Crida a votar amb l’incentiu de reforçar o frenar el procés

BarcelonaEl teló es va abaixar. La que es va acabar ahir a la nit va ser una campanya europea diferent per dos motius. En primer lloc, perquè les famílies polítiques del continent han presentat candidat a presidir la Comissió Europea i triar-lo ja no serà només cosa dels estats. En segon lloc, perquè a Catalunya la crida al vot ha estat intensa amb l’argument i el desig que el suport a un partit o un altre, i també la participació, sigui llegit en clau de reforç o fre al procés (falten cinc mesos per a la consulta independentista del 9 de novembre) i els que el lideren. Les crides a omplir les urnes per fer-se notar al mapa europeu van ser ahir intenses.

A falta de forces euroescèptiques, uns i altres tenien clar que la credibilitat del projecte europeu està en joc. Si, per un pacte entre els estats, el president de la comissió no és el socialista alemany Martin Schulz o el conservador luxemburguès Jean-Claude Juncker -seran els més votats- els eurocrítics ompliran encara més d’arguments el sarró i poca cosa es podrà retreure a una abstenció alta. La campanya espanyola ha estat un plebiscit de la gestió de Mariano Rajoy. El PP espera l’aval a la seva gestió de la crisi i els socialistes, esperonats per l’andanada masclista de Miguel Arias Cañete, que fins i tot s’ha convertit en tema de debat a nivell europeu, busquen el triomf per dir l’endemà que les seves polítiques -també la duta a terme en relació a Catalunya, segons el PSC- han de canviar immediatament.

A Catalunya l’agenda té més complexitat i vida pròpia. A més de les retallades i Europa, hi ha el 9-N al frontis. CiU, ERC i ICV-EUiA han cridat, amb suport d’entitats com l’ANC, a fer de les europees la palanca per assegurar-se el suport de les institucions europees a la consulta.

Per CiU la campanya ha estat especial, i no només perquè la premsa internacional depari atenció al procés o perquè hagi estat la primera sense mítings de Jordi Pujol (l’expresident, de 83 anys, ha limitat la seva presència a una distesa conversa amb el candidat Ramon Tremosa). Artur Mas s’ha resignat al joc de sotmetre el seu lideratge a consideració -ja ho va fer a les eleccions de 25 de novembre del 2012 amb un mal resultat- amb l’esperança que els catalans el reforçaran i el premiaran per “donar la cara” i complir els seus compromisos.

Mas ha estat més aviat sol en campanya. Amb Josep Antoni Duran i Lleida desaparegut per ciàtica i només actiu a través de les xarxes (“Confesso que només escrivint aquesta carta a l’iPad se’m carrega més l’esquena”, deia ahir a la seva carta web) per donar rèplica a ERC després que en el seu primer i únic míting amb Mas i Tremosa -el d’obertura- les bases de CDC no li donessin precisament escalf, el president de la Generalitat ha estat el puntal per al candidat. Sense l’únic líder autoritzat d’Unió ni un segon clar a CDC, Mas ha hagut d’entrar a la brega amb ERC, que amb Josep-Maria Terricabras buscava rèdits en el poc compromís d’Unió amb el procés i a treure ferro d‘una derrota de CiU. Ahir Mas no amagava que està dolgut i que la campanya deixa ferides malgrat que no era ni la seva voluntat ni la d’Oriol Junqueras: “Ens hem de mossegar la llengua i, quan passa, surten ferides. És millor això que caure en el parany de burxar, que és fàcil i divertit”, deia abans d’apel·lar a la participació perquè el moviment social que acompanya el procés es faci sentir a les urnes i enviï un missatge clar.

Cadascú demanava el vot al seu estil. Junqueras va ser conciliador però va fer una crida a l’independentisme amb una papereta amb el 9-N i 25-M per lligar la sort de la primera data a la segona. “Si hem d’omplir tant les urnes hem d’assegurar que tots els nostres vagin a votar, si cal acompanyem-los, literalment i físicament”, exigia. ICV-EUiA és qui amb més claredat ha insistit en la idea del vot doble: per castigar l’austeritat de la troica acceptada per CiU i el PP i fer quallar l’alternativa però també per donar embranzida al procés. De fet, dels cinc candidats europeus només la verda, Ska Keller, hi està compromesa. El seu altre candidat (el d’EUiA i d’IU), Alexis Tsipras, és tan ambigu com el liberal Guy Verhofstadt mentre Schulz i Juncker hi són contraris. Ernest Urtasun cridava a mobilitzar-se a les urnes els que ja ho han fet contra les retallades i Dolors Camats es mostrava segura que la suma del sí venceria.

Davant d’això el PSC, en un camí intermedi, se centrava en la derrota de la dreta. “Els vots són les nostres armes contra la injustícia, la desigualtat i els poderosos”, deia Javi López. El PP no ha tingut problemes a aparèixer com la cara B dels partits del 9-N i la garantia del fre al procés. Amb un candidat, Santiago Fisas, desdibuixat, han estat Alícia Sánchez-Camacho i els líders estatals els que han tirat del carro. “Els independentistes aniran a votar. Anem-hi doncs, perquè si no guanyaran els radicals que ens empaiten”, deia Esteban González Pons esprement al màxim la crispació.

El dubte és saber l’efecte de les apel·lacions. Hi ha dues pistes sobre participació, que el 2009 va ser inferior a Catalunya que al conjunt de l’Estat (45% contra 37%), que conviden a l’optimisme. El vot per correu a Catalunya ha crescut un 45% mentre baixava un 4,5% a la resta de l’Estat. I el debat de TV3 va tenir dijous una audiència del 12,2% enfront del 4,4% de fa cinc anys.

Els tres favorits a Catalunya han fet els actes centrals al Pavelló de la Vall d’Hebron. El PSC va ser qui més gent va arrossegar (3.000 persones enfront de les 2.000 de CiU i 1.500 d’ERC), però no se’n poden treure conclusions. Ahir acabava una campanya. Ara toca, de nou, que sigui la gent la que s’expressi. Ni als carrers ni als pavellons: a les urnes.