Joaquim Bosch: "La corrupció política espanyola no té equivalent en cap país europeu"

ValènciaEl magistrat i portaveu al País Valencià de l'organització Jutges i Jutgesses per a la Democràcia, Joaquim Bosch, publica el llibre La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España (Ariel, 2022), que es va presentar aquest dimarts a la llibreria La Central de Barcelona. L'obra considera que el franquisme i el sistema de partits que va configurar la Transició són els principals responsables de la corrupció política, i intenta delimitar-ne la dimensió recopilant dades com les publicades el 2013 per la Universitat de Las Palmas, segons les quals el cost de la corrupció a Espanya s'elevava a 40.000 milions d'euros anuals. També destaca que, segons els càlculs dels investigadors Francisco Alcalá i Fernando Jiménez, si s'eliminessin les males praxis de la classe dirigent, Espanya incrementaria un 20% el PIB durant un període de quinze anys.

Espanya és l'estat amb els polítics més corruptes d'Europa?

— Hi ha països de corrupció sistemàtica, com els de Centreamèrica, on la corrupció afecta tot l'espai públic: polítics, jutges, policies, militars... En l'àmbit europeu hi ha països on la corrupció està repartida en uns quants estaments, però en nivells baixos. La gran particularitat espanyola és que la corrupció es concentra extremadament en l'àmbit polític. La meua impressió és que això té molt a vore amb la corrupció generalitzada del franquisme i el sistema de partits que va configurar la Transició. Tenim molts territoris on estan condemnats, en presó provisional o investigats presidents de comunitats autònomes, consellers, presidents de diputacions, alcaldes de les principals ciutats... I, d'això ,no n'hi ha cap equivalent en cap país europeu i democràtic.

I quin és el motiu?

— Els estats contemporanis es van expandir després de la Segona Guerra Mundial. Això a Europa es va fer amb institucions democràtiques i controls, mentre que a l'estat espanyol vam tindre prop de quaranta anys d'una dictadura especialment corrupta. Això va fer arrelar hàbits sociològics molt profunds, i és el precedent immediat del sistema democràtic. A finals dels anys 80 els estudis de l'aleshores Comunitat Econòmica Europea assenyalaven que l'espanyol era l'únic estat on a les enquestes sobre les virtuts dels polítics els ciutadans no posaven en primer lloc l'absència de corrupció. Ací estàvem acostumats al fet que els polítics furtaren i que l'honradesa no fos una virtut especial.

La corrupció afectava el mateix dictador?

— El dictador, molts dels seus ministres, càrrecs de tots els territoris... Hi ha molts casos d'apropiacions de béns públics [per part de Francisco Franco]. Potser els més coneguts són els del Pazo de Meirás i el Palau de Cornide a la Corunya. Al final de la Guerra Civil, el mateix Franco es va apropiar d'aportacions econòmiques que eren donacions per a la campanya [militar], o d'ajudes per al país com la del cafè del Brasil [segons l'historiador Ángel Viñas, el dictador en va confiscar una donació del país llatinoamericà per després revendre-la al ministeri d'Indústria i Comerç].

Afirma que durant la Transició la corrupció del franquisme es va ignorar perquè calia prioritzar els grans pactes d'estat. No hi havia alternativa?

— Només hauria estat possible amb una ruptura amb el sistema anterior, però hem de recordar que dels últims cinquanta ministres del franquisme, la meitat van continuar en política i l'altra meitat van passar als consells d'administració de les grans empreses del país. També, que en el primer Parlament democràtic de l'any 1977 hi havia 110 parlamentaris que havien estat alts càrrecs del franquisme i que desenes de milers d'empleats del Movimiento Nacional, partit únic de la dictadura, van passar a l'administració pública sense cap oposició. O que els tres presidents que tingué el Tribunal d'Ordre Públic del Franquisme van acabar al Tribunal Suprem.

En països com Grècia i Portugal, que també van patir dictadures durant la segona part del segle XX, es va fer de manera diferent?

— Allí sí que es va produir una ruptura democràtica i hi hagué processos contra càrrecs de la dictadura tant en l'àmbit polític com en el jurídic i el funcionarial. A Portugal i Grècia, el règim es va enfonsar i ací va ser al revés: segurament per la intensitat de la repressió, que va facilitar que el postfranquisme tingués el control total de les institucions per pilotar la Transició. Pensem en els nombrosos intents de cops d'estat, que no eren simulacions com va demostrar el 23-F, o que [entre 1975 i 1982] van ser assassinades prop de 250 persones per les forces de seguretat o per bandes d'extrema dreta emparades per xarxes institucionals. En contra del que s'ha dit, ací no hi va haver un pacte entre iguals.

Un cop superat aquest moment, els partits haurien pogut fer reformes, però vostè denuncia que les cúpules ho van impedir.

— El problema de les cúpules és que s'ha produït un conflicte d'interessos entre les dinàmiques que els permeten tindre un fort control sobre les maquinàries internes [dels partits] i unes reformes que podrien fer disminuir aquest poder. Per exemple, reduir les prop de 100.000 persones nomenades a dit que hi ha a Espanya. És complicat que les eliminen perquè els serveixen per situar alts càrrecs, quadres intermedis, militància de base... que tenen una importància decisiva en la configuració de les majories internes dels partits. 

Al llibre proposa reformes com que els jutges siguin triats per sorteig o pels ciutadans a través d'unes eleccions, la reducció de la capacitat de modificar les contractacions públiques un cop s'han adjudicat i la implantació de llistes electorals desbloquejades. Què aportarien?

— En la majoria de països europeus hi ha llistes desbloquejades. Portugal i Espanya en som una excepció. Les llistes bloquejades impedeixen expulsar els corruptes. Si la ciutadania pot triar disminueix el poder de les cúpules, que no poden imposar els seus candidats.

També es queixa que a Catalunya s'ha negat la corrupció amb una actitud victimista.

— Hi ha casos claríssims de corrupció, com la sentència del cas Palau, on es reprodueixen les mateixes dinàmiques dels principals partits estatals. Davant d'açò, la resposta no pot ser desviar l'atenció a través del discurs del victimisme, sinó reconèixer que hi ha un problema i fer reformes democràtiques.