació entre el govern i l'oposició no pot dependre de la temperatura que marqui el termòmetre de les relacions personals entre els màxims dirigents dels partits. Cal preguntar-se quin és el missatge que es trasllada a la població amb una concepció i pràctica de la política que ho fa girar tot al voltant de la recerca de desgast de l'adversari. El PP no ha arribat a les conclusions més correctes d'experiències passades, però encara molt recents, com van ser les de la pandèmia i els milers de víctimes que va provocar.
El precedent de la pandèmia
En aquells moments, amb centenars de morts cada dia, es va llançar una campanya sobre la ineficàcia del govern espanyol per evitar la difusió del virus. Recordo que sortia cada matí a comprar diaris, aprofitant que els decrets sobre l'estat d'alarma permetien l'obertura dels quioscs. Davant del que tenia com habitual, penjat d'un balcó, hi havia un llençol en què l'inquilí de la casa havia escrit “Sánchez vete ya”. El líder socialista havia estat investit president poc abans, i juntament amb la dreta sociològica, l'oposició ja en demanava la dimissió. Va ser Vox, la formació que va portar els decrets contra l'estat d'alarma al Constitucional. El partit de Santiago Abascal va aconseguir que l'òrgan de garanties considerés per sis vots a cinc que s'havien vulnerat drets fonamentals dels ciutadans. El tribunal va decidir que per fer front a la pandèmia s'havia d'haver aprovat la declaració de l'estat d'excepció. I Pablo Casado, que llavors liderava el PP, va celebrar la resolució, quan havia donat suport a les tres primeres pròrrogues del decret, s'havia abstingut a la quarta i havia votat en contra de les dues següents.
Molt parlar de despolitització de la justícia, però el PP va aprofitar la controvèrsia sobre la sentència de l'estat d'alarma i la pandèmia com a elements de deteriorament del govern. I el mateix amb els més de cinc anys sense renovar el Consell del Poder Judicial, o en la seva estratègia per fer front a la tramitació i aplicació de la llei d'amnistia. Els populars han malgastat molta munició per fer caure Pedro Sánchez, i han topat sempre amb l'inconvenient de la competència de Vox per un costat i la manca d'aliats per l'altra.
Ara l'actuació de Feijóo en els primers dies després de la tragèdia de la DANA ha implicat el mateix error. Entenc que es manifestés indignat perquè un ple que s'havia suspès al Congrés, i que havia impedit les preguntes al govern, sí que continuava per aprovar el decret llei sobre el nou consell d'administració de RTVE. Però això mateix torna a posar en relleu la debilitat dels populars, perquè el que sí que ha aconseguit el PSOE amb el pacte per renovar aquest consell és reforçar aliances amb els seus socis d'investidura. Es dirà que és un acord de conveniències. I es podrà respondre que sí, com tots. Ara bé, com a fet sense precedents, l'escorcoll aquests dies del despatx i dispositius mòbils del fiscal general, Álvaro García Ortiz. Ho va demanar Alberto González Amador, parella d'Ayuso i investigat per frau fiscal. Ni Cristiano Ronaldo va aconseguir una cosa semblant quan Hisenda el va acusar dels mateixos delictes.
