Deu anys de desgast i l'estocada d'una pandèmia: així sobreviu el sistema sanitari català

Santa Coloma de GramenetLa sanitat catalana ja anava amb l’aigua al coll abans que esclatés la pandèmia, però el covid ha evidenciat les mancances que durant una dècada els seus professionals han intentat compensar amb sacrificis i, alhora, visibilitzar amb protestes a les portes del departament de Salut. El sistema continua afeblit per les retallades que van començar a l’època del conseller Boi Ruiz, en plena crisi econòmica.

Els experts asseguren que el pressupost anual que s'hauria de dedicar a la sanitat hauria d'incrementar-se en més de 5.000 milions d'euros durant cinc anys, ja que l’infrafinançament crònic se centrifuga en condicions precàries i salaris baixos, falta d’inversió en equipaments i més llistes d’espera. I ara el virus també ha constatat que hi havia una manca de previsió en àmbits essencials com la salut pública o la protecció dels entorns sociosanitaris i les residències de gent gran, els espais més afectats i castigats per la fragilitat de les persones que s’hi atenen.

El sistema sanitari està desgastat i va trencar costures al març i l’abril amb la primera onada, una emergència sense precedents al món. Segons les últimes dades d’execució del pressupost del sector públic, fins al 30 de novembre la despesa en Salut va créixer un 16% respecte al mateix període del 2019, uns 1.519 milions d’euros de més dedicats íntegrament al covid.

Els hospitals van haver d’ampliar instal·lacions en pavellons i poliesportius i els consultoris locals i els ambulatoris van tancar-se per donar resposta als centres d'atenció primària grans que, entre la falta endèmica de personal i l’augment de les pneumònies a visitar, no donaven l’abast. En el moment més crític, els proveïdors es van quedar sense estoc de materials de protecció, com mascaretes, respiradors o tests de diagnòstic.

Els professionals estaven exposats al virus i molts queien malalts o eren aïllats després d’estar en contacte amb companys positius. La borsa de treball és escassa i fa anys que no es té una mirada a llarg termini en la formació de nous professionals. L’any passat, el sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya (Siscat) va fer un 10% més de contractacions –sense tenir en compte el personal en formació–, i la majoria (66%) es van incorporar als hospitals. Un 30% ho va fer als CAP.

Acceleració de canvis

Fins ben entrat l’estiu era impossible obtenir un diagnòstic abans de deu dies i impensable fer un rastreig de positius i contactes. L’Agència de Salut Pública de Catalunya era un organisme en vies de desenvolupament per la seva curta història. Va ser creada el 2009 i dissolta quatre anys després “en nom de la simplificació i racionalització del sector públic”, i fins al juliol del 2019 el Govern no va recuperar-la.

Així, el març passat l’entitat gestora de les alertes epidemiològiques no estava preparada per assumir l’allau del coronavirus i es va acabar col·lapsant. No va ser fins al juny que el servei es va reforçar amb el polèmic contracte amb Ferrovial, la creació de la figura del gestor covid i el desplegament de noves eines tecnològiques.

Malgrat les dificultats, els professionals s’han erigit com els actors més importants en la resposta a la pandèmia i prova d’això és l’assumpció continuada de noves responsabilitats a cada embat. No només diagnostiquen i curen, sinó que fan seguiment i mantenen com poden les agendes de la resta de patologies.

El virus també ha accelerat canvis pendents des de fa anys, com ara la gran burocràcia a les consultes, que cada cop són més telemàtiques, o la supressió d’aquelles proves i visites prescindibles. Ara bé, si d’una banda el ciutadà s’ha tornat més responsable amb l’ús dels serveis sanitaris, també hi ha més por a adreçar-s’hi.

Els sanitaris s’han enfrontat a reptes de gran magnitud, com sectoritzar i fixar circuits assistencials diferenciats, fer jornades més llargues, o assumir la gestió de les residències. Aquest canvi ha obligat a compatibilitzar la feina als CAP amb l’atenció a aquests espais i ha reobert el debat sobre el futur model dels geriàtrics; per exemple, si cal medicalitzar els centres o si és millor crear una agència sociosanitària a cavall entre Salut i Afers Socials. A Catalunya han mort 19.885 persones per covid, el 43% dels quals eren usuaris de residències.

Vacunar la gent gran (ja hi ha un 75% dels centres immunitzats) és clau per aturar d'arrel les morts per covid, però, malgrat l’avenç dels últims mesos, la campanya de vacunació ensopega gairebé cada setmana amb un nou entrebanc. 

El Govern no pot decidir a qui prioritza i destina les vacunes –depèn del que es decideixi als consells interterritorials amb la resta de comunitats autònomes–, i a causa de les retallades en el subministrament de les dosis amb prou feines han acabat de vacunar les residències i els sanitaris.

Mentre no s’assoleix l’anhelada immunitat de grup, doncs, les autoritats sanitàries continuen desplegant restriccions a la interacció social i la mobilitat per controlar l’epidèmia.