Un creixement sostingut

És fàcil perdre el compte de les vegades que se li han cantat les absoltes a l’independentisme. Les profecies interessades dels seus rivals polítics s’ajunten amb les dificultats objectives que afronta la materialització política de la voluntat d’independència, que són ben reals i no són menors. Però més enllà d’això, és obvi que no hi ha un suflé temporal, un emprenyament circumstancial, sinó un realineament profund de l’opinió pública catalana. Ja fa sis anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i el canvi que allò va esperonar en les preferències de la ciutadania catalana sobre l’autogovern no ha donat cap símptoma de ser reversible, ans al contrari. Passat el moment de màxima intensitat de la mobilització, el suport social a la independència manté una pauta lentament ascendent. Aquesta és la dada que té, realment, transcendència política. Molt més que les petites oscil·lacions que es donen mes a mes i que poden deure’s, en part, a l’error de mesura propi de les enquestes d’opinió.