El cos com a arma política
BarcelonaEn el tauler polític espanyol, que és on es desenvolupa el conflicte català, hi ha dos actors que es caracteritzen per ser imprevisibles, jugar fort i, quan cal, superar els límits que ells mateixos s'havien marcat. Aquests dos actors són Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, i cadascú juga amb les cartes que té. Sánchez té el govern i el PSOE per maniobrar. I ha sigut el primer a moure fitxa en aquesta última partida comprometent-se amb el concert per a Catalunya. L'objectiu, com ja vam explicar, és constituir una aliança estratègica amb ERC a llarg termini que trenqui la unitat independentista i asseguri la majoria progressista a Espanya. I era molt conscient que per fer-ho havia de posar alguna cosa consistent sobre la taula, com així ha sigut (només cal veure l'histerisme amb què s'ha rebut l'acord en els cenacles madrilenys).
Per trencar aquesta aliança, que amenaça amb deixar Junts fora de joc durant molt de temps, Puigdemont només té el seu cos i els set diputats a Madrid com a arma política amb prou capacitat desestabilitzadora. Fins ara semblava que amb els set diputats n'hi havia prou, però l'últim moviment de Sánchez l'ha obligat a apujar l'aposta. Per això ha decidit jugar aquesta carta, l'última que li queda, per canviar el paradigma: el seu cos. Amb Puigdemont a la presó, la pressió política contra ERC creixerà molts graus, i el govern espanyol veurà en perill la seva estabilitat. Serà en aquest moment, ja a la cel·la, quan Puigdemont haurà de calibrar molt bé els seus moviments.
A grans trets, haurà de decidir si porta la seva aposta fins al final i fa caure el govern espanyol, cosa que rebentaria radicalment l'escenari de distensió i avenç gradual en l'autogovern que dibuixen els pactes entre socialistes i republicans i que faria tornar a un escenari de confrontació, o si per contra intenta mantenir la pressió política sobre Sánchez sense fer-lo caure, en un difícil exercici d'equilibri. La diferència entre un escenari i l'altre es pot quantificar també en anys de presó: amb Sánchez a la Moncloa saps que sempre hi ha la possibilitat dels indults, metre que un Feijóo condicionat per Vox no tindria aquesta opció. És probable que Puigdemont vulgui esperar a comprovar l'impacte en la societat catalana del seu empresonament abans de decidir-se per un camí o l'altre. Però en tot cas ha de quedar clar que Puigdemont va a la presó a continuar la lluita política des d'una posició moral en què ningú del seu espai li podrà discutir el lideratge.
Influir sobre ERC
El més curiós és que els moviments de tots dos, Sánchez i Puigdemont, busquen en última instància influir sobre un tercer, Esquerra, que és l'actor que decanta la balança en la política catalana moderna, i ara també l'espanyola. Ho va fer el 1980 renunciant a configurar un govern d'esquerres i obrint les portes de la Generalitat a Jordi Pujol (en una aliança en què també hi havia els franquistes de la UCD); el 2003 quan va tancar el cicle de governs de CiU per explorar la via de la reforma estatutària de la mà del PSC i ICV; el 2012 quan, un cop constatat el bloqueig d'aquesta via, es va aliar amb la CiU d'Artur Mas per obrir una etapa autodeterminista amb la idea central del referèndum, i ho torna a fer el 2024 quan, davant el que ells consideren el fracàs del Procés, decideixen tornar al peix al cove pujolista (que tant van criticar) per forçar el PSOE a concedir el concert per a Catalunya. Aquest partit, que ha fracassat en el seu intent d'assolir l'hegemonia a Catalunya, continua, però determinant els moviments dels altres, fins i tot quan perd eleccions.