El Cuixart del postprocés

BarcelonaHi ha dues Palomes al carrer de La Paloma: un conegut hotel per hores i una sala de ball emblemàtica. Són a pocs metres l’una de l’altra i, a part del nom, comparteixen llums tènues, decoració barroca i superfícies de vellut vermell: la milla daurada del pecat decadentista al Raval barceloní. Per desgràcia, Jordi Cuixart no presentarà el seu llibre a la Suite Deluxe amb banyera d’hidromassatge (estada de quatre hores: 60 euros; tota la nit: 72) sinó a l’altra Paloma. Fet que resulta igual o més extravagant: sota les pintures del sostre de Salvador Alarma i Tastàs, que fou escenògraf del Gran Teatre del Liceu, entre cambrers amb esmòquing i cortines d’un bordeus suggeridor, Cuixart ens vol parlar de desobediència civil i de lluita no-violenta. L’acte comença amb una conte explicat amb ombres xineses sobre un nen que no deixava dormir a un malvat dictador perquè sempre deia la veritat, i és com ser dins del mite de la caverna i una pel·lícula de David Lynch a la vegada.

He mentit: el llibre de Jordi Cuixart parla de desobediència civil i lluita no-violenta, però la presentació d’Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres), no. Bona idea, perquè a vegades passa que si t’afusellen massa el llibre, acabes perdent les ganes de comprar-lo. I quan s’acabi l’hora i mitja de parlaments, hi ha una taula plena d’exemplars per vendre i perquè Cuixart els signi. Un cop em van explicar que quan van detenir Oriol Soler arran de la investigació sobre Tsunami Democràtic, el membre de l’Estat Major i director de SOM, l’empresa matriu d’Ara Llibres, va enviar un correu als seus treballadors que deia: “Contra la repressió, facturació”. És un lema pel qual Catalunya sortiria al carrer.

Però què s’hi fa aquest vespre, a part de vendre llibres? Hi ha polítics, però no és un míting. Les càmeres dels telenotícies no punxaran un minut clau amb crides abrandades a tornar-ho a fer. Hi ha actuacions de dansa contemporània als interludis, però no és un acte estrictament cultural. Jo diria que és un ritual de transició entre el Cuixart messiànic que reclamava la primera Diada en llibertat i el Cuixart més sobri que veurem en el postprocés. Els presos han estat indultats i la indignació moral dels llaços grocs ja no crema igual. Si fem cas del que va dir-nos a La Paloma, Cuixart no vol ser un símbol sinó un polític. I això significa baixar al fang, tal com hem pogut veure aquesta mateixa setmana, en què Cuixart va rebatre unes declaracions de Clara Ponsatí sobre si cal un nou referèndum, tal com proposa el president d’Òmnium al llibre, o ja va haver-n’hi prou amb el de l’1 d’Octubre, com sempre ha sostingut Ponsatí. La clivella es va repetir al mateix acte, en què un missatge enregistrat de Marta Rovira explicitava que haurem de tornar a votar, mentre Carles Puigdemont parlava d’aconseguir “el reconeixement internacional de la República que vam proclamar tots el 2017”. Les filigranes per satisfer a tothom fan bullir el cap.

El batec de la presó

L’únic que batega amb força sota tanta escolàstica és la presó. Gairebé tot l’acte va invertir-se en recordar-la i justificar-la com a estratègia. Consegüentment, el titular que més ha corregut arran del llibre no és només que cal fer un nou referèndum “sense adjectius” sinó que, quan es faci, “caldrà que hi hagi més gent disposada a anar a la presó per defensar-lo”. Si l’1-O “no hi havia prevista la possibilitat de resistència no-violenta per mantenir i defensar el resultat de les urnes”, el Cuixart del postprocés abandera la missió de preparar l’independentisme per a exactament aquesta possibilitat. I si bé és legítim que el mateix Cuixart que va cridar la gent a retirar-se davant de la conselleria d’Economia hagi canviat d’opinió, un bon principi seria començar a concretar i abandonar el llenguatge que fa anys que arrosseguem, tan barroc i antipolític com el decorat de La Paloma.