Sessió de control amb oposició allà al fons

BarcelonaPrimera sessió de control al govern després de l’acord CiU-ERC de la setmana passada. Elevada expectiva de sidral, de confrontació, de brega. Pocs minuts abans d’arrencar el ple, Maurici Lucena es refà ostentosament el nus de la corbata. Deu ser que el PSC porta connectat el perfil guerriller de l’oposició de facto i tenen ganes d’estar impecables. Tenen diversos fronts oberts, això està clar. Miquel Iceta i Alícia Sánchez-Camacho estan molt aprop l’un de l’altre, només els separa el passadís central de l’hemicicle. I veig que xerren diverses vegades durant el ple, fins i tot s’intercanvien alguna fotocòpia. Sé que tenen una relació personal excel·lent i, vés saber, qui sap si conversen sobre la proposta d’aliances que la líder popular va llançar la setmana passada als socialistes. Iceta la va descartar ràpidament però per parlar no es perd res, oi?

Els temes estrella de les preguntes al govern són les complicades relacions laborals a Endesa, les reivindicacions dels afectats per l’hepatitis C i el deficient servei d’hemodinàmica als hospitals tarragonins. Felip Puig i Boi Ruiz no donen a l’abast. Avui també intervé Ferran Mascarell, a qui habitualment no se l’escolta gaire en les sessions de control, per valorar la candidatura de la festa dels Reis d’Igualada a patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco. Santi Rodríguez, del PP, enumera els eufemismes que, segons ell, agrada utilitzar al Govern: “Procés participatiu, dret a decidir i eleccions plebiscitàries”. Home, vols dir que això últim és un eufemisme? “El govern en si mateix és un eufemisme”, rebla.

El famós “I tu més” fa acte de presència quan Felip Puig i Neus Munté retreuen al PSC i a IC-V què van fer ells en set anys de govern en matèria de generació de llocs de treball i de drets dels homosexuals. La diputada de CiU Meritxell Roigé pregunta a Santi Vila per què hi ha tants pisos desocupats. Caram, solidaritat convergent amb la causa okupa. Seran derivacions de l’efecte 'Ciutat morta'? Esperava alguna menció explícita al tema estrella de la setmana, que manté el focus sobre alguns il·lustres ex del carrer Nicaragua, però m’he de conformar amb aquesta lectura entre línies.

En el torn de preguntes a Artur Mas, el més bel·ligerant és Quim Arrufat, que agraeix al president “la fi del lamentable espectacle” que se’ns ha regalat des del 9-N: “ERC té una paciència de sant amb vostès”. Albert Rivera, com sempre, menciona el cas Pujol i Alícia Sánchez-Camacho es pregunta si hi ha algun altre país del món amb eleccions cada any i mig. El PP és l’únic grup parlamentari que acostuma a aplaudir les intervencions dels seus diputats. Els agrada fer soroll. Li toca preguntar a Marta Rovira però confon la pregunta amb una defensa de l’acord per al 27-S. Mas presumeix que al seu govern no se li ha trobat cap irregularitat: “Potser que ho comencin a reconèixer, no?. Home president, quin raonament tan particular. Cal reconèixer una cosa que hauria de ser normal?

Tot plegat d’un descafeïnament notable. L’ambient s’anima després amb el cas del socialista Daniel Fernández, imputat en una causa de tràfic d’influències, que manté l’acta de diputat després que el parlament refusi una estranya proposta feta per ell mateix. Una estona després hi renuncia i entrega l’acta. Setmana intensa a can PSC. Si fos polític i em toqués governar no sé si m’agradaria no tenir oposició.