Els cuiners, els lladres, les seves dones... i potser els amants
BarcelonaCom m’agradaria que aquest cas de furts i guilles d’alta i baixa estofa acabés conegut en els almanacs amb el títol El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant. Lamentablement, ens falta conèixer l’amant. El cuiner el tenim en les bodes de Laila i Clara Millet. Les dones les trobem en les mullers de Millet i Montull convertides en presidentes d’empreses fantasma. I els lladres... Bé, en aquest cas, m’agradaria cantar la cançó de Sisa: “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors, en farem fum, a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”.
Avui era el torn d’una nova corrua de Reis Mags i, si faig un exercici d’honestedat, Rosa Garicano m’ha entendrit. Hi ha persones que transmeten veritat, i ella comunica una realitat que l’indulta. “Millet era el superjefe ”, diu amb el to amb què el meu fill ja adolescent es referia als ídols del Club Super3. A Rosa Garicano me la crec quan diu que en els consells d’administració tenia veu però no vot.
D’un altre tarannà han sigut les intervencions de Jordi Montull, la mà dreta de Fèlix Millet, i de Daniel Osàcar, administrador i tresorer de la llavors Fundació Trias Fargas.
La història de Montull és la típica d’un parvenu. Abans de ser acceptat per la burgesia barcelonina de tota la vida, un ha de ser monàrquic, simpatitzant del colpista Primo de Rivera l’any 1923, votant de la Lliga Regionalista durant la República, franquista pijo al llarg dels “cuarenta años de paz”, i una vegada arribada la democràcia, liberal de tota la vida per acabar pagant-li el trasplantament capil·lar a Albert Rivera. Això significa haver de mantenir diverses generacions de marquesos potencials amb dret de cuixa. Montull era un mer agent de la propietat immobiliària i segueix sent un super-API col·leccionista de figures de Lladró.
De tant en tant, la declaració de Montull s’interromp amb el grinyol de les rodes de la cadira d’en Millet. El superboss puja i baixa per la rampa de l’auditori empès pel camàlic, incapaç de controlar la bufeta de l’orina. Les paraules de Montull tenen un to entre victimista -“l’antiga secretària de l’Orfeó, en pau descansi, m’anomenava el bomber”- i heroic -la meva filla no en sabia res de res-. Un home, meitat bombero torero, meitat pare coratge.
Montull es va apropiar de 400.000 euros del Palau per refer la cuina i la tanca de casa seva. Mai un plat de botifarra amb seques ha sigut tan car. No m’imagino Montull, l’home que, d’acord amb Millet, va decidir pujar del 3% al 4% les comissions fraudulentes per motius sobrenaturals, cuinant una tempura de salicòrnia al safrà amb emulsió d’ostra.
El cas de l’Osàcar és estrany. És l’exemple del català assenyat, i d’acord amb Convergència i el cardiòleg, només té permís per contestar les preguntes del fiscal i del seu advocat.