Crònica d’una depredació oficial
Esperanza Aguirre va dir ahir, tot just es va conèixer la sentència de Fitur, que és “excessiva i rigorosa”. Sembla difícil que s’hagi pogut llegir els 538 folis en pocs minuts. Però els que li han dictat l’argumentari tenen raó, encara que només en una cosa: és rigorosa.
La història del grup Correa al País Valencià comença el 2003 amb la creació de l’empresa Orange Market. Mariano Rajoy, arran de la xivatada d’un donant del Partit Popular, Joaquín Molpeceres, va donar instruccions que Correa no treballés més per a Génova 13. I Francisco Camps, el llavors president de la Generalitat Valenciana, el va acollir perquè Álvaro Pérez, el Bigotes, l’home de Correa allà, era “un geni”, segons li va dir per telèfon el president al tresorer nacional del PP, Álvaro Lapuerta.
La genialitat del Bigotes és tal que, segons diferents passatges de la sentència, el rastre de tota l’actuació injusta “se centra precisament en la perversió del procediment administratiu de concessió dels contractes en qüestió” i en el fet que “les manipulacions de les bases i condicions de la contractació les operen directament empreses i persones del grup”. És el Bigotes qui “canalitza fonamentalment l’accés als responsables polítics del govern i l’administració valenciana, així com al partit governant”.
La sentència no anomena més que una sola vegada el Partit Popular pel seu nom durant els 538 folis. És quan, a la pàgina 196, s’assenyala que Álvaro Pérez és “la persona que du el control de València i com a tal manté diferents contactes amb personalitats de la Generalitat i el Partit Popular, i aconsegueix així tractes de favor”. Tret d’aquesta menció, sempre es fa referència al “partit governant”, al “partit polític que ostentava el govern” o al “partit polític que en aquells moments dirigia aquella autonomia”.
La sentència de Fitur, la primera de la trama Gürtel, s’ha convertit, potser contra el pronòstic de les defenses i dels acusats, en el llistó de totes les altres peces pendents. Delictes com el de malversació continuada s’han fixat en sis anys de presó. És un llistó perquè aquesta pena, la màxima dels delictes que s’han considerat, té un “efecte d’arrossegament” en les altres causes pendents.
La sentència explica que aplica la malversació continuada a Correa, Crespo i Pérez, tot i no ser funcionaris, perquè, diu, es produeixen circumstàncies excepcionals. Tots tres -especialment Correa- s’encarregaven de l’organització i direcció de tot el grup, “així com d’establir en el si de la conselleria de Turisme les condicions adequades perquè aquesta malversació pogués dur-se a terme i fossin ells els que, d’una manera més personal i directa, es beneficiessin dels guanys obtinguts”. Correa, Crespo i Pérez poden acumular, comptant tots els judicis, penes superiors als 20 anys, el màxim de compliment.
Aquesta sentència no és ferma i serà recorreguda davant el Tribunal Suprem, però hi ha un acord a l’Audiència Provincial de València, subscrit per totes les sales, segons el qual quan es tracta de penes superiors a quatre anys de presó per delictes de corrupció, els acusats poden ingressar immediatament a la presó.
El TSJV ha convocat totes les parts el 14 i 15 de febrer que ve, a petició de la Fiscalia Anticorrupció, que vol l’ingrés immediat a la presó dels 11 condemnats. S’haurà de veure si la petició és de presó incondicional o eludible amb fiança.