Les crítiques dels ‘barons’: una gesticulació en clau territorial
Els contraris a l’estratègia de la Moncloa tenen un escàs poder orgànic
Barcelona / SevillaEl fantasma d’una rebel·lió dels barons i la vella guàrdia socialista contra Pedro Sánchez ha tornat a omplir titulars des de fa una setmana. El suport d’EH Bildu als pressupostos generals de l’Estat -però també el blindatge de la immersió lingüística pactat amb ERC- ha encès les crítiques dels presidents autonòmics més jacobins del PSOE: Guillermo Fernández Vara (Extremadura), Emiliano García-Page (Castella-la Manxa) o Javier Lambán (Aragó) han sigut molt durs amb l’estratègia de la Moncloa, i a ells s’hi han sumat antics tòtems del partit com l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra o l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra. Quin és, però, l’objectiu de les discrepàncies? Una desena de càrrecs socialistes consultats per l’ARA atribueixen les objeccions dels barons a una gesticulació de cara als respectius votants autonòmics, de perfil conservador, però també hi veuen expressions nostàlgiques d’un PSOE que, contra tot pronòstic, va ser escombrat pel sanchisme al congrés del partit del 2017. I, malgrat l’amplificació mediàtica i de la dreta, ja van perdre el pes orgànic i ara tenen una influència limitada.
“La seva força és el lideratge territorial”, afirma una destacada veu socialista a Madrid. “Busquen protegir-se perquè no se’ls pugui desgastar”, afegeix. La reprimenda de Sánchez als crítics en l’executiva federal de dilluns, de fet, va anar precedida d’una intervenció de Fernández Vara en la qual va dir que les aliances perifèriques del govern de coalició “no s’entenen en tots els territoris”, segons va informar El Periódico. “A una part dels votants del PSOE no els agradaria que Bildu votés els pressupostos”, admet un alt càrrec. “Els barons es veuen forçats a agafar una determinada postura. Tenen poc marge si volen ser competitius davant del seu electorat”, afegeixen altres fonts socialistes.
“No representen a ningú”
Electorat i crítics a banda, dins del PSOE no convenç a tothom veure’s en la mateixa fotografia que els d’Arnaldo Otegi, i tampoc l’escenificació d’Unides Podem per publicitar el suport dels abertzales. Però fins ara això no ha implicat cap pacte (almenys reconegut), i la idea de tirar endavant els pressupostos és, tal com defensava ahir Sánchez en una carta a la militància, l’objectiu prioritari del govern espanyol. En aquest sentit, la cúpula del partit va a la una, i la resposta és unànime entre els càrrecs consultats quan se’ls pregunta per la influència que poden tenir els líders autonòmics en el rumb de la Moncloa: “Tenen molt poc marge”, “No són rellevants”, “No representen a ningú”. Les mateixes opinions es repeteixen en relació a la vella guàrdia. “Tenen pes en l’opinió pública, però internament generen reaccions negatives”, diu un diputat al Congrés.
Una mostra d’això és la dura rèplica de la vicesecretària general del PSOE, Adriana Lastra, aquest dimarts: “Sempre escolto atentament la nostra gent gran, però ara ens toca a nosaltres. Som una nova generació a la qual toca dirigir el país i el PSOE”, va dir. “Guerra i companyia actuen com a vigilants de les essències dels vuitanta, però el país ha canviat”, afirma un càrrec del PSC ben connectat amb Ferraz, i conclou que, més que intentar bastir una alternativa a Sánchez, l’objectiu dels crítics és reivindicar que encara tenen veu. Encara que no tinguin vot.
El perfil baix de Susana Díaz
A més del relleu generacional, els dirigents més conservadors han perdut bous i esquelles pel camí. Antics opositors de Sánchez, com el valencià Ximo Puig, ara tanquen files amb el president espanyol, i qui li va disputar la secretaria general, Susana Díaz, està desapareguda des que va perdre les primàries i la presidència andalusa.
Atordida encara pels efectes de la doble derrota, Díaz manté un perfil baix des del seu seient a l’oposició. A Sánchez no el busca: els pactes pressupostaris amb les forces independentistes ja no li suposen un problema moral o programàtic, però a canvi demana blindar la seva candidatura a les pròximes autonòmiques. Un blindatge que el líder del PSOE no li garanteix en absolut.
Al Parlament andalús, on les dretes semblen disposades a tirar endavant els pròxims pressupostos, el discurs de la socialista és monocromàtic: la rebequeria de Vox després del desaire de Pablo Casado a la moció de censura de Santiago Abascal a Madrid va ser “pur teatre” i el bipartit andalús (PP i Cs) confirma, en conseqüència, la seva veritable naturalesa tricefàlica i ultraconservadora. Díaz, amb tot, i malgrat els rumors que la ubicaven en un ministeri a canvi d’una transició pactada a Andalusia, plantarà batalla per aferrar-se a l’antic feu del sud. Cada dia, però, és més conscient del seu minvant paper polític. I amb ella, el del vell PSOE que Sánchez va derrotar.
