Cs: l’anticatalanisme que reacciona al tripartit

BarcelonaL’obstinació contra el nacionalisme català d’una sèrie de personalitats i petites organitzacions ubicades a l’òrbita del PSC va donar lloc al naixement de Ciutadans un diumenge de juliol del 2006. Diversos dels seus fundadors en situen la gènesi en la decepció amb el tripartit i atribueixen a Pasqual Maragall, el seu pacte amb ERC i ICV i les negociacions de l’Estatut un paper gairebé més determinant que el dels mateixos dirigents que el van fundar. Cs és en essència una reacció al catalanisme, i com a tal actua des de llavors a Catalunya: amb una confrontació sense treva de les tesis independentistes.

Cs com a marca sorgeix a partir del manifest en contra del “nacionalisme pujolista” en què “insisteix el tripartit” signat el 2005 per una quinzena de personalitats del món cultural i polític català que coincidien per debatre sobre política en un restaurant barceloní. Molts d’aquells signants -Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Ivan Tubau...- tenien en comú haver rebut un premi de l’Associació per la Tolerància, fundada el 1993 per Félix Pérez Romera, que també va rubricar el manifest. D’altres, com Xavier Pericay o Félix Ovejero, també rebrien el guardó anys després. Aquesta entitat a favor del bilingüisme es considera per alguns un precursor de Cs. En els anys anteriors s’havien creat altres organitzacions i partits amb uns principis similars, tal com un dels fundadors, Antonio Robles, recorda al llibre La creación de Ciudadanos, un largo camino. Però cap va aconseguir l’impuls d’aquesta nova formació que, esperonada per l’oposició al tripartit i l’auge de les xarxes socials, menys d’un any després es constituïa com a partit, després d’haver omplert el teatre Tívoli per presentar-se en societat.

Indefinició ideològica

Cs reivindica el “liberalisme progressista” i el “socialisme democràtic” en el seu ideari del 2006. Aquesta última etiqueta no desapareixerà fins al 2017. “El programa original era de centreesquerra”, recorda un històric del partit. La prova és que el Partit Socialista de Canàries els va plagiar bona part del programa que havien presentat a les catalanes, com el mateix partit socialista va admetre el 2007. Potser per això Albert Rivera va ocultar que havia sigut afiliat del PP -com van revelar diversos mitjans- després de convertir-se en president de Cs. Amb 26 anys va ser escollit per ordre alfabètic al primer congrés de la formació: una solució salomònica per posar pau entre sectors enfrontats.

“Ha nascut el teu partit”, resava el primer cartell electoral de Cs per les catalanes del 2006. L’acompanyava una fotografia de Rivera completament nu que va causar un gran impacte. Un antic dirigent elogia “l’atreviment” d’aquell jove i destaca la “importància” de la campanya per donar a conèixer Cs, com també els acudits que li feia la gent quan anava a repartir “propaganda d’una persona nua” als mercats. Van aconseguir tres representants al Parlament -Rivera, Antonio Robles i José Domingo- en una legislatura que va estar marcada per les desavinences internes. Des del minut u, Rivera va mostrar la seva tendència a l’hiperlideratge. Van votar en contra de la investidura de José Montilla. Tot i això, el socialista va aglutinar el suport d’ERC i ICV i va poder reeditar el tripartit.