BarcelonaEl timó de la política catalana queda de nou en mans dels anticapitalistes amb l’esmena a la totalitat als primers comptes d’Aragonès, però no és la primera vegada que condicionen el futur dels governs independentistes.
Després de dos no a la investidura d’Artur Mas i dos mesos de negociacions infructuoses, la CUP, més dividida que mai, va passar la pilota a la militància. I era el penal decisiu en el temps de descompte. Tot s’havia de decidir en una assemblea a Sabadell el 27 de desembre del 2015. La dicotomia era clara: o acceptar l’última oferta de JxSí –amb propostes com aturar els desnonaments, un salari mínim o frenar BCN World– o mantenir el veto a Artur Mas. En resum: “Mas o març”, en referència a la data de les eleccions. El resultat va ser el ja històric empat a 1.515 vots. I la pilota per desempatar va tornar al consell polític –format per representants de les assemblees territorials– i el grup d’acció parlamentària, precisament els òrgans que havien pres les decisions abans que la pressió forcés a convocar l’assemblea. Allà es va imposar el veto definitiu que va conduir Mas al pas al costat i Carles Puigdemont a obrir-se pas com a candidat. Amb Puigdemont, els cupaires no van passar per assemblea, ja no quedava temps i el consell polític el va avalar per evitar la repetició electoral.
“Tinc la mateixa sensació que aquells dies de gener”, recordava un dirigent de CDC en la negociació per als pressupostos del 2016. Mentre que JxSí considerava que tenia un acord d’estabilitat amb la CUP, els anticapitalistes no se sentien lligats davant d’uns comptes “autonomistes”. Primer, el consell polític i el grup d’acció parlamentària van decidir presentar una esmena a la totalitat. La decisió final la va prendre la militància: el 22 de maig a Esparreguera les bases van aprovar en assemblea “deslliurar-se” de l’acord amb JxSí. Els pressupostos del 2016 s’enviaven a la paperera i es prorrogaven els del 2015. La resposta de Puigdemont va ser situar una qüestió de confiança al setembre; tindria tot l’estiu per negociar. I va ser més fàcil del que semblava. Després del desacord, la CUP –i altres actors com l’ANC– van situar el referèndum unilateral com la via per assolir la independència. Puigdemont s’ho va fer seu i es va guanyar el suport dels cupaires: en una assemblea van votar a favor de la continuïtat del president i un consell polític a favor dels pressupostos.
Les eleccions forçades pel 155 van permetre a la CUP anar examinant els candidats a president. Van avalar Puigdemont, tot i que ERC va frenar la investidura telemàtica davant els advertiments del Tribunal Constitucional, i els cupaires van adoptar també el lema “Puigdemont o Puigdemont” per pressionar la desobediència de Torrent. Que no se l’investís va ancorar-los a posicions més reticents de cara als nous candidats.
Jordi Sànchez no va ni arribar al ple d’investidura perquè no el van deixar sortir de la presó. Després d’una setmana de consultes a les assemblees territorials, només va arrencar una abstenció dels anticapitalistes que no li hagués permès sortir president, igual que Jordi Turull, que a la primera votació va ser rebutjat i no va poder celebrar la segona votació, perquè entremig el jutge Pablo Llarena va enviar-lo a la presó. Quim Torra –l’última proposta in extremis de Carles Puigdemont– va ser avalat en un consell polític extraordinari que, per àmplia majoria, va aprovar abstenir-se per 40 vots a favor i 24 en contra.
Abans no ho tingués tancat amb JxCat, la CUP i ERC van arribar a un acord per fer president Pere Aragonès, que la militància cupaire va avalar amb gairebé el 60% del suport. Si històricament els anticapitalistes havien sigut reticents a garantir la governabilitat, aquesta legislatura arrencava diferent. Però poc va durar-li a Aragonès la confiança de la CUP, ja que uns mesos després del seu sí, els socis d’investidura ja van advertir que els acords “no s’estaven complint”.
Ara la postura dels cupaires amb els pressupostos reflecteix el seu malestar, i tornen a condicionar l’activitat del Govern. Presentar o no una esmena a la totalitat ha quedat a les mans, novament, de la militància. La coordinadora oberta parlamentària (COP), amb representants de totes les organitzacions que donen suport a la candidatura i de representants de les assemblees territorials, va convocar les assemblees obertes parlamentàries (AOP) perquè decidissin el paper de l’organització davant els comptes presentats pel govern. La votació electrònica va acabar a mitjanit.