Sobre psicoanàlisi, paràsits i cadàvers polítics

BarcelonaMacià Alavedra arriba amb bastó. Li pesen els anys però conserva la presència imponent d’aquelles figures que destil·len poder encara que ja no l’exerceixin. Ja cap al final de la seva intervenció revelarà que no sent cap plaer de ser allà i que des de la seva estada a la presó, l’any 2009, ho ha passat malament: "Vostès em veuen aquí i es pensen que estic bé. Però estic fatal". Després Lluís Prenafeta ens explicarà que viu de la seva pensió, que tant ell com Alavedra són "dos cadàvers polítics i quasi també físics" i que no té ni cinc cèntims a l’estranger. Em recorden la intervenció de Marta Ferrussola en aquesta mateixa comissió d’investigació, quan va revelar que els seus fills no en tenen ni cinc i que la passió del seu primogènit pels cotxes de luxe se cenyia a un vell Ferrari desballestat que va restaurar.

Més enllà d’aquestes consideracions sobre el seu estat anímic i econòmic, tant l’exconseller com l’exsecretari general de la Presidència demostren que estan en bona forma, que conserven una agilitat mental envejable i un notable saber fer parlamentari. Dit d’una altra manera i sense embuts, es mengen amb patates els grups polítics que els interroguen sobre les seves pràctiques empresarials i públiques.

Alavedra contradiu com i quan vol els escassos arguments que aporten els portaveus, entossudits en preguntes vagues, preparades a còpia de vells retalls de premsa i del famós "diuen, diuen, diuen", encunyat per Jordi Pujol. Potser no té raó en allò que diu, però ho sembla. Potser amaga pràctiques corruptes i cobraments il·lícits però ningú d’allà prova res ni l’incomoda ni tan sols una mica. "Això és una comissió d’investigació. Si vostè hagués investigat una mica no em faria aquestes preguntes", li etziba a Jordi Terrades, del PSC. Reivindica la figura de Jordi Pujol, presumeix de memòria selectiva i retreu a Marc Vidal, d’ICV-EUA, que sempre faci preguntes de psicoanalista. Utilitza la ironia amb precisió quirúrgica i reconeix que potser en excés quan qualifica d’hotel de cinc estrelles la presó on va conèixer l’exalcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz. I el seu triomf essencial, defuig emparar-se en la presumpció d’innocència perquè és absurd emparar-se en quelcom que ja no existeix: "Entre els polítics i els mitjans de comunicació se l’han carregada". La famosa pena del telenotícies, sí, aquell passeig davant les càmeres recollint les bosses d’escombraries amb les seves pertinences.

Com Alavedra, Prenafeta insisteix també a no respondre a res que tingui a veure amb el judici del cas Pretòria. Es mostra indolent amb les respostes, desganat, a estones inclús avorrit. Dóna la sensació que els portaveus ja deuen estar una mica cansats de les crítiques sagnants que han rebut des que existeix la comissió i que n’han pres nota i pregunten d’esma, repetitivament, qüestions vagues, banals, perquè ningú més pugui retreure’ls que es pensin que ells són el tribunal de justícia. Li demanen a Prenafeta que faci una valoració moral del cas Pujol: "No penso fer-ho, hi ha tantes menes de moral!". Li agrada molt referir-se als periodistes "paràsits”, s’espolsa amb displicència tot allò que sembla no interessar-li ni un rave i quan li demanen que descrigui el concepte 'intermediador' pronuncia exactament les mateixes paraules d’Alavedra una estona abans: "Ui! És una professió més vella que l’anar a peu!". I marxa tranquil·lament mentre tothom posa cara de pomes agres. I ara entrarà Luís Garcia Sáez, a qui es coneix com a Luigi. S’imaginen tenir aquest malnom? Dóna per a unes quantes sessions de psicoanàlisi.