La corrupció en temps de crisi resta crèdit als polítics
L’esclat de casos a principis del 2013 va fer que es disparés la preocupació ciutadana
Tal com il·lustrava satíricament un dels últims capítols de Polònia a TV3 abans d’acabar la temporada, la cacera d’independents s’ha convertit en un exercici cada cop més recurrent en la política catalana. Bona part dels partits que concorreran el 27 de setembre a les eleccions al Parlament han maldat per aconseguir integrar en les seves llistes persones formalment desvinculades del món polític. L’exemple més clar és el de Junts pel Sí, una coalició bastida a partir de CiU, ERC, noms de relleu de la societat civil i representants de formacions minoritàries, que portarà a les seves llistes un bon grapat de persones sense vinculació formal amb cap partit, començant pel cap de cartell, l’exeurodiputat d’ICV Raül Romeva. Gent que no té carnet i que decideix fer un pas endavant en benefici d’un projecte concret.
Fins ara l’elecció d’independents per omplir les llistes, o per liderar-les, s’havia reservat per a cites considerades de segon ordre, com les eleccions europees. En uns comicis que generen menys interès, situar-hi independents ajudava a donar cert impuls mediàtic a la candidatura, amb l’objectiu de mobilitzar l’electorat afí i fins i tot arreplegar simpaties més transversals.
Evidències demoscòpiques
Tanmateix, la insatisfacció amb la política —i amb la classe política en particular— ha acabat de consolidar aquest procés de recerca de nous perfils. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, a principis del 2015 gairebé el 45% dels catalans consideraven que la política i els polítics eren un dels principals problemes de la societat, només superat per l’atur i la precarietat laboral. De manera similar, les dades del CIS estatal indiquen que la corrupció seguia sent, el juliol del 2015, el principal problema de l’Estat per a un 43,7% dels ciutadans, una xifra prou considerable, tenint en compte que el desembre del 2011 només un 6% dels enquestats mencionaven aquesta qüestió.
La corrupció, el frau, la crisi econòmica i tots els problemes associats han estirat a la baixa els indicadors de confiança amb les institucions. Les dades del baròmetre del juny del 2015 del CEO revelen que, en una escala de 0 a 10, la confiança mitjana dels ciutadans en els partits és de 3,47, una nota molt semblant a la que rep el Congrés (3,27) i només superada per la confiança en la Generalitat (4,34). Dues xifres més del baròmetre completen el dibuix: el 77,6% dels catalans consideren que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent, i més del 80% creuen que els polítics només busquen el benefici propi.
Durant el primer trimestre del 2013, en plena crisi econòmica, l’esclat gairebé encadenat d’escàndols polítics com el cas Bárcenas o l’afer de l’espionatge polític al voltant de l’agència de detectius Método 3 va fer que es disparés la preocupació ciutadana cap a la política. Més endavant vindrien sotragades com el cas Pujol o, més recentment, el cas Rato, que han seguit erosionant la imatge de determinats partits. La caiguda de la majoria d’indicadors polítics ha anat estretament lligada a l’emergència de noves formacions que intenten fer forat amb la bandera de la regeneració. L’èxit electoral de sigles com Podem o Ciutadans s’ha atribuït, en part, al fet que estiguin liderades per perfils que es desmarquen dels polítics tradicionals. Segons el CEO del juny, prop de la meitat d’enquestats creuen que els ciutadans haurien de prendre directament totes les decisions en lloc de deixar-les únicament en mans dels polítics. Els partits han anat introduint o fent èmfasi en dinàmiques participatives, amb mecanismes com ara les primàries per triar lideratges, els referèndums interns o l’elaboració de programes electorals oberts.
Però la sensació és que amb totes aquestes mesures encara no n’hi ha prou. Donar visibilitat als canvis amb un nou lideratge és una de les fórmules per atorgar credibilitat al procés de renovació, encara més si aquestes cares noves són fitxatges de fora del cercle partitocràtic tradicional. En els últims anys, tot el que tingui a veure amb la política clàssica -des de les sigles fins als candidats- genera un cert rebuig entre l’electorat, per la qual cosa les formacions se n’intenten allunyar.
Incògnites de la nova estratègia
Més del 14% de ciutadans admeten que decideixen el seu vot en funció del líder de cada partit, una xifra que probablement deu ser més alta, atès que en el panorama mediàtic actual els candidats són els principals transmissors d’ideologia. Passat l’impacte del fitxatge d’un independent, la dinàmica política s’imposa i la inexperiència pot jugar alguna mala passada. És per això que les formacions acostumen a buscar independents ja bregats en discussions polítiques i en cercles d’influència pública.
Amb tot, la saba nova d’independents que entren en política arrossega encara molts interrogants. Aquesta nova fornada de diputats a partir del 27-S deixaran de ser independent des del moment que exerceixin i votin al Parlament. El gran dubte, però, és saber si aquesta aposta renovadora generarà beneficis interns als partits, si els resultarà profitosa electoralment i, sobretot, si ajudarà la política a deixar enrere el llast de ser, actualment, una de les professions més mal vistes de la nostra societat.
