Fernando Caballero: "Criticar des de Barcelona el creixement de Madrid és cínic i injust"

BarcelonaFernando Caballero (Madrid, 1988) es declara enamorat de Barcelona, una ciutat amb "diner vell", però en realitat ha vingut a dir-nos que ni se'ns acudeixi intentar posar bastons a les rodes del creixement de Madrid. La seva tesi, explicada al llibre Madrid DF (Arpa), és que la capital espanyola s'ha de convertir en la gran ciutat global del sud d'Europa.

Quina és la idea que vol transmetre el llibre?

— La meva idea és fer una radiografia d’un fenomen que està succeint des d’un punt de vista positiu. El fet és que Madrid està creixent a un ritme de 100.000 persones a l’any, i llavors ho has de fer molt bé perquè això no descarrili i acabi sent com el Los Angeles de Blade Runner.

La seva tesi és que Madrid s’ha de convertir en una metròpoli de 10 milions d’habitants per competir amb les grans urbs del món. I que a Espanya només hi ha lloc per a una gran ciutat.

— No, això no ho dic així, peró sí que dic que hem de decidir: volem un país molt equilibrat de petites ciutats i que després la gent amb talent emigri a llocs com la Blue Banana del centre d’Europa, una gran conurbació que aplega 40 milions de persones entre Alemanya, Bèlgica i Països Baixos? Convertir-nos en una granja humana? En un país de serveis perquè la gent del nord vingui de vacances? Per què no intentem tenir altres opcions? Les grans ciutats, amb tots els seus problemes, també són multiplicadors d’opcions. Si tu ets un jove d’Albacete o Múrcia que no té feina en el seu àmbit, no és preferible que en tinguis a dues hores de casa i que paguis els impostos aquí i no en un altre lloc?

Aquesta Blue Banana espanyola no podria ser l’arc mediterrani?

— Sí, i ha estat un projecte de país des de fa 60 anys. La primera autopista d’Espanya es va posar allà per alguna cosa.

Per què?

— Perquè el franquisme gestionava el país com si fos una empresa, i invertia allà on s'obtenia més rèdit econòmic. Però un país té l’obligació d’anivellar i destinar més recursos allà on no n’hi ha per crear oportunitats.

Per tant, el Gran Madrid és producte de l’anivellament?

— L’operació és d’anivellar perquè Madrid, a diferència de Barcelona o Bilbao, ha tingut durant molt de temps unes mancances enormes en infraestructures. I el que no s’havia fet durant molt de temps es fa durant la democràcia: es dediquen molts diners per homologar Madrid a la resta de capitals europees. La connexió per autopista de Madrid amb Bilbao o València és dels anys 90. El diferencial de PIB que s’ha generat al llarg de trenta anys en l’arc mediterrani també s’ha de comptar quan ara es diu que s’està beneficiant Madrid. Jo recordo que quan era petit i nevava, la ciutat es desconnectava de tot el nord.

I ara vostè diu que, com que Madrid ha funcionat molt bé, toca continuar invertint aquí?

— Jo el que dic és que Madrid tindrà 10 milions d'habitants, i penso que potser això no és tan mala notícia, però s’ha d’encaixar bé amb la resta. Quan Madrid es connecta amb la resta d’Espanya comença a operar tota la potencialitat que tenen 6 milions de persones amb tot el que passa a 500 km a la rodona. És un sistema que provoca interaccions en les dues direccions.

Però Madrid es beneficia més que la resta.

— Totes les ciutats tendeixen a acumular, i comencen a morir quan deixen de créixer.

I com s'evita l'efecte aspirador?

— En aquest sentit, Madrid té molt a aprendre del sistema multinivell metropolità de Barcelona, perquè al final Barcelona comença a l’Hotel Vela i acaba a la Panadella. Manresa o Igualada formen part d’un gran sistema urbà del qual Barcelona és el centre. Madrid comença en un poblet de l’Alcarria en un continu fins a Toledo. Allà on Madrid està ben connectat no xucla, reparteix com un crupier. Quin és el problema? Que les connexions estan a la meitat. Madrid té la meitat de quilòmetres que les Rodalies i els Ferrocarrils catalans.

I quina relació amb aquest Gran Madrid han de tenir ciutats com València o Barcelona? No dona la raó als independentistes quan volien evitar convertir-se en un apèndix de Madrid?

— Madrid i Barcelona són dos sistemes molt complementaris, no crec que Barcelona hagi de ser subsidiària de Madrid en absolut. I fins i tot crec que hi ha una competència virtuosa. És un gran actiu d’Espanya. També crec que Barcelona hauria d’aspirar a créixer més, com Madrid. Però la idea que es pot embridar Madrid per beneficiar la resta em sembla perniciosa perquè després vindrà Londres i et pisparà la cartera. Però, a més, crec que aquesta operació fracassaria, i llavors Madrid imposaria el seu model a la resta, i no crec que sigui la millor fórmula, és preferible cooperar.

Al marge del debat econòmic, Madrid i Barcelona també representen dos models polítics diferents.

— Ni Barcelona és tan d’esquerres ni Madrid és tan de dretes. La dreta a Madrid és sistèmica, però aquí el PSC està entre la dreta tolerable i la dreta oculta. El PSC també és pro business, amb accent social si vols.

Però Madrid s’aprofita de l’efecte capital per reduir impostos i fer competència deslleial a la resta de territoris.

— Sí, però Gabriel Rufián és d’una ciutat en la qual molta gent ha treballat en una zona que es diu Zona Franca perquè està lliure d’impostos des de fa 80 anys. Llavors la pregunta és: això no és dúmping fiscal? Perquè a Madrid no tenim una Zona Franca. ¿Que Catalunya durant 100 anys hagi sigut una aspiradora de recursos de tota mena de la resta de l’Estat ens ha anat bé a tots o no? Criticar des de Barcelona el creixement actual de Madrid em sembla cínic i injust.

Està dient que Espanya ha beneficiat Catalunya durant anys i ara és el torn de Madrid?

— En certa manera, sí. El sistema aranzelari de Cambó és el que va fer que Barcelona acumulés capital econòmic i humà. I que el 1920 tingués el doble de renda que el país. La política econòmica i d’infraestructures que s’ha fet des de Madrid durant 150 anys és el que permet l’existència de la Pedrera o la Sagrada Família. Sense això, els Milà no haurien fet la seva casa. I segurament la meitat dels andalusos del poble d’on ve la família de Rufián seguirien en aquell poble. Quan es fa la crítica a Madrid no és just. Que me la facin València o Vigo, d’acord, però Barcelona, no.

En un autèntic Madrid DF no hauria d’estar tot retolat en els quatre idiomes de l’Estat?

— Sí, anem cap aquí. El 2050, quan tinguem 10 milions de persones a Madrid, tindrem cartells en els quatre idiomes.