El cas d'Arran i la CUP: coses que passen quan el partit es fa gran

El 27 de juny l’organització de l’esquerra independentista juvenil Arran de Girona anunciava la seva dissolució. No era l’únic cas: en els últims mesos diverses assemblees locals han anat comunicant que pleguen en el que sembla que és una veritable crisi de l’independentisme rupturista juvenil aquest 2015. Tot plegat arriba després d’una assemblea general extraordinària molt moguda, celebrada l’any passat. Aquest any, Arran també deixa d’organitzar el festival Rebrot, que s’estava fent a Sant Celoni, al Baix Montseny, des del 2007.

És paradoxal que en plena efervescència independentista al Principat i en el context d’un fort creixement de la CUP (ja va ser evident el 24-M i les enquestes li pronostiquen més de deu diputats al Parlament el 27-S si concorre sola), aquesta organització estigui en hores baixes. Què explica aquesta caiguda de la militància juvenil organitzada?

Els cicles dels moviments socials

L’activista venecià Luca Casarini ha explicat que els moviment socials solen tenir un comportament oscil·latori. Una teoria que politòlegs com Sidney Tarrow han confirmat amb estudis empírics. En aquesta dinàmica hi juga un paper clau el que es coneix com l’estructura d’oportunitats: cal aprofitar escletxes en el panorama polític que obren la possibilitat de créixer, però també, i d’altra banda, cal replegar-se davant la repressió que debilita el moviment. Casarini recorda grans mobilitzacions, com la famosa contracimera del G-8 a Gènova el 2001. Ara bé, no cal anar tan lluny per trobar veritables cicles dels moviments socials.

A casa nostra, l’esquerra independentista ha estat un referent de mobilització, especialment juvenil, des que el 1968 naixia el PSAN, amb la independència i el socialisme com a objectius irrenunciables. Des de llavors, l’independentisme rupturista i de carrer n’ha vist de tots colors, però probablement l’etapa més dolorosa va ser la travessia del desert dels 90. Llavors, una bona part dels militants forjats al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) van acabar a ERC. A més, la ràtzia policial prèvia als Jocs Olímpics del 1992 va mostrar el poc marge davant un Estat que no va dubtar a fer servir la repressió quan la necessitava.

Des d’aleshores, el moviment es va refugiar en un activisme juvenil que sempre n’havia estat el veritable motor. Maulets, una organització juvenil fundada el 1987, i posteriorment la Plataforma d’Unitat d’Acció, juntament amb el BEI i l’Alternativa Estel a les universitats, van permetre regenerar l’esquerra independentista. A finals dels 90 i principis dels 2000 s’havia bastit una xarxa de casals independentistes i s’havia reestructurat el moviment amb el naixement de noves organitzacions, com ara Endavant. Entre el 2008 i el 2012, les dues grans organitzacions juvenils (Maulets i la Coordinadora d’Assemblees de l’Esquerra Independentista, la Cajei) van confluir en Arran. Aquesta organització es defineix com el referent juvenil de l’independentisme català i, curiosament, durant els últims anys ha marcat certes distàncies amb les grans manifestacions de l’ANC, Òmnium i del procés.

En paral·lel a l’evolució del moviment, la CUP s’ha consolidat de manera ràpida. Tot i que la CUP feia camí des de finals dels 80, l’any 2003 marca un punt d’inici simbòlic amb l’obtenció d’una vintena de regidors. El panorama ha evolucionat dràsticament, i els cupaires compten ara amb 382 regidors al Principat (i tres al País Valencià), tres diputats al Parlament, una presència creixent als mitjans i resisteixen l’embat de noves formacions com Barcelona en Comú o Podem. A més a més, la franja més jove (de 18 a 29 anys) és la que presenta una intenció de vot més elevada a la CUP, i també són els que tenen el perfil més d’esquerres. ¿Com s’explicaria, doncs, que en ple cicle de mobilització independentista (2006-2015) i de creixement de la CUP, la seva organització juvenil reculi?

A Esquerra ja li va passar

Sense descartar qüestions internes, s’imposen diverses reflexions. D’una banda, el risc d’institucionalització: ¿el creixement de la CUP pot institucionalitzar un moviment juvenil tradicionalment apartidista i “de carrer”? Aquest fantasma sol afectar tots els moviments, i en aquest cas l’entrada massiva als ajuntaments podria marcar un punt d’inflexió, com ja va passar amb ERC fa més de 20 anys. Existeix el risc que la CUP es nodreixi de militància juvenil buidant de personal organitzacions com Arran.

De l’altra, i en relació al procés sobiranista, el desplaçament a la centralitat catalanista de l’independentisme podria haver acabat amb el significat de radicalitat que acompanyava aquesta demanda. En tot cas, l’èxit de la CUP o el mateix procés no haurien de ser un problema per a l’activisme juvenil, si aquest combina la consolidació del seu referent polític amb la pràctica de caire movimentista.

La CUP es reuneix amb la vista al 27-S

El paranimf de la Universitat de Castelló de la Plana acollirà l’assemblea nacional de la CUP per posar la directa cap al 27-S. S’hi debatrà “la proposta organitzativa i l’estructura de gestió de la candidatura” i es preveu que es posin sobre la taula noms de possibles candidats per encapçalar la llista. Una llista que tiren endavant perquè, tot i que negociaran confegir una llista unitària amb CDC, ERC i les entitats (reclamen que les cimeres no siguin un “espectacle”), condicionen l’acord al fet que no hi hagi polítics i que després del plebiscit es convoquin eleccions constituents. Si el 18 de juliol no hi ha pacte, la CUP es presentarà en solitari. La reunió d’avui també servirà per “reorganitzar-se internament” davant l’auge electoral de la formació.