"Convertir el 9-N en un delicte? Quin immens error!"

BarcelonaArtur Mas, 129è president de la Generalitat, va acabar el seu al·legat davant el tribunal que el jutja lamentant que en comptes de “sentir-nos orgullosos del 9-N, vulguem convertir-lo en un delicte”. “Quina pena. Quin gran error. Quin immens error!”, va dir. Mas no va ser l’únic que va expressar la seva tristesa l’últim dia de judici. El fiscal i les defenses també van confessar que estaven tristes, per raons diferents. I si ho haguessin preguntat a alguns dels que érem a la sala hauríem dit que sentíem la pena pròpia de la derrota moral d’un estat democràtic. Ahir, quan el jutge Barrientos va pronunciar el “Vist per a sentència”, l’ I si canto trist de Llach hauria sigut perfecte per anar al fos a negre.

Abans de les tristeses del capvespre, el fiscal Emilio Sánchez Ulled havia protagonitzat el matí amb la presentació del seu informe de conclusions, en el curs d’una intervenció ininterrompuda de dues hores i deu minuts que no es pot qualificar d’altra manera que no sigui exhibició. El fiscal va estar brillant, lluint fluïdesa verbal, memòria, dots per a la pausa dramàtica, i la caiguda de mirades a les defenses. És molt difícil fer-se escoltar durant 130 minuts, però vam assistir a un recital; això sí, amb alguns punts de teatralització (“Hi ha tant a dir!”) i falsa modèstia (“Jo no soc un geni”). Fins i tot l’advocat de Joana Ortega, l’exvicepresident de l’Espanyol Rafael Entrena, li va dedicar un símil poc perico que constarà en acta : “ El senyor Sánchez Ulled és el Messi de la Fiscalia”.

El factor humà

Però això no vol dir que no hagi grinyolat sentir-li dir que “ha sigut molt revelador el clima de somriures i comentaris entre acusats i testimonis”. I que, al final, no pogués contenir el factor humà, que diria Graham Greene: “Això no és demòcrates contra picaplets [...]. Aquest judici també és democràtic!” I que també deixés anar un molt revelador “els desvelaré el que em va dir la Fiscal General de l’Estat: que volia una valoració tècnica rigorosa”.

El fiscal va comentar, fora de la sala i amb ulleres d’haver descansat poc aquests dies, que ho va dir perquè “s’havia dit el contrari, i ja està bé!” Però entre les defenses, aquestes frases del ministeri fiscal o d’altres com ara “La Fiscalia no depèn del govern” o “No hauria consentit rebre indicacions del govern” han sonat a excusatio non petita, accusatio manifesta.

El factor humà. L’advocat de Rigau, Jordi Pina, va marxar de casa sentint: “Sobretot, no donis cap titular”. N’ha donat un, però no li complicarà la tornada a casa: “El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats”.

S’acaba el judici i no s’entén tant de zel en si hi va haver desobediència i prevaricació i, en canvi, cap interès a investigar un possible delicte de malversació pels mateixos fets: el 9-N va costar cinc milions d’euros de diner públic. Per què la Fiscalia no en vol saber res? ¿Hem de creure que és perquè la malversació comporta penes de presó i Rajoy no volia màrtirs?

Diu el fiscal que els fets van ser “un torpede en la línia de flotació de la democràcia”. Aquesta és la conclusió més trista dels cinc dies de vista oral: que les urnes puguin ser un torpede contra la democràcia. Les urnes.

Artur Mas, Joan Ortega i Irene Rigau parlen per última vegada. Rigau recorda quan fa 46 anys va començar la carrera de mestra i els més vells li deien: “Nena, et depuraran”. Posa un nus a la gola de la sala quan es pregunta: “¿No ho va fer el franquisme i ho farà la democràcia?” Em sembla sentir Llach: “I si canto trist”.