El centre de gravetat permanent es desplaça a la dreta

Battiato è morto i comença la XIII legislatura, si és que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, no li canvia la numeració, tal com va insinuar. És Laura Borràs una persona supersticiosa? No, és una dona amb sort. O que creu en la seva sort i tira milles. Avui la política està feta amb aquest material. Per tot arreu hi ha un munt de polítics així. La socialista Assumpta Escarp, que des de l’Edat del Ferro, és a dir l’era preolímpica, està en el negoci de la política (negoci polític com a traducció singular d’affari politici ), comenta al jardí del recinte (l’únic lloc on la gent pot treure’s la mascareta i fumar) que és veritat que aquest cop s’ha renovat molt el conjunt dels diputats, però que més nou no implica més nivell. Tots els que vam patir el soldador d’estany i el sintagma “bafles Vieta” sabem que a Barcelona no tornarà mai més el Nivell 10. Se’l va empassar la crisi. Ara la política és un pas a nivell sense barreres.

Però abans que ningú, eren els comuns els que estaven tots sols al jardí respirant a ple pulmó. Això és perquè són també una mica ecologistes (no vol dir que estiguin verds). El grup de la CUP també és al jardí, però és que aquí tenen els despatxos, és a dir, en un casalot com el del llibre de Dickens. ¿Això els fa més salvatges en el sentit rousseaunià de la paraula, més ferotges en el sentit ovidimontllorià? Pot ser que no, perquè sembla que estiguin treballant en tot moment. La transcendència no és fer hores extres.

Com al circ romà

Segur que és per les restriccions anticovid, però d’autoritats commemoratives només n’han vingut dues: l’antic president de la Generalitat José Montilla i l’expresident del Parlament Joan Rigol. Al mig del marbre, envoltat per un grapat de residents, Montilla té l’aire del mestre jubilat que ha tornat a l’escola i parla amb els alumnes amb afecte distant, però que no aconsegueix recordar a quin curs anaven. Ni li importa. El candidat Pere Aragonès el saluda xocant-li l’avantbraç, aquest gest secret que ha posat de moda la pandèmia. Estar viu és una clandestinitat. Pere Aragonès ha arribat en cotxe amb la seva dona, però el vehicle aparca lluny i la dona desapareix la resta del temps. Darrere d’un home amb incògnites sempre hi ha un cotxe molt lluny. Comença la sessió i ressonen els timbres, que criden els diputats cap a l’hemicicle. Els parlamentaris van en grups (els seus grups polítics) com els gladiadors van al circ. Els de Ciutadans en això fan com els Testimonis de Jehovà: són molt de vestit i carpeta a la mà (taronja, encara que no tinguin res de pagafantas ). Ja és dins tothom, i el diputat popular Alejandro Fernández arriba endarrerit. “¡Vas tarde! ”, l’animo com si fos una volta ciclista. “¡Para lo que hay que oír! ”, diu sense aturar-se.

Pere Aragonès puja a l’estrada i abans de començar a parlar es treu la mascareta igual que Gilda es treia el guant. En un carreró, algú juga als daus.