Cursa d’obstacles fins al 12 d’abril
El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, va assenyalar als mitjans de comunicació dijous que “no descartava” que el judici comencés la setmana que ve i que, a més, les defenses pressionaven amb les seves peticions per ampliar el termini.
Es va equivocar en la primera afirmació, ja que com era evident no es podia convocar sumaríssimament un judici oral ni aprovant ahir -com finalment va passar- la interlocutòria de proves. I pel que fa al segon argument, la resolució del tribunal sobre l’admissió de proves demostra que va manipular la premsa sobre les “pressions” -elevar un escrit és, doncs, una “pressió”, no l’exercici d’un dret- de les defenses.
Com es pot saber que Lesmes va manipular?
Molt simple: si la decisió d’ajornar la data inicial, “pròxima” al 5 de febrer, fins al 12 de febrer tingués alguna cosa a veure amb els nous terminis que demanaven dimecres i dijous les defenses, els magistrats n’haurien dit alguna cosa.
Però no ho van fer: brilla per la seva absència alguna referència a aquestes sol·licituds en la interlocutòria; tampoc hi ha cap providència al respecte.
La decisió d’ajornar la data aproximada del 5 de febrer -que va motivar el trasllat dels presos ahir divendres perquè fossin a Madrid quatre dies abans de l’inici de la vista- fins al dimarts 12 de febrer té una explicació elemental: no hi havia cap argument per convocar el judici de l’1-O amb només tres o quatre dies d’antelació.
Era com trucar per telèfon a Estrasburg, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), i avisar: cordeu-vos els cinturons, a Espanya actuem sense complexos, convoquem sumaríssimament un judici per delictes gravíssims i que durarà tres mesos... amb només quatre dies d’antelació.
El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible, Talleyrand dixit.
En realitat, l’embolic amb la data d’inici del judici fa aflorar dues realitats: el Tribunal Suprem no es caracteritza especialment per la seva expertise en la instrucció sumarial, i alhora es revela que tenia massa pressa, tal com vam advertir a l’ARA.
La interlocutòria d’admissió de proves és l’última resolució, i per tant els advocats defensors han de poder valorar-la i comentar-la amb els seus defensats. Perquè ara tenen una idea més precisa del que serà el judici. I perquè aquest contacte fos el més adequat per al dret de defensa hauria sigut pertinent que el tribunal autoritzés els 12 acusats a viure en un apartament a Madrid, a prop del tribunal, sota règim d’arrest domiciliari. En canvi, els acusats hauran de despertar-se cap a les sis del matí a les seves respectives presons i preparar-se per ser traslladats a l’Audiència Nacional. Des d’allà, al seu torn, seran portats fins al Tribunal Suprem. Sense grillons.
La durada del judici dependrà de la pràctica de les proves i les perícies. La idea és que aquesta part s’hagi completat per Setmana Santa, que comença el 14 d’abril, per aprofitar la interrupció i elaborar els escrits de conclusions definitives, la qual cosa permetria acabar l’última setmana d’abril les qualificacions orals i dictar el vist per a sentència abans del començament de la precampanya de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. La sentència, al juliol.
