La creu de Jorge Fernández Díaz

BarcelonaAra sembla mentida, però hi va haver un temps en què Jorge Fernández Díaz i la família Pujol tenien bona relació. La nit electoral del 20 de novembre del 2011, quan l'escrutini ja oferia la certesa d'una majoria absoluta del PP, Oriol Pujol va ser dels primers a trucar al telèfon del dirigent popular per felicitar-lo amb una efusivitat i una confiança que va sorprendre els presents. Aquella acabaria sent una de les últimes converses cordials entre ells. Al cap de poques setmanes, Fernández Díaz seria nomenat ministre de l'Interior, i aquella sintonia que venia de lluny –el 1984 l'aleshores líder d'Aliança Popular al Parlament va votar a favor de la investidura de Jordi Pujol en plena crisi de Banca Catalana– quedaria enrere fins al punt que, tal com han confirmat els àudios publicats per El País aquesta setmana, el popular s'havia de convertir en l'home que atiaria les clavegueres de l'Estat contra l'expresident de la Generalitat. La X de l'operació Catalunya.

No és el primer cop que la publicació d'unes converses deixa en mal lloc Fernández Díaz. Les gravacions han sigut la seva creu. Ja el 2016, durant una altra campanya de les eleccions generals, la difusió d'una reunió entre el ministre de l'Interior i l'aleshores director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, evidenciava les gestions del dirigent popular per fer imputar draps bruts a l'independentisme. Aquell “això la Fiscalia t'ho afina” acabaria precipitant la retirada de la primera línia política d'un Fernández Díaz que fins aleshores se sentia pràcticament invulnerable. 

Durant un temps ho va semblar. El seu àngel de la guarda, que ell mateix va explicar que anomenava Marcelo i que l'ajudava a aparcar, va tenir feina per evitar que Fernández Díaz claudiqués. Devot de Santa Teresa de Jesús, de qui va arribar a dir que intercedia per Espanya, durant un temps va semblar un miracle que resistís en el càrrec. L'enfilall d'escàndols fa feredat. Els primers indicis de l'operació Catalunya, la mort d'immigrants a la platja del Tarajal mentre la policia els disparava pilotes de goma o la reunió al seu despatx ministerial amb Rodrigo Rato quan l'estaven investigant, són només una mostra d'un mandat en què també van sovintejar intervencions regades d'ultracatolicisme. Supernumerari de l’Opus Dei, Fernández Díaz –que confessava haver tingut una aparició divina el 1991 a Las Vegas i que feia que el seu equip li busqués sempre esglésies a prop dels actes per poder anar a missa– representava l'ala més conservadora del PP, i una llambregada a l'hemeroteca és suficient per retrobar aquella inefable comparació entre l’avortament i ETA, o reviure la polèmica per haver condecorat la Verge Maria amb la insígnia policial més alta.

La fidelitat a Rajoy

Però no només va ser cosa de Marcelo que l'exministre de l'Interior se sobreposés a tot. També hi va jugar un paper clau el seu control dels mitjans més conservadors i el fet de ser un home de la màxima confiança de Mariano Rajoy, de qui era un dels pocs amics al consell de ministres i amb qui havia treballat als ministeris d'Administracions Públiques, Ensenyament i Presidència. “Sempre has estat fidel, com a mínim a mi”, li va dir públicament l'expresident espanyol durant un míting a Barcelona el 2011. Una fidelitat, però, que no va ser recíproca. Rajoy el va deixar fora del consell de ministres un cop ja havia sortit a la llum la conversa entre Fernández Díaz i De Alfonso. Era l'inici de la decadència d'un Fernández Díaz a qui molts auguraven un futur com a ambaixador al Vaticà però que ha acabat sent protagonista només als tribunals, on està pendent de judici oral pel cas Kitchen i, des de fa uns dies, també té una causa oberta a Andorra per l'operació Catalunya. La seva estratègia, malgrat els àudios, continua sent la de negar-ho tot.