La CUP s’erigeix en la clau d’un procés que no té un projecte alternatiu possible

BarcelonaTotes les mirades, a partir d’avui, estaran posades en la capacitat d’entesa que siguin capaços de desplegar Junts pel Sí i la CUP. La llista de Convergència i Esquerra necessitarà, sí o sí, els 10 diputats d’Antonio Baños per tirar endavant el seu projecte cap a la República Catalana. El missatge dels electors és clar: volen que aquestes dues formacions es posin d’acord, malgrat que les diferències de procediment i en algunes qüestions troncals són importants. No hi ha, amb els números a la mà, una alternativa de govern sòlida i coherent. La suma de Ciutadans, el PSC i el PP no és suficient per intentar-ho.

“Que acceptin la victòria del sí”, va afanyar-se a demanar el president de la Generalitat, Artur Mas, ahir a la nit davant del Born, on es van reunir els seguidors de la candidatura. Tant ell com Oriol Junqueras, i el cap de llista, Raül Romeva, van deixar clar que el full de ruta tira endavant. “Estem escrivint les pàgines més glorioses de la nostra història”, va subratllar el president d’ERC, entre estelades i alguna bandera blava amb estrelles, picada d’ullet important a Europa.

Passada l’alegria (continguda) al bloc del sí, i fins i tot algun esquitx d’èpica, a partir d’ara els números obliguen les dues marques independentistes a seure i a parlar. JxSí es va quedar amb 62 parlamentaris i un percentatge de vot de prop del 40%. La CUP hi aporta un exitós 8%. És evident que, com ja va passar el 2012 en el transvasament de vot convergent cap als republicans, els ciutadans han reclamat un procés tan plural com sigui possible. Els 71 diputats que CiU i ERC van obtenir el 2012 (és cert que ara sense Unió, que ha quedat fora de la cambra) s’han rebaixat en nou. Això fa que no sigui suficient l’abstenció dels cupaires per investir el nou president. Els de Baños s’hauran de mullar. Seran decisius.

Nou lideratge unionista

És evident que la majoria dels partits han acabat assumint el caràcter plebiscitari dels comicis, malgrat les distorsions que comporta fer-ho en un format d’eleccions autonòmiques. El sí no ha aconseguit arribar a la xifra anhelada del 50% dels suports, si bé el bloc del no (socialistes, populars i C’s) es queden en un 39%. La batalla pel relat entre partidaris d’una opció i de l’altra pivotarà, en bona mesura, sobre aquest punt.

És aquesta lògica de sí i no la que, molt probablement, va fer arribar ahir a una participació rècord de més del 77%. Els votants unionistes, que tradicionalment se sentien menys apel·lats a les eleccions al Parlament, van acudir en més mesura a les urnes. Els partits els havien enviat un missatge en un doble sentit: per demanar-los la màxima mobilització i, alhora, per menystenir les conseqüències polítiques d’un triomf de JxSí. Veient les dades, es pot afirmar que es va imposar la urgència a la necessitat. A l’àrea metropolitana Ciutadans va guanyar a l’Hospitalet i el PSC a Cornellà i a Santa Coloma de Gramenet (seguit de C’s, Catalunya Sí que es Pot i el PP). A Badalona -on el triomf va ser per a la llista de Romeva- el partit de Xavier García Albiol, que en va ser l’alcalde, va resistir com a segona força.

Però el cas badaloní no encaixa en el que va passar al conjunt del país en el terreny del no: el procés de substitució de socialistes i populars per Ciutadans (25 parlamentaris) com a principal referent antisobiranista. La formació d’Albert Rivera va aconseguir ahir una forta empenta política en la carrera cap a les eleccions espanyoles del desembre. El gran damnificat va ser el PP, que va rebre un sever càstig de la ciutadania, i es va quedar només en 11 diputats dels 19 que tenia. El seu immobilisme cap a Catalunya, la seva gestió i el discurs de la por d’aquesta campanya van sortir molt malparats de les urnes. No va servir de res l’operació in extremis per substituir Alícia Sánchez-Camacho per evitar el desgast que detectaven les enquestes des de feia temps. Amb la vista posada al Congrés, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, va comparèixer a la nit i es va erigir en interlocutor davant del silenci del president del govern espanyol.

Fracàs de CSQP i d’Unió

La polarització -comprensible en un plantejament plebisicitari- va deixar molt afeblides les llistes del sí-no, les terceres vies que representen Catalunya Sí que es Pot (va passar dels 13 escons d’ICV-EUiA a 11) i Unió. El partit de Josep Antoni Duran i Lleida, fundat el 1931, queda fora del Parlament, un fracàs inexcusable de la direcció de la formació després de la ruptura amb CDC. El PSC de Miquel Iceta va resistir bé l’embat i es va quedar amb 16 parlamentaris, quatre menys que el 2012. No obstant, en aquesta ocasió havien aparcat la defensa del dret a decidir i ho havien fiat tot a la reforma constitucional espanyola.

Avui comença l’hora de la política, de la reflexió i el diàleg. Ahir Romeva ja avisava que tenen “autoritat política i moral” per tirar endavant el procés. Però necessitaran entendre’s amb la CUP.