Cristina Fallarás, la periodista del Me Too contra Errejón que va ser desnonada
Nascuda en el si d'una família catòlica i conservadora a Saragossa, va marxar als divuit anys per estudiar periodisme a Barcelona
BarcelonaLa metàfora és arriscada, aquests dies, però torrencial és l’adjectiu que primer ve al cap quan un pensa amb la figura de Cristina Fallarás, la periodista que, amb el seu perfil d’Instagram en el qual compartia anònimament testimonis de dones que havien patit abusos, ha estat a l’epicentre d’aquest Me Too polític que ha passat per damunt d'Íñigo Errejón. Nascuda a Saragossa fa 56 anys en el si d’una família catòlica i conservadora, cabellera flamígera esbullada i verb esmolat, va marxar a Barcelona amb divuit anys per estudiar periodisme a la Universitat Autònoma. I amb un nou credo, el marxisme, que li semblava socialment just com les ensenyances cristianes amb què havia estat educada, però sense la superstició.
Es fogueja com a periodista impulsant Ciutat Nord, un diari local dels barris més deixats de la mà de Déu, o de l'Administració, amb voluntat de reivindicar la Barcelona obrera. Passa per moltes redaccions i algunes de les seves sortides són traumàtiques, com quan Planeta la fa fora del gratuït ADN estant embarassada de vuit mesos. Pocs anys després, amb la crisi immobiliària, la desnonen a ella i els seus dos fills. Decideix explicar-ho al llibre A la puta calle perquè Fallarás entén més l’ofici des de la vivència que des de l’anàlisi exquisida ajaguda al sofà. Això explica també el seu estil directe i abassegador a la televisió: com a bona filla (literal) del 68 sap que vivim en la societat de l'espectacle i, per tant, cal crear-se un personatge i exposar-se públicament, com quan denuncia haver patit abusos sexuals de nena. Serà ase de tots els cops de la dreta pel seu feminisme a l’ofensiva, amb freqüents campanyes d’insults contra ella.
En els últims anys es trasllada a Madrid, però deixa clar que ho fa perquè vol, no perquè se senti expulsada. Durant el Procés, de fet, havia arribat a coquetejar amb l’independentisme, però amb recels, especialment com a antipujolista de pro. "M’interessa, però no el de CIU", diu en una entrevista a l’ARA del 2013. "No des d'un punt de vista nacionalista, sinó des de la part més racional. Sens dubte el que anomenem Espanya és un projecte podrit, putrefacte, en descomposició". Irònicament, serà en desenes de tertúlies d’aquest sistema estantís que es convertirà en un personatge popular –justicier per a alguns, rondinaire per a la resta– del show celtibèric.
