Crònica d’una trompada anunciada

MadridEncara que no s’hagi filtrat res concret de la sentència del cas Palau, que es farà pública avui, les parets del Palau de Justícia no són sordes. I el que s’hi ha sentit suggereix que Artur Mas tenia poderoses raons per anunciar dimarts passat, 9 de gener, la seva renúncia a la presidència del PDECat. Una dimissió que ell va desvincular de la sentència. Però la seva decisió era i és inseparable del desenllaç del cas Palau. Perquè les parets que hi senten apunten -alguns dels dirigents del seu partit ja ho assumeixen- a una trompada. Una trompada que Mas ha anat avançant amb dos moviments estratègics: amb la transformació, el juliol del 2016 de CDC en el PDECat, i dimarts passat, amb el segon moviment, la seva renúncia anticipada.

Va ser precisament Xavier Melero, advocat de Daniel Osàcar, extresorer de la Fundació Trias Fargas i de CDC, partit acusat de ser partícip a títol lucratiu en el cas Palau, qui va deixar constància del primer d’aquests passos. El 16 de juny del 2017, últim dia del judici, Melero va utilitzar en el seu informe davant el tribunal una figura de la religió, va utilitzar la paraula contrició (penediment, dolor, pena davant el pecat comès), per definir la metamorfosi de CDC en el PDECat. “No sé si la seva desaparició [de CDC] té alguna cosa a veure amb aquest assumpte, però si fos així seria un cas únic en la història de la democràcia espanyola, un acte de contrició, una sensibilitat especial” davant la corrupció. No com altres partits, va afegir, que “han tirat del plasma i de l’oblit”.

Melero, que ha sigut l’advocat de Mas en la querella per desobediència davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel 9-N i que el defensarà en la querella per rebel·lió al Suprem, sabia que el cas Palau era el factor determinant. Precisament ell havia tancat en nom d’Osàcar una negociació amb el fiscal Emilio Sánchez Ulled per pactar una sentència de conformitat en els mesos previs al judici del Palau. Osàcar havia d’admetre el delicte de tràfic d’influències a canvi de no entrar a la presó. El pacte estava pràcticament tancat. Però no va poder ser. Belén Suárez, tinent fiscal d’Anticorrupció, va vetar l’acord. Amb tot, la història es va reobrir ja iniciat el judici, abans de la declaració d’Osàcar, el 9 de març del 2017. La tinent fiscal feia marxa enrere en el seu veto i volia ressuscitar el pacte verbal entre Melero i Sánchez Ulled. Massa tard. Hi havia acusacions populars que a aquestes altures farien impracticable el pacte.

L’abast de les proves

Julio Hernández ha sigut el magistrat ponent i ha redactat, s’afirma, més de 500 folis en els 210 dies que van des del 16 de juny, quan el judici va quedar vist per a sentència, fins avui, 15 de gener. En les proves practicades s’ha acreditat que 3,7 milions d’euros -xifra de la fiança que li va ser imposada en qualitat de partícip a títol lucratiu- van passar de l’empresa Ferrovial a CDC a través del Palau. L’adjudicació d’obres a Ferrovial a canvi de les comissions canalitzades a través del Palau (3% o 4%) ha sigut el que ha exhibit una força provatòria més escassa. La investigació va tenir, des de mitjans del 2000, un forat: el gerent de CDC Carles Torrent va morir el 2005, quan el va succeir Osàcar. Però més enllà de si la sentència dona com a provats els 6,6 milions d’euros pagats per Ferrovial amb destí a CDC o limita els pagaments als 3,7 milions, la trompada no deixarà de ser una realitat.