El cop d'estat permanent

MadridMés enllà de la seva conducta bonapartista de trets gaullistes després d'arribar a l'Elisi, François Mitterrand va denunciar el 1964 la pràctica del poder personalista del general Charles de Gaulle, que, segons escrivia Mitterrand en la seva obra El cop d'estat permanent, havia traït la promesa del 1958: el president de la República és àrbitre. Per a Mitterrand, el cap d'estat s'havia tornat totpoderós: exhibia la debilitat del govern i del Parlament, que vivien marginats pel president de la República.

Ves per on, el concepte de cop d'estat permanent s'ha convertit en una realitat a Espanya, gairebé sense que ningú se n'hagi adonat. Aquí no va sobre la presidència del govern o la prefectura de l'estat, sinó sobre les institucions. Perquè si bé tothom coincideix que la paràlisi que pateix la renovació dels òrgans constitucionals és una barbaritat, la idea és que es tracta d'una baralla entre el PSOE i el PP, un enfrontament causat per la crispació política. 

Però és molt més que una baralla. Qüestiona la Constitució, esclar, però tendeix a transformar l'estat espanyol en un estat fallit. El disseny estableix que els dos grans partits amb el control de les tres cinquenes parts del Parlament renoven dins el termini i en la forma escaient els òrgans constitucionals. Pot haver-hi, esclar, endarreriments a l'hora de posar-se d'acord. N'hi ha hagut. En l'època de la presidència de Francisco Tomás y Valiente, la dreta va posar un comptador i recordava cada dia que passava sense la renovació del TC. Però en aquests dos anys i mig –l'actual Consell General del Poder Judicial (CGPJ) havia de ser renovat el 4 de desembre del 2018– el que s'ha consolidat és un boicot. Si el PP se segueix oposant a aquesta renovació i només serà possible quan Pablo Casado guanyi les eleccions, l'Estat es descompon. Això és el que ha aflorat amb la sentència de l'estat d'alarma i el confinament.

Aquest dimarts i dimecres hi havia convocat un nou ple del TC. Per aquesta raó, perquè hi havia un nou ple, el president, Juan José González Rivas, abans de procedir a la votació de l'estat d'alarma, el dimecres 14 de juliol, va proposar acostar posicions i arribar a algun consens. No era una exhortació bonista. Però la majoria va desestimar sumàriament la iniciativa.

Els sis magistrats que amb el seu vot van tirar endavant la inconstitucionalitat de l'estat d'alarma (la vicepresidenta Encarna Roca, el ponent Pedro González Trevijano, Santiago Martínez Vares, Antonio Narváez, Alfredo Montoya i Ricardo Enríquez) van decidir no presentar-se al nou ple. És l'expressió corpòria del boicot.

Però ¿quin motiu va comportar –es deuen preguntar els lectors– que gent que hauria de mesurar els seus actes institucionals s'embarqués en aquest boicot? Es tracta d'un acte de provocació amb finalitats que ara resulten inconfessables. Busquen crear un precedent per utilitzar-lo en el seu moment.

La correcció de Conde-Pumpido

Però anem als pretextos. Dilluns passat la majoria victoriosa a favor de la declaració de l'estat excepció va escriure una carta al president en què amenaçaven amb no intervenir en els plens. Tot un ultimàtum al president. Deien que no difondrien l'escrit si els demanava disculpes el magistrat discrepant Cándido Conde-Pumpido, que havia fet un vot particular molt dur, que consideraven insultant. Però van filtrar la carta. Demanaven una rectificació del magistrat i una petició de disculpes. El president del TC els va dir que la rectificació ja havia tingut lloc.

En efecte, Conde-Pumpido va mantenir el fons de la seva oposició a la sentència, però va retirar la seva qualificació de la resolució com a pròpia de "juristes de saló" i va assenyalar que els seus col·legues eren grans juristes; i no va incloure el que més havia molestat la majoria, és a dir, que l'argumentació per defensar l'estat d'excepció era més pròpia d'un lego que del màxim intèrpret del Tribunal Constitucional. Un paràgraf en el qual qualificava la interpretació d'"extravagant" el va substituir per "contra legem" (contra la llei). I allà on l'esborrany assenyala que es creava un "disbarat", en la versió final es deia que creava un "problema".

No obstant això, Encarna Roca sí que va poder dir amb irritació manifesta en el debat del dimecres 14 que "estem en el moment de l'incendi del Reichstag, que la "Constitució és un tripijoc", que ella seguia perquè li pagaven i que li havia trucat la vicepresidenta, "que no s'havia assabentat que ella era una persona a qui no es podia persuadir ".

Tampoc els va semblar malament que el magistrat Andrés Ollero insistís en el seu vot particular en la "ximpleria" que suposava la sentència, com ja havia sostingut per escrit després del primer debat del mes de juny. Entre altres desqualificacions, Ollero no es talla: "Al llarg del desenvolupament de l'estat d'alarma s'han expressat no poques ximpleries, fins i tot per part de portaveus autoritzats, però és de justícia reconèixer que no es va arribar a aquest punt extrem". La seva al·lusió, doncs, a la sentència és evident. I no pot ser més irrespectuosa amb el criteri que "els sis de l'estat d'excepció" apliquen a Conde-Pumpido.

Però a la majoria no li importa ni el moment de l'incendi del Reichstag que va citar la vicepresidenta Roca ni la ximpleria denunciada per OIlero. La carta de dilluns passat al president González Rivas probablement partia de la base que Conde-Pumpido difícilment rectificaria. Però la seva rectificació va desarmar el muntatge, com ja havia posat aigua al vi el seu vot particular a la filtració de paràgrafs de la sentència el dijous 15 de juliol. Els sis de la majoria es van justificar amb l'argument que el magistrat ja els havia fet mal i que, a més, no es disculpava. I encara que en aparença la diana és Conde-Pumpido, en realitat l'objectiu immediat és desgastar el president i precipitar la seva renúncia, a la qual aspira, sense embuts, Pedro González Trevijano.

La presidència i la renovació

Aquesta presidència és necessària com més aviat millor. Perquè el 2022 el govern espanyol nomenarà els dos membres corresponents a la seva quota al TC, i el CGPJ hauria de designar els altres dos. Si el govern els nomena, com així serà, i el CGPJ no és renovat i per tant no nomena els seus, el TC podria maniobrar per neutralitzar els nomenaments. Perquè el ple del TC ha de reunir-se per donar el plàcet als nomenaments, és a dir, donar-los possessió, comprovant si s'han nomenat adequadament. No hi haurà problemes amb ells, però com que la Constitució diu que es renoven per terços, González Trevijano i els seus amics poden dir que es requereixen terços complets. Per tant, si no ve tota la terna es resistiran a donar possessió als magistrats nomenats per la Moncloa.

En el curt termini, que ha començat amb la sentència de l'estat d'alarma, es tracta de forçar la renúncia del president, col·locar-hi González Trevijano i crear l'ambient per exigir la dimissió de Conde-Pumpido per les seves actituds "pertorbadores".