MadridAquests dies hi ha un relatiu silenci a l’àmbit polític, però no ens enganyem. La lluita continua, això d’ara ni tan sols és una treva. Quan arribi setembre s'acabaran els dies plàcids i la mar plana, i hi haurà vents forts de ponent i de mestral. Per tot arreu, inclosa la costa catalana –de la badia de Roses, on va ser segrestat Miguel de Cervantes quan tornava ferit de la batalla de Lepant, al delta de l'Ebre– tornaran a sonar les canonades. La polèmica sobre la desaparició de Carles Puigdemont i el paper dels Mossos no ha estat res en comparació amb el que vindrà a la tardor, quan el govern de Pedro Sánchez hagi de passar comptes amb tothom per preparar el debat dels pressupostos de l'Estat de 2025. Els dirigents del PSOE i els seus grups parlamentaris tornaran a saber què és patir de veritat en un Congrés fragmentat i un Senat en mans del PP. També començarà un nou capítol de les tensions entre el món polític i el judicial, en relació amb l'aplicació de la llei d'amnistia. L'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, no tardarà a rebre la resposta del Suprem als seus recursos contra la resolució que va excloure del perdó el delicte de malversació. El lletrat, en definitiva, haurà de tornar a canviar per una toga la gorra que portava a l'Arc del Triomf el dia de la tornada fugaç del líder de Junts, i posar-se a redactar una petició d’empara al Constitucional. La glòria és de vegades passatgera, en especial si l'acte d'exaltació ha estat forçosament breu. Dit d'una altra manera, la batalla ara ja no és als carrers de Barcelona, és als tribunals amb seu a Madrid. Les expectatives, en definitiva, ofereixen un fort contrast amb el que han sigut els darrers dies.
Ho dic, sobretot, perquè aquest estiu els socialistes han tingut la sort –i el mèrit, no s'ha de posar en dubte– de poder dedicar-se a anar de festa major. Illa president, un somni per al PSC i una aposta per al PSOE. Però a Espanya en general i a Catalunya en particular no hi ha mai un minut de pau. Es discuteix de tot i amb proverbial intensitat. Prenguem com a exemple les festes de Gràcia d'aquest any, que han donat peu a una forta baralla, el resultat de la qual ha suposat que no hi hagi correfoc. Els defensors de la cultura popular s'han manifestat amb modestes pancartes de paper i cartó, però molt enfadats. No conec amb detall el rerefons del conflicte, però comprenc la protesta. Sobretot després d'haver seguit entusiasmat el correfoc organitzat a Botarell (Baix Camp) el passat dijous, dia 15, festa dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu, i també de profundes arrels culturals. El jovent i la canalla de Botarell es van lluir, amb un espectacle participatiu de tambors, ball i corredisses com pocs, que va donar pas a una traca final i uns focs artificials visibles des de tota la comarca.
La batussa política
Ara bé, els tambors, balls i corredisses que se sentiran i es veuran a Madrid el mes que ve tindran un caràcter ben diferent, i gens festiu. D’entrada, el que es pot preveure és que un Alberto Núñez Feijóo recuperat del despreniment de retina que va patir al juliol intenti reactivar amb força la tasca d’oposició. El líder del PP tindrà molts fronts per escollir, sigui comptant o prescindint de les investigacions del jutge Juan Carlos Peinado –que segons diuen no ha fet vacances aquest estiu– sobre les activitats i el suposat tràfic d'influències de Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez. De preguntes i sol·licituds de compareixença pot haver-n'hi per a tots els membres del govern. Una de les més interpel·lades serà la vicepresidenta i ministra d'Hisenda María Jesús Montero, que va aparèixer vestida de groc el dia de la presa de possessió d'Illa al Palau de la Generalitat. Ignoro si va ser un fet casual o si buscava tenir alguna significació, un cop que els llaços grocs ja han quedat tan enrere en el temps.
El PP li demanarà a Montero moltes explicacions sobre els pactes amb ERC i el “finançament singular” per a Catalunya, en especial amb referència als mecanismes per assegurar la seva dimensió solidària amb les comunitats de la resta de l’Estat. S’ha de tenir en compte que la titular d’Hisenda no va ser tan receptiva quan, mesos enrere, va ser l’ara expresident de la Generalitat Pere Aragonès qui va reclamar un pacte d'aquesta naturalesa. Llavors la vicepresidenta va dir que la negociació sobre el futur model de finançament autonòmic hauria de ser multilateral, i no centrat en la recerca d'un sistema com el plantejat des del govern de Catalunya. En fi, tampoc cal escalfar-se massa el cap. El que li ha passat al PSOE en matèria de finançament no és gaire diferent del que li ha succeït en relació amb l'amnistia. L'aritmètica parlamentària i les necessitats polítiques fan miracles. El que un dia és inacceptable per inconstitucional poc després resulta perfectament assumible mitjançant una senzilla operació d'enginyeria jurídica. Qui també continuarà donant molt de joc serà el ministre de Transports, Óscar Puente, que en tornar de vacances va recordar al Suprem la seva obligació d'aplicar les lleis, i va considerar que el Constitucional posarà les coses al seu lloc.
A Catalunya també hi ha molt per reordenar. L'acte d'Illa amb els Mossos va servir per enviar missatges importants, però genèrics. És evident que convé fer canvis. I resulta curiós comprovar amb quina facilitat el ministeri de l'Interior s'ha tret les puces de sobre la desaparició de Puigdemont. Visca la coordinació policial. Hi haurà ocasió per explicar-vos amb quantes reserves va acceptar el PP l'acord d'Aznar amb CiU per desenvolupar la policia autonòmica catalana. I ara la seva existència permet al govern del PSOE i Sumar rentar-se les mans per la manera com un expresident de la Generalitat ha pogut esquivar una ordre de detenció del Suprem. Ja comprenc la cara de circumstàncies del major Josep Lluís Trapero al mencionat acte amb el president Illa. Durant els temps més difícils del Procés vaig veure el major algun cop a Sitges, on estiuejava. El recordo preocupat, però encara somrient. Després es va salvar d'una condemna per sedició de la mà de la seva magnífica advocada, Olga Tubau. Aquest home no ha patit poc. La seva aparença mentre escoltava l'altre dia Illa no era la de qui anhela recuperar un càrrec. El seu era un gest conscient i adolorit.
